Carregant ...

Paraules que travessen reixes

Mont Romans, davant una bústia de Correus. Els darrers mesos ha enviat prop de 50 cartes als polítics catalans empresonats. Foto: Alba Cartanyà.

Escriure una carta a mà, posar-la dins d’un sobre, enganxar el segell, sortir al carrer per buscar una bústia i deixar-ho anar tot per la ranura, amb l’esperança que arribarà al destinatari i la il·lusió de saber que, amb sort, s’obtindrà una resposta. La paciència d’esperar durant el temps que calgui un paper ple de la lletra de l’altre.

El romanticisme d’aquest acte disminueix, si no s’esvaeix del tot, quan a l’adreça del sobre s’hi llegeix Estremera. Quan, a més, la carta s’envia l’any 2018, on –per sort o per desgràcia- la comunicació passa sempre per algun tipus de dispositiu electrònic. Però hi ha persones privades de llibertat, encara sense judici. I l’única manera de fer-los arribar una cosa tan senzilla com són unes paraules, és a través del mètode clàssic de la correspondència.

La tarragonina Mont Romans ja ha enviat una cinquantena de cartes a les presons d’Estremera i Soto del Real

La tarragonina Mont Romans sempre havia escrit cartes. Als seus avis, que vivien lluny. Li va fer il·lusió poder tornar a agafar un paper en blanc i un bolígraf, tot i que hauria preferit que el destí no fos un centre penitenciari. Davant l’empresonament dels polítics i líders socials catalans, es va sentir empesa a utilitzar la seva facilitat per l’escriptura.

Va començar a redactar durant les estones lliures i el primer a qui es va adreçar va ser Jordi Cuixart, per proximitat personal. Els dos són nascuts el mateix any, ell té un nen d’encara no un any, ella també és mare. Certs paral·lelismes vitals que accentuen el sentiment d’empatia. Després va anar escrivint als altres: Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

A les cartes s’incorporen els dibuixos que fan els seus fills. Foto: Alba Cartanyà.

“La primera carta la vaig escriure amb l’ordinador”, recorda la Mont i afegeix: “ Me’n vaig penedir i les següents les vaig començar a redactar a mà, és més personal”. Els seus escrits no narren la situació política, sinó que explica “coses banals perquè s’entretinguin”. A més, els adjunta algun detall: un poema, un punt de llibre. En l’últim sobre que va enviar a Cuixart i Junqueras, els va posar uns quants papers i unes instruccions de papiroflèxia perquè poguessin confeccionar alguna figura pels seus fills.

La Mont escriu entre una i dues cartes cada setmana. Va començar pocs dies després dels empresonaments, el 16 d’octubre dels Jordis a Soto del Real i el 2 de novembre del vicepresident i el conseller d’Interior a Estremera. Des de fa tres setmanes, hi ha en total 9 dirigents vinculats al Procés entre reixes.  Per tant, durant aquests sis mesos, la Mont ja n’ha escrit vora de cinquanta. “No vull que aquesta situació es normalitzi, per això segueixo enviant-les, perquè sàpiguen que no els oblidem”.

El sobre de la carta que Joaquim Forn va enviar a Mont Romans des de la presó d’Estremera. Foto: Alba Cartanyà.

Fa un parell de mesos, Joaquim Forn li va respondre. Ella afirma que les escriu per mostrar-los suport, però que no esperava rebre’n cap resposta. “Quan la vaig veure a la bústia em vaig posar a plorar”. El que més li va doldre de l’escrit va ser adonar-se dels petits detalls que enyoren. Forn explica que troba a faltar “la família, els amics, passejar, el bosc i el mar”. “El que és bàsic per a nosaltres ells no ho tenen”, lamenta.

Carta manuscrita de Joaquim Forn. Foto: Alba Cartanyà.

Escriure aquestes cartes no és un una tasca personal, sinó que ha esdevingut una mena d’activitat familiar. Sovint són els seus fills que marquen el tempo: “Mama, escriu al Jordi Cuixart que li vull enviar això”. Preparen dibuixos, retrats o frases. Davant les acusacions d’adoctrinament que puguin rebre, ella opina textualment que és “una tonteria”. “Se’ls ha d’educar amb criteri”, defensa. Creu que són els seus fills i que només faltaria que no els pogués ensenyar des de les creences pròpies: “Jo els explico les coses des del meu punt de vista, tal com les penso i com les sento”. A més, el fet que els nens s’impliquin en la causa “els fa adonar-se de la situació política que viu el nostre país”.

No té intenció de parar: “Seguiré enviant-les, encara que no les rebin o no les llegeixin”. A partir dels fets de l’1 d’octubre, la Mont va començar a participar més activament en el procés i en la política: és militant d’ERC i cada divendres assisteix als actes que organitza el Comitè de Defensa de la República tarragoní davant la presó. Confessa: “Em fa molta por que la gent es cansi d’aportar el seu granet de sorra”.

Mont Romans envia una nova carta a Estremera o Soto del Real des de la bústia de la plaça Corsini de Tarragona. Foto: Alba Cartanyà.

De nou, toca posar la carta dins d’un sobre, enganxar el segell, aproximar-se a la bústia groga i deixar-ho anar tot per la ranura. Aquesta vegada es dirigeix a Estremera, plena de missatges per a Oriol Junqueras. Davant la possibilitat que no arribi a llegir-la mai, ella no es desanima. Tant de bo no calgués enviar-ne més, però mentre faci falta, Mont Romans –i moltes altres persones- seguiran utilitzant un paper i un bolígraf per alleugerir la injusta situació dels presos polítics, escrivint paraules que travessen reixes.

Una resposta a “Paraules que travessen reixes”

  1. José M ha dit:

    Chapeau! pel relat i per la Mont.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *