15.3 C
Província de Tarragona
Dimarts, març 26, 2024

El món a l’inrevés

Dimitrievski i Arzo s’abracen en acabar el partit a Los Cármenes. Foto: LaLiga123

Al Nàstic li senta bé jugar a fora, li senta bé enfrontar-se als més forts, li senten bé els contextos a priori més adversos. S’agrada quan sorprèn i torna a trencar els pronòstics més previsibles. Aquest dissabte ha tornat a guanyar a un dels camps més complicats de la Península, i s’ha carregat tot un Granada. I és el mateix equip que al Nou Estadi espera i desespera amb resultats per posar-se les mans al cap. Als grana els queda millor vestir-se de Caputxeta que de llop.

La lectura de la victòria grana a Andalusia es planteja en quatre preguntes:

Per què l’equip només rendeix a fora?

Doncs jo tampoc ho sé, fills, i és el gran ‘què’ de la temporada. Però vaja, que ni ho sé jo, ni ho sabia Rodri, ni ho sap Nano —ho ha reconegut en roda de premsa, de fet—. Els números atempten contra tot raonament lògic: el Nàstic és un equip desastrós a casa, amb registres de descens, i és una màquina de fer punts a fora, amb balanç de líder. Els de Tarragona s’han convertit, per números i resultats, en un equip antinatural. És el món a l’inrevés.

ELS RESULTATS DEL NÀSTIC ATEMPTEN CONTRA TOT RAONAMENT LÒGIC

El Nàstic ha merescut guanyar a Granada?

Aquesta és complicada de respondre en una línia. El Nàstic ha competit com un gegant, ha tingut la sort necessària per decantar la balança al seu favor —el rival ha fallat un penal, sabeu?— i ha comptat amb un Dimi excepcional, un cop més, sota pals. Nano ha plantejat un partit a remolc de manera conscient davant el potencial rival: prioritat defensiva, solidesa al darrere, atacar poc, però efectiu. El sistema que hem vist tantes vegades. El que ha fet guanyar a Vallecas, Pamplona, Sòria o Valladolid.

Dit això, el Granada ha fet gairebé 30 xuts, i el Nàstic només ha fet dues clares: el golàs d’Omar i un pal de Barreiro. Però l’equip és conscient d’això: juga les seves cartes per fer un futbol efectista. El Nàstic no juga bonic, però guanya en aquestes situacions. El debat és si compensa jugar lleig i guanyar, o si cal canviar-ho i buscar un estil més maquet i atractiu . És un dubte lícit, però no neguem les evidències. Els grana han optimitzat recursos i han trobat la sort que li ha mancat altres dies.

Un golàs d’Omar Perdomo ha servit per tombar un sòlid Granada aquest dissable. Foto: LaLiga123

Nano era la solució als problemes?

No, ni Rodri n’era la causa: això no va de noms propis. El Nàstic no té cap projecte de club: ni sap a què vol jugar, ni ‘què vol ser de gran’, per entendre’ns. És una feina de disseny i estructura que no s’ha fet, i jo no conec cap arquitecte que sàpiga construir edificis sense cap plànol previ per seguir.

El que fa Nano —o feia Rodri, en el seu dia— és acceptar la realitat, i treure el màxim rèdit a les peces que té al vestidor per salvar els mobles de la temporada. L’entrenador, aquí, és aquest arquitecte de l’obra. La solució serà no repetir la mateixa errada aquest estiu, i fer aquesta feina de cara a la temporada vinent. Nano es troba amb el jardí d’haver de salvar l’equip en els mesos previs, que no és gens fàcil.

NI NANO ÉS LA SOLUCIÓ ALS PROBLEMES DEL NÀSTIC, NI RODRI N’ERA LA CAUSA

Què necessita el Nàstic per salvar-se?

Cinquanta punts, i no ser un dels quatre pitjors equips de l’any. Per molt que sigui obvi, no és menys destacable. Els grana tenen fusta per aconseguir-ho amb escreix, i competeixen realment bé en els escenaris més exigents. Aquest dissabte ho han tornat a fer, contra un Granada que només havia perdut un partit a casa en tota la temporada. L’equip té molt de mèrit, però no es treu profit a casa i no sap exprémer aquestes oportunitats de refermar-se.

Sap greu dir-ho, però la salvació passa pel Nou Estadi. No és suficient ser brillant a fora, si a casa no es dona la talla en tot un any. Fins ara s’està salvant la situació en un equilibri extrem, però l’equip no pot dependre d’això. L’equivalència de notes entre casa i fora és ara mateix d’insuficient/excel·lent per als grana. I per això s’aguanta. Però, som conscients que un insuficient/notable pot comportar un descens de categoria? El cas del Nàstic és inèdit.

LA SALVACIÓ DEL NÀSTIC PASSA PER FER PUNTS AL NOU ESTADI

Responc, i ja callo. El Nàstic necessita aturar les fuites a casa per salvar-se. La resta, ja rutlla. Es pot sobreviure a jugar al fang, a fer partits lletjos, a patir moltíssim i a renunciar a un joc vistós de primers tocs. Es pot sobreviure, perquè ja s’està fent. Però no es pot sobreviure a ser un colador a casa. Sumar els punts de casa contra els rivals directes, això és el que necessita el Nàstic per salvar-se. Fer bona a Tarragona la proesa aconseguida a Granada. Apa, i a entrenar, que diumenge que ve ens visita un Còrdova que compleix tots aquests requisits.

Toni Cabanillas
Toni Cabanillas
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

1 COMMENT

  1. Benvolgut Toni, ho has dit tu “prioritat defensiva, solidesa al darrere, atacar poc, però efectiu. El sistema que hem vist tantes vegades. El que ha fet guanyar a Vallecas, Pamplona, Sòria o Valladolid”.

    Però a Tarragona, al Nou Estadi, seguim demanant que vagin en contra del que dóna punts. Volem un equip que domini, que sigui protagonista, que tingui la pilota, que circuli la pilota amb velocitat, que arribi per les bandes, que crei moltes ocasions, que tingui joc per dins i per fora… volem el Barça.

    Potser l’afició de Tarragona ha de fer una mica d’autocrítica. A tots ens agrada que els equips juguin fantàsticament, però potser – els números i la manera d’aconseguir-los ho exemplifica – el Nàstic té equip per aconseguir punts d’una manera determinada. Quan l’equip juga a casa, ho fa amb un pressió afegida brutal, el jugador ho nota, l’entrenador també, se sent en l’ambient, si l’equip tira una mica enrera, o si es falla alguna passada, o si en alguna fase no és prou protagonista, o si hi ha alguna fase de l’equip més contemplativa… el públic comença a queixar-se, a xiular, a rumorejar, i això arriba al camp.

    Massa pressió al Nou estadi, això és el que penso que passa, és una reflexió des de l’autocrítica.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here