Carregant ...

“La pàtria és la llengua”

Mireia Bofill, filla de la poeta tarragonina, Montserrat Abelló, la setmana passada a Tarragona. Foto: Arnau Martínez.

Visc
i torno a reviure
cada poema
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva moltes vegades.

Segur que han sentit aquests versos, una divisa que utilitzava sempre Montserrat Abelló abans de qualsevol lectura de poemes. La setmana passada, amb motiu del seu any, l’APELLC va organitzar una taula rodona per recordar la figura d’Abelló. Hi va participar la seva filla, Mireia Bofill, i aprofitant l’avinentesa, vam quedar una estona abans per conversar de la seva mare.

Pugem a la plaça de les Cols i seiem a la terrassa d’un restaurant que encara està tancat. Hem pujat caminant pel carrer Major, a poc a poc, té 75 anys. Sense gairebé preguntar encara per la seva mare em diu: “Cada vegada la recordo més, la trobo a faltar molt”. Un cop asseguts m’explica que tenien molt bona relació, “ens explicàvem moltes coses i ara no tinc amb qui parlar-les”. “També discutíem molt, però per ximpleries del dia a dia”, em confessa.

Amb una hora de conversa m’adono que és inquieta, observadora. Evita mirar als ulls i no para de brandar d’esquerra a dreta. Com era la mare? “Optimista i positiva”, respon. De veu tremolosa. A vegades, aquest positivisme era font de discussions. “A mitja disputa em parlava de papallones; ara no em diguis que boniques les papallones!”. Somriu. I no apaga aquesta rialla en cap moment de la conversa.

La filla de Montserrat Abelló va néixer a Xile durant l’exili, però se sent de Tarragona i del mas que tenien els avis a la carretera de Reus

La Mireia va néixer a Xile l’any 1944 i no va ser fins als 16 anys que va venir a Catalunya. Se li ha quedat l’accent. No van viure a Tarragona, però els seus avis tenien un mas a la carretera de Reus, “veníem moltíssim als estius”, indica, “Tarragona és el lloc”. Remarca l’article amb un cop de veu. “Quan no has tingut mai arrels, les tens mentals”, m’explica. Segueix: “Sempre hem tingut la sensació que el nostre lloc és aquí, i en certa manera el mas, encara que no hi hàgim viscut mai”. També se sent de l’Empordà, de Pals, d’on era el seu pare. “Ets d’un lloc, però ets d’un món”, acaba.

El 1939 Abelló va fugir de l’horror de la Guerra Civil Espanyola, exiliant-se a França, al Regne Unit i finalment a Xile. “De la Guerra no en parlava massa la mare”, apunta Bofill. “No era la guerra de la mare, no era terrible; és part d’aquell positivisme que et deia, explicava més aviat coses curioses, batalletes, perquè ella no va estar al front, era una cosa d’homes”. El pare de la Mireia va estar a un camp de concentració al sud de França.

El 1960  l’impacte del retorn a Barcelona va ser fort: “Quan vaig tornar, després d’haver estat exiliada a Xile, ‘unes vacances massa llargues’, em vaig trobar exiliada aquí, a Catalunya, per la persecució del català. L’exili el vaig sentir quan vaig tornar”, explicava la mateixa Montserrat Abelló a les memòries publicades a Ara Llibres sota el títol “El miracle és viure. Vivències”.

Mireia Bofill va introduir la seva mare al col·lectiu feminista Edicions LaSal

Parlar de Montserrat Abelló és parlar de feminisme. “No me l’ha transmès d’una manera deliberada, era una manera de fer, de pensar”, indica la filla. “Era una idea de quan la República, estar tancat a casa per a ella era horrorós i sempre havia treballat”, afirma. “Encara que hagués de tenir cura de la vida diària, no deixava de mirar més enllà. Pensava, escrivia i trobava temps per a tot”, recorda Bofill.

