Toquen tres quarts de vuit del matí. Tarragona es desperta plujosa, gris i deserta: són pocs els que es passegen a aquestes hores un dissabte pels carrers de la ciutat. Em creuo amb un parell de cotxes mentre vaig de camí cap al Serrallo. Un cop he creuat el pont, redueixo la velocitat mentre aguso la vista a través dels vidres entelats. No em costa distingir, d’entre els carrers solitaris, el que estic buscant.
No els conto, però deuen ser una vintena. N’hi ha de totes les edats, però els reconec perquè tots van uniformats amb la mateixa jaqueta, que llueix l’escut. Darrere seu, les portes de l’edifici Les Remendadores estan obertes i em deixen entreveure què s’hi amaga dins. Una gran estructura coberta amb un plàstic blau s’alça darrere un parell d’homes, que sembla que l’estiguin acabant de cobrir bé. “Comença a ploure, haurem de trucar la grua”, crida un d’ells a la resta.
El gremi de Marejants és una societat antiga fundada al segle XIV per gent de mar, entre pescadors i portuaris. Uns segles més tard, al voltant de 1700, el gremi engega una nova iniciativa i s’afegeix a la celebració de la Setmana Santa amb la creació d’un pas, que més tard durant la guerra civil es cremaria.
COMPARTIM UN MATÍ AMB ELS MEMBRES DEL GREMI DE MAREJANTS, FUNDAT AL SEGLE XIII
Hores d’ara, el gremi de Marejants és un dels protagonistes de l’actual Setmana Santa tarragonina. Amb més de 750 socis i uns 240 participants en la processó, la confraria compta amb dos passos, dues bandes i un grup d’armats. Avui el grup engega el seu darrer assaig, que s’ha vist truncat per la pluja. Davant d’aquest imprevist, els homes agafen posicions i alcen l’estructura d’uns mil quilos, encara coberta, per situar-la sobre la grua que ja espera fora el recinte. L’han de traslladar a l’Església de Sant Agustí, que ja alberga la resta de passos a l’espera de les primeres processons.
“La Setmana Santa a Tarragona és molt potent i aconsegueix moure molta gent”, reconeix Jordi Mallol, president de la confraria. I és que tot i que els actes principals se centren en poc més de set dies, els preparatius comencen al mes de gener i s’allarguen amb assajos setmanals. “Estem parlant de prop de dos mesos d’actes, entre exposicions, opuscles i processons. Totes les entitats de la ciutat tenen molta vitalitat, i això fa que hi hagi molta dinàmica”, destaca Mallol.
Un cop arribats a l’església, els portants s’afanyen a recol·locar-se sota el pas i amb un crit sec d’algun dels dirigents, l’alcen tots a la vegada. Unes passes curtes i coreografiades aconsegueixen situar l’estructura dins l’església davant la curiosa mirada d’alguns passejants que treuen el cap des de la porta. Els portants, amb faixes i concentrats, aconsegueixen girar el pas i col·locar-lo al seu lloc. Un d’aquests és Jordi Bondia.
“LA SETMANA SANTA A TARRAGONA ÉS MOLT POTENT PERÒ SE N’HA DE REPENSAR EL FORMAT”
“Porto 28 anys a la confraria, des que es va decidir canviar les rodes per peu humà”, m’explica mentre alguns companys seus ultimen els últims detalls de l’estructura. En Jordi és un dels acotxadors de l’interior del pas del Sant Enterrament, obra de Salvador Martorell l’any 1941. “Hi sóc per tradició, i aquí seguiré fins que el meu cos aguanti”, em comenta, amb desig de què arribin ja les primeres processons.
Una celebració que, com d’altres, ha traspassat el vessant purament religiós i s’ha fet un lloc a l’agenda tradicional. “Molta gent participa en la confraria per pertànyer a un grup, però jo crec que tots els integrants són creients, sigui com sigui que manifestin la seva fe”, diu Mallol. I és que cadascuna de les confraries compta amb el seu propi capellà i la gran majoria dels actes se segueixen fent sota el paraigua eclesiàstic. “És un equilibri que hem d’aconseguir mantenir”, afegeix el portant.
LA CONFRARIA COMPTA AMB MÉS DE 750 SOCIS I 240 PARTICIPANTS EN LA PROCESSÓ
Un signe de fe i tradició que no sembla que s’hagi de perdre a través de les generacions. Entre els integrants de la confraria em trobo amb alguns nens petits, que els observen embadalits. “El futur de la confraria de ben segur recaurà en els nostres fills, que a poc a poc s’hi van introduint”, afirma Jordi Bondia mentre m’assenyala un dels portants més joves del gremi, que té disset anys.
“Jo no patiria pel futur de la Setmana Santa perquè té molta vitalitat, però crec fermament que hauria d’agafar un altre format”, afegeix Mallol. “És complicat atraure gent jove perquè camini tres hores de processó en reflexió, hem d’evolucionar i engegar altres vies de participació, com són els timbals o la revista de l’entitat… si aconseguim fer un pas endavant i no encorsetar-nos en la tradició, funcionarà”, s’atreveix a dir.
