“Està molt ple”, xiuxiueja. Puja les tres escales de l’escenari i seu al sofà. Davant seu un ordinador folrat d’adhesius de llocs i reivindicacions que defineixen la seva filosofia i obra: de Xile al Nepal, passant per un “Por favor, lea poesía” perfectament desxifrable per les més de cent persones que omplen l’Auditori del CaixaForum Tarragona. Dins el cicle de conferències Trobades amb…Paula Bonet va traçar cada una de les peces que avui configuren la seva obra. Una de les més reconegudes del país.
Processos creatius, experiències personals, feminisme i persones. En el fons tot plegat es va reduir (que no simplificar) al meravellós art de xerrar. Sense guió previst i amb diferents dibuixos i gravats projectats a la pantalla, la seva trajectòria va quedar detalladament tintada. La paleta de colors que tenyeix l’obra de Paula Bonet és una constant recerca de terratrèmols interiors, una recerca de la llibertat de l’individu davant les inèrcies homogeneïtzades. “Vull fugir de la immediatesa que ens exigeix el context”, i amb La Sed, llibre precisament presentat al CaixaForum, la sacsejada és més que evident.
LA DIBUIXANT VALENCIANA CONVERSA AMB EL PÚBLIC DE TARRAGONA SOBRE LA SEVA OBRA
I és que els terratrèmols són un leitmotiv de la Paula Bonet, i també de la Paula. Durant les entrevistes de la seva primera publicació editorial (Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End) explica que fins i tot li van demanar fer sessions de fotos amb roba interior. La cosificació de la dona és un fet i el feminisme és molt present dins la seva obra, fins i tot en l’aparentment preciosista The End. “Sentia que allà on em convidaven molestava. Quan anava a taules rodones tot eren homes. Realment el més fàcil era marxar cap a casa, però vaig triar seguir molestant”.
Corbs, mort i sang. “Potser aquí no cal aturar-se-hi”. Passa ràpid una fotografia que recrea el moment en que Sylvia Plath es va suïcidar, però ens mostra un dibuix de la mateixa escena. “Me n’adono que tots els referents que ens exposen són homes. I hi ha moltes dones que també van ser-ho, i ho són”. Virginia Woolf, Anne Sexton o Clarice Lispector són només algunes de les arrels del relat cru, agre i real que cus La Sed. “Volia treballar en una obra lluny del soroll que ens envolta”.
Referents, autores, cinema, projectes passats, presents i de futur. Insisteix en que s’està enrotllant massa, però el públic li replica, unànimement, que no. Amb La Sed sempre present es parla de Truffaut, a qui li va dedicar un homenatge amb 813, de Por el olvido on comparteix narrativa amb Aitor Saraiba, i també d’aquella vegada que es va pensar que moriria durant un terratrèmol a Xile.
LES SEVES PINTURES REIVINDIQUEN ELS CLAROBSCURS DE LA VIDA
La capacitat comunicativa de la dibuixant de Vila-real és tant contundent com sincera. “Aquest any he tingut dos avortaments”. La reivindicació dels clarobscurs de la vida traspassa cada una de les seves pintures per arribar i submergir en el silenci un CaixaForum de Tarragona que es deixa endur, durant més de dues hores, per un relat artístic i sobretot vital.
“Estic allunyat de les evolucions estètiques, ja que me n’adono que no puc fer absolutament res que no senti profundament”, i les paraules de François Truffaut podrien radiografiar-se sobre els diàlegs de Paula Bonet, sobre la seva obra i la seva persona. La coherència transversal entre el conscient i el traç. “Crec que només podré signar sense fer dedicatòria”. Acaba de signar tots els llibres pocs minuts abans que li marxi el tren cap a Barcelona. Els silencis i terratrèmols però… es queden a Tarragona.