La Mireia va recollir una altra de les passions de Montserrat Abelló, la traducció. Quan era jove va endinsar a la seva mare a Edicions LaSal, un col·lectiu de dones feministes a través de la qual publicaven articles i poesia. Abelló s’hi va incorporar després d’escriure un poema a la revista ‘Dones en lluita’. La filla treu un llibret de la bossa que l’acompanya i el recita:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cossir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

“Aquest poema va agradar”, diu. Fins i tot el van musicar. Edicions LaSal es va posar en contacte amb Abelló a través de la seva filla i van publicar un recull de poemes, ‘Vida diària’ (1963). És curiós, em comenta que per a les companyes de LaSal, Montserrat Abelló és “la mare de la Mireia”, en canvi ara “jo sóc la filla de la Montserrat”.

Montserrat Abelló va ser la pregonera de les festes de Santa Tecla l’any 2011

La poeta –no li agradava que li diguessin poetessa–va pregonar les festes de Santa Tecla de 2011. Referint-se al franquisme i al seu exili deia: “Tinc claríssim que és la nostra llengua catalana el que ens dona identitat i per això fan tot el possible per aniquilar-la”. Què representava per a Abelló la llengua? “La pàtria és la llengua”, respon Bofill. Per a Montserrat Abelló va ser el vincle directe amb Catalunya durant l’exili.

“La mare sempre deia: “Oceeeell”, detalla; fent de la o una u i allargant la e. “Pájjjaro”, continua assenyalant la j. Comencem a riure i després de beure aigua d’una ampolla que duu a la mateixa bossa d’on abans ha tret el llibret, em diu: “no sona igual…”. A més a més, “hi ha tanta imposició del castellà que ens el faran avorrir”, reflexiona.“Va escriure aquell poema de ‘I aprenc a dir que no’.

I aprenc a dir que No.

Amolla en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.

Abelló era de conviccions fortes. Una nit a l’entrega d’uns premis a Girona, el presentador va preguntar si algú no entenia el castellà. Una mà es va aixecar i va canviar automàticament al castellà. Abelló, amb 90 i tants anys va alçar la seva i va assegurar que ella no parlava el castellà. “És una manera de dir que ja n’hi ha prou, que s’ha acabat”, sentencia Bofill. “Era cagadubtes, però de sobte es plantava”, afegeix.

Bofill va participar en una taula rodona organitzada per l’entitat APELLC coincidint amb l’Any Montserrat Abelló. Foto: Arnau Martínez.

Montserrat Abelló va saber-se rodejar de gent jove, un exemple n’és la Laia Noguera. Va buscar un cercle d’amistats per no parar cap tarda, un dia a un recital de poemes, el següent a una conferència, l’altre a la presentació d’un llibre… Va morir als 96 anys, “aquell estiu encara es va banyar a la piscina”, recorda la filla. Fins i tot va aprendre a utilitzar l’ordinador.

A través de la poesia, Abelló “va situar-se dins el món”, explica la Mireia. La mort del seu marit va ser un punt d’inflexió en la seva poesia: ‘Memòria de tu i de mi’ (2006), ‘El fred íntim del silenci’ (2009) i ‘Més enllà del parlar concís’ (2014). Abelló va començar a escriure de gran, “diuen que la seva poesia és molt igual, jo penso que no”, reflexiona. “No sabíem que era el seu darrer estiu, però en el seu últim llibre –juny 2014– vaig veure que hi ha una cosa diferent, com si es preparés per a morir i fes balanç de la seva vida”, “és com una etapa de final de vida i això és interessant perquè no hi ha massa gent que visqui tants anys amb aquesta lucidesa”. Els darrers versos de l’últim poemari diuen:

No tenir por de morir
Saber que
el miracle és viure!

Li explico la proposta del director del Fet a Tarragona, Ricard Lahoz, sobre obrir una nova biblioteca –un dèficit que té actualment la ciutat– amb el nom de Montserrat Abelló. “Seria fantàstic!”, respon. “Potser no ha tingut els reconeixements dels grans cercles, però ha rebut tots els premis que es poden tenir”, manifesta. La Creu de Sant Jordi, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi Jaume Fuster i Premi d’honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres. “Aquesta poesia que és més intimista potser per això no es valora tant”, conclou. Llança un desig: “A veure si enguany que és l’Any Montserrat Abelló algú l’estudia i grata”.

Fa uns dies, la presidenta de l’APELLC, Anna Gispert, em deia que “gràcies a Montserrat Abelló podem estimar la poesia”. Llegiu-la, descobriu-la i estimeu-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *