Carregant ...

Jordi Tiñena, al final no ha estat possible

Jordi Tiñena amb el llibre ‘La mort sense ningú’, el 2016, a casa seva. Foto: Fet a Tarragona

Ploro la mort de Jordi Tiñena. El càncer s’ha endut una de les veus literàries més importants de les últimes dècades a Tarragona. A la tauleta de la sala d’estar encara tinc per encetar El somriure del viking (Capital Books, 2017) que m’havia fet arribar a casa fa un parell de mesos. A la prestatgeria, agrupats i ben ordenats, alguns volums d’una dilatada trajectòria com La dona del grill, Dies a la ciutat, L’ombra del coronel, El comediant de Perpinyà o les més recents Peix de gat, El gos suïcida i La mort sense ningú.

Amb Jordi Tiñena havia establert una certa complicitat en els últims anys, un cop ell havia assumit que havia de conviure amb la malaltia. Ens havíem trobat caminant per l’escullera del Port o en concentracions a la plaça de la Font. Havia signat recentment  alguns articles d’opinió política al ‘Fet a Tarragona’. El passat desembre va escriure ‘Davant el 21-D: destriar el gra de la palla’  i un altre sobre franquisme i memòria històrica titulat ‘Llibertat per assolir una societat més justa’.

A més, amb el company periodista Enric Garcia Jardí li havíem demanat que ens fes el pròleg d’un llibre que estem enllestint sobre la figura del jesuïta Francesc Xammar. Un encàrrec que havia complert sobradament i que ara esdevé un petit homenatge pòstum.

Jordi Tiñena, entre l’escriptora Margarida Aritzeta i la periodista Carina Filella, en un debat sobre el premi Pin i Soler, organitzat pel ‘Fet a Tarragona’ avui fa just tres anys. Foto: David Oliete.

L’alt més grau de complicitat, però, havia arribat el 2015 quan li vaig demanar que fos protagonista d’una història per al llibre Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme, una obra coral de diversos periodistes del Camp de Tarragona, a petició del bon amic de Reus, Josep Baiges.

Avui, compungit i enrabiat per la mort de Jordi Tiñena mentre segueixo amb dolor l’enviament a presó d’altres cinc representants polítics catalans, deixo aquí com a testimoni, aquell capítol del llibre, perquè expressa molt bé com han estat els darrers anys de l’escriptor, amic i subscriptor del ‘Fet’:

APRENDRE A VIURE AMB LA INCERTESA

Arriba a la cita, fixada a les deu del matí, amb un pèl de retard. No se li han enganxat els llençols, ben al contrari: ja va pel món des de primera hora, però avui ha tingut un curiós problema domèstic (res greu, una anècdota que ens ha fet riure) que ha provocat un petit decalatge de minuts.

Com cada dia, s’ha llevat amb les primeres clarors i ha conduït el cotxe fins a l’aparcament de l’Aqüeducte de les Ferreries. Ben calçat i amb les piles carregades després d’una nit de bon dormir, ha caminat una hora llarga pels boscos i un entorn del Pont del Diable que coneix amb detall. No està tan àgil com quan guanyava campionats de Catalunya d’atletisme amb la samarreta del Gimnàstic, però procura mantenir el cos -i la ment- prou en forma i la caminada matutina n’és una de les eines imprescindibles.

Ve esmorzat de casa i només es demana una aigua amb gas. La cita -en algun bar de la plaça del Fòrum a refugi d’una calor humida i perseverant- estava programada des de fa setmanes. En té moltes, de cites, últimament, i ja li va bé tenir-les previstes amb una certa antelació. Satisfet i relaxat, acaba de tornar d’un viatge d’una setmana als Països Baixos, el viatge que havia de fer l’estiu de 2012 i que es va estroncar d’un dia per l’altre.

Una analítica rutinària anual pot canviar la vida. Uns números que indiquen un paràmetre disparat.  Trucada urgent al germà metge. Repetició de l’analítica i el mateix resultat. Alarma. Una tercera analítica, aquesta encara més afinada, ratifica les dades de les dues primeres exploracions. “Tot va molt ràpid, en poques setmanes entre juliol i agost faig moltes proves. En una radiografia de pit apareix una taca d’uns 13 centímetres a la part superior del pulmó dret i un TAC posterior confirma les sospites de tumor”. Càncer. Adenocarcinoma de pulmó.

“Al llarg de tota la vida he seguit la màxima de ‘prepara’t pel pitjor encara que esperis el millor’ i amb aquesta premissa afronto el daltabaix d’aquell moment. Abans de la confirmació del diagnòstic  ja tinc coll avall que allò té molt mala pinta. Quan els metges internistes de Santa Tecla m’ho diuen, el cop de pala és relatiu. El moment més depriment arriba al cap d’uns dies, quan racionalitzes tot el que t’està passant i et preguntes què has de fer”.

El diagnòstic va acompanyat d’una cita amb dia i hora amb un oncòleg. Una doctora, Laura Esteller, posa en marxa tot el dispositiu previst per a aquests casos. Un protocol perfectament establert que s’activa amb celeritat. No hi ha temps a perdre. Un TAC cranial i abdominal i una ecobroncoscòpia -nova tècnica amb anestèsia total practicada a Barcelona- permetran saber si el tumor s’ha estès a altres òrgans. Les proves revelen que el càncer està dins del pulmó dret, però s’hi ha estès.

Confirmat l’abast de la malaltia a principis de setembre, el tractament comença de manera immediata. Molt intens: quimioteràpia i radioteràpia. Cicle de quimioteràpia a l’hospital lleuger de la Vall de l’Arrabassada: sessió de cinc hores la primera setmana; sessió de dues hores la segona; i descans les dues setmanes següents. Així, tres tongades. De manera paral·lela, sessió diària de radioteràpia a l’hospital Sant Joan de Reus.  Els efectes són diversos: cansament, un descens en la producció de plaquetes i glòbuls blancs fins arribar a l’anèmia i una tos intensa i contínua fins al desmai.

Foto: David Oliete

L’objectiu del tractament és poder reduir les dimensions del càncer per intervenir-hi quirúrgicament. Al cap de tres mesos, les proves indiquen una reducció a la meitat del tumor. El resultat n’és satisfactori i els metges decideixen operar.  La intervenció va prou bé, però al darrere comença una segona tanda de quimioteràpia, aquesta vegada sense radioteràpia. “Això acaba amb mi. No em recupero de cada sessió i acabo tan feble que m’han d’ingressar a Santa Tecla. Aquell tractament resulta un desastre, perquè no el tolero i no serveix de res”.

De fet, un cop superat el primer mal tràngol, al cap d’uns mesos (tardor de 2013) un nou TAC revela l’aparició de vuit nòduls d’entre 5 i 12 mil·límetres, set al pulmó dret i l’altre al pulmó esquerre. Són cancerosos. Cal tornar a començar, diuen els metges. “Però jo no en vull. Decideixo buscar una alternativa en la immunoteràpia i demano ajut a l’oncòloga”. La doctora Laia Capdevila -que ha substituït la doctora Laura Esteller- n’investiga els assajos clínics en funcionament i en troba un que s’està realitzant a l’hospital de la Vall d’Hebron.  Una primera visita al centre li obre les portes: “La gent té por a allò que és desconegut i falten voluntaris per participar en aquest tipus d’experiments mèdics”. El programa impulsat pels Laboratoris Roche presenta tres vies: dos grups de malalts reben tractament d’immunoteràpia i un tercer rep quimioteràpia amb l’objectiu de comparar els resultats de tots tres. I coses del destí: “Un sorteig determina que em toca el grup de la quimio. Tot i que és un cop dur inicial, segueixo les recomanacions dels metges i accepto finalment participar de l’assaig”.

De fet, l’única alternativa era tornar a fer més sessions de quimioteràpia a Tarragona. Estar al programa experimental de la Vall d’Hebron li permet entrar en contacte amb professionals que  en el futur li poden oferir tractaments alternatius. “Faig el cor fort. Les sessions són més curtes, de només una hora cada tres setmanes, però allò tampoc va bé, fins al punt que m’han de fer una transfusió de plaquetes i no acabo el programa”. Ratificat per tercera vegada que la quimioteràpia no soluciona el mal, els metges l’estiu de 2014 el fan entrar en un altre tractament experimental, aquest sí, d’immunoteràpia promogut pels mateixos laboratoris. Es tracta d’una infusió intravenosa d’una hora cada tres setmanes.

“De moment, funciona. No em provoca gaires efectes secundaris, només un lleuger cansament”. El programa preveia setze sessions inicials, però continua vigent, mentre duri l’assaig clínic. “Està donant resultat: els nòduls s’han fet més petits, gairebé s’han reduït a la meitat, i els té a ratlla”. El tractament d’immunoteràpia substitueix la quimioteràpia amb una fórmula “menys agressiva i més eficaç”. Malaltia aturada, controls i analítica cada tres setmanes i un TAC cada nou mesos.  El risc no desapareix, però tampoc creix. I una incògnita: “Què passarà amb els malalts que participen a l’assaig mèdic quan el laboratori deixi de finançar el medicament?”

