La Núria, acabada d’arribar de l’aeroport, s’asseu a terra en una de les taules que tenen muntades al mig de la plaça Verdaguer i comença a doblegar un full de paper. En menys d’un minut té a les mans una papallona d’origami, una de les imatges del Minipop d’enguany. L’objectiu de la tarda és aconseguir-ne tantes com sigui possible, per a poder-les utilitzar després en la decoració de l’espai del festival, al passeig de les Palmeres.
“Em relaxa fer-ne. Fa uns quants dies que m’hi poso abans d’anar a dormir, i n’he portat una maleta plena!”, reconeix la directora del Minipop, a falta de pocs dies perquè comenci el festival. I no és l’única, a les taules pràcticament hi ha més adults que nens que han trobat el gust a això de les papallones d’origami.
Han triat la plaça Verdaguer perquè hi tenien l’exposició “31 mini instants”, imatges dels nens i nenes d’entre 8 i 12 anys que l’any passat van participar al taller creatiu de minireporters del Minipop. I dic hi tenien perquè, en tres dies, la mostra va haver de ser desmuntada degut a les destrosses.
Una de les virtuts del Minipop és que tothom hi està enredat: família, amics, coneguts…
Deixant de banda els entrebancs, aprofito l’ocasió perquè la Núria m’expliqui com aquest festival, tan cuidat i artesanal, ha evolucionat i s’ha anat fent gran fins a arribar a la vuitena edició d’aquest 2018. “El primer any hi va haver mil errades, però hem anat aprenent”, diu. A més, creu que hi va haver un abans i un després de l’any que van decidir centralitzar tota l’activitat al passeig de les Palmeres (i no repartir-ho amb el Serrallo com feien a l’inici).
“Hi tenim enredat tothom: les famílies, els amics, els coneguts…”, comenta, i és que aquesta és part de la gràcia del Minipop, que “hi ha molt esperit d’equip, i tots ens estimem molt el projecte”. De fet, “moltes bones idees sorgeixen de petits comentaris que creixen i es transformen gràcies a la creativitat de tothom”, puntualitza.
Però quan comença a caminar cada nova edició? “Normalment engeguem passat Santa Tecla, un grup molt reduït, amb el Lluís pensant en els grups, el Pere i les instal·lacions, l’Eva i la imatge…, i a poc a poc s’hi va afegint més gent”. Podríem dir que el nucli dur són una trentena de professionals, aquells que es trenquen les banyes per millorar, innovar i sorprendre a cada edició, mentre que els voluntaris, que són imprescindibles perquè el festival es desenvolupi amb normalitat, superen el centenar.
Justament per aprofundir en aquest aspecte em presenta la Lluïsa i la Glòria, les coordinadores dels voluntaris. Hi són gairebé des del primer dia i m’expliquen d’una manera molt gràfica la seva feina els dies de festival: “fem de mames”. “Portem una motxilla carregada de les coses més impensades: unes tisores, un ganivet per tallar fruita, cinta adhesiva…”, relata la Lluïsa. “Hem d’estar preparades per a qualsevol cosa que els pugui fer falta als voluntaris, la clau és cuidar-los molt”, continua la Glòria.
Elles es posen a treballar tres o quatre mesos abans del festival per aconseguir reunir els voluntaris que fan falta. “Comencem amb els que ja han participat en altres edicions, en tenim de molt fidels”, comenta la Lluïsa, “i després funciona molt bé el boca-orella, els actes de difusió, les xarxes socials…”. “També n’hi ha de molt joves, de 14 o 15 anys”, afegeix la Glòria, “són els que venien al festival de petits i aquesta és una manera perquè hi continuïn vinculats, que se sentin grans i també responsables”.
Més de 100 voluntaris realitzen una tasca imprescindible perquè el festival esdevingui un èxit
Parlant amb tots ells reparteixen les tasques i intenten que tots treballin però alhora s’ho passin bé. I pels que no tenen preferència fan com amb els metges en pràctiques, “que tastin una mica de tot perquè l’any següent puguin veure què els agrada més”, indiquen. És un cap de setmana molt intens, acostuma a fer calor, i el més important és que se sentin bé, que sempre tinguin alguna cosa a punt per menjar i beure, i fer-los una mica de seguiment.
D’anècdotes en tenen un sac, com ara les mil històries que s’inventa la gent per intentar colar-se i entrar gratis al festival. Però si n’han de triar una, es queden amb el moment en què, l’any passat, els voluntaris es van fer seva la Silent Disco després de tres dies de veure com la gent hi xalava de valent i mirar-s’ho des de darrera de la tanca.
Mentre xerro amb elles s’ha acabat el taller de fer papallones, han recollit les taules i part de l’equip del Minipop s’ha traslladat a la terrassa d’un dels bars de la plaça. Toca fer el que anomenen Vinipop, treballar pel festival però de manera distesa i amb una copa a la mà.
Allà, la Carme, responsable de les entrades, es queixa que a ella mai li fan entrevistes i em dona un titular: “És el primer any que esgotem les entrades anticipades!”. Sense cap mena de dubte, això mereix que parli una mica més amb ella, i em detalla que han exhaurit 2.000 localitats i que només en queden 200 més per vendre els dies de festival. Aquí, recorda la Núria, cal sumar-hi unes 700 persones més, entre voluntaris i músics, i unes 500 dels infants menors de 3 anys, que no paguen entrada.
En definitiva, uns números que posen de manifest que el Minipop està més que arrelat a Tarragona i que la feina de mesos i mesos dona molt bon resultat. Ara només falta donar-hi el tret de sortida, aquest divendres dia 1, i gaudir-ne intensament! L’equip del festival, la gran majoria dones, per cert, el deixo a la terrassa entre copes de vi i cervesa… Salut!