A l’espera de respostes i fets concrets, el procés de recuperació avança en positiu: “Em trobo bé físicament, tot i que més fluix que abans de la malaltia, però molt millor que en el primer període. Faig vida normal, cada dia camino almenys una hora i he canviat alguns dels meus hàbits per viure de manera més saludable”. Partidari de les medecines alternatives, creu que cos i ment és tota una sola cosa: “Cal estar tranquil i animat perquè el cos es defensi millor contra el càncer. La malaltia és una circumstància de la vida sobre la qual no pots decidir i, per tant, és molt important que tu et sentis útil i fort per lluitar contra ella”.

Persona formada i amb una certa projecció pública en àmbits culturals, aquest home de 60 anys no ha amagat mai el seu càncer, però tampoc l’ha explicat a través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. Es tracta de “viure la malaltia amb normalitat, assumir-la amb naturalitat, ni tapar-la ni publicar-la”. Alerta del perill d’internet, -“una selva on s’hi publiquen un munt de barbaritats”- i reflexiona sobre el paper dels mitjans: “Ofereixen una informació massa superficial dels avenços mèdics, encara arrosseguen el tractament eufemístic del càncer amb l’ús de l’expressió ‘llarga malaltia’ i contribueixen a mantenir el concepte de la paraula càncer com a sinònim de mort”. Les coses, però, creu que van camí de canviar progressivament. Apareixen més notícies positives sobre experiments clínics, creix l’índex de supervivència, s’allarga la vida dels malalts i, en definitiva, la gent s’ho mira d’una altra manera.

Professional de les paraules, n’utilitza les justes i adequades per obrir el perímetre de les reflexions: “Després de tres anys malalt, m’adono que cal superar dos perills: la por i l’esperança. Fan tant de mal un com l’altre. La por és evident: quan et diuen que tens càncer et dónes per mort en la primera reacció. Mires les estadístiques i són esfereïdores. La majoria de malalts acaben morint de càncer, més tard o més d’hora. La por la sents de seguida. L’esperança també és un perill perquè pots viure decebut permanentment. Si t’il·lusiones amb missatges que corren per la xarxa i te’ls creus, t’acabaran fent mal perquè provaràs tractaments que no donaran cap resultat”.

I remata: “Has d’aprendre a viure amb la incertesa; costa molt, però jo ja hi he après. Tres anys és un període de temps suficient perquè hi hagi dedicat molts dies a pensar-hi. Tothom es morirà, els que tenim càncer i els que no. No està escrit que jo em moriré abans que aquell altre… Les estadístiques no parlen de mi, no parlen de Jordi Tiñena, parlen de números freds… i jo no sóc un número, sóc una persona. Així que oblida’t de l’estadística i supera la por. Ningú sap si el teu càncer remetrà de forma espontània, si el tractament tindrà eficàcia o no servirà per res i el tumor creixerà ràpidament… No ho sap ningú. Doncs oblida-te’n, d’això.  El que hagi de passar, ja passarà. De moment, viu, viu, viu com qualsevol altra persona”.

Jordi Tiñena viu intensament, sense fer plans. Dedica el temps a caminar, llegir, escriure, viatjar, sortir a navegar, veure pel·lícules i escoltar òpera. Després de 33 anys de professor a l’IES Camp Clar i de signar nombroses obres de narrativa, l’autor tarragoní prepara les edicions digitals dels seus llibres mentre busca la fórmula per publicar la seva pròxima novel·la, que la va començar a perfilar el febrer de 2013, després de la intervenció quirúrgica.

“Què trobo a faltar?”, es pregunta. I respon: “Fumar-me un havà a la setmana, com feia abans, sense empassar-me el fum. I enyoro també la frescor i la innocència dels adolescents, el tracte amb els estudiants que et permet explorar com evoluciona la societat”. Una societat que avança en la recerca mèdica i que obre les portes a nous tractaments contra el càncer: “Estic molt satisfet de participar en l’assaig clínic. Animo a tothom a posar-se a l’avantguarda i apostar per la innovació. El futur està aquí”.

2 respostes a “Jordi Tiñena, al final no ha estat possible”

  1. Francesc Xavier Grau ha dit:

    Un record i un text excel.lents. Gràcies, Ricard, per recuperar-lo. I el més sentit condol per amics i familiars de’n Jordi, amb qui vaig compartir uns anys al Consell Social de la URV. Jo hi feia la meva feina, ell la regalava per voluntat de servei públic.

  2. Manuel Rivera Moral ha dit:

    Amb la mort de Jordi Tiñena: els familiars i els amics perden un ésser estimat; la societat, un intel·lectual de nivel; els alumnes, un gran professor —m’ho deien—; Arola i altres editors, un escriptor de veritat; jo, una persona admirada amb la qual conversava i discutia afablement i de tant en tant. El trobarem a faltar, però sempre el mantindrem viu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *