Un cartell ens diu “venir” i acompanyem una noia vestida de negre fins a les portes del Teatre Tarragona. “Mirar” ens indica un altre cartell. I contemplem l’espectacle de la Rambla. “Correr”. Un home, vestit amb una samarreta fúcsia passa corrents. “Rodar”. Veiem patinets, cotxets, cadires de rodes, cotxes, motos. “Esconder”. Un home camina darrera una planta. “Volar”. Un globus s’enlaira. Casualitat o realitat? “Déjate llevar”. “Déjate querer”.
El Festival Internacional de Teatre de Tarragona s’ha presentat aquest dissabte al públic amb un espectacle itinerant, senzill i conceptual de la companyia Eléctrico 28, especialitzada en teatre de carrer i d’intervenció social. “Ens plantegem el carrer com un escenari viu” expliquen els actors Daniela Folch i Josep Cosials en acabar un dels passis. “Amb els cartells ens proposem resignificar tot el que hi passa. Volem ampliar la realitat i modificar el focus amb què la mirem”.
El FITT arrenca d’aquí a un mes i aquest dissabte s’ha presentat al públic
Això passava dissabte. Una tarda teatral. Al Tarragona es preparava tot per a la representació d’Edipo Rey, una de les propostes culturals dels Jocs Mediterranis. Mentrestant el Metropol s’omplia fins a la bandera per veure Homes, amb el grup de teatre de l’Associació de Dones de la Casa del Mar. I al carrer, precisament just davant del Metropol, la gent del FITT desembarcava per donar a conèixer el festival. Vestits amb la samarreta groga d’aquesta edició, tot l’equip repartia gelats, el FITTÒNIC, i en una gran pantalla es feia la première de l’anunci. “Hem mantingut elements de l’any passat. La voluntat és despertat el somriure i trencar la barrera entre realitat i ficció”, en deia la realitzadora.
Falta tot just un mes perquè arrenqui la cinquena edició del FITT. “Prepareu-vos, perquè aquesta serà l’única programació teatral de l’estiu”, advertia l’actor i programador Joan Negrié. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona va néixer ja fa set anys, el 2011, a l’empara de la Sala Trono i amb més voluntat que ajudes. El 2013, en la segona edició, va aconseguir sobreviure gràcies a un Verkami i l’aportació d’un públic compromès i implicat, amb ganes que aquella aposta arriscada i suggerent no morís tan sols néixer. I va funcionar. L’any passat el FITT, que va arrencar amb només quatre espectacles, ja en comptava amb una dotzena i, a més, es va anunciar que el festival, que es feia cada dos anys, passaria a ser anual. Ajuntament, Generalitat, Repsol i altres institucions s’han aplegat per fer-ho possible.
La cinquena edició del FITT arriba amb quinze espectacles
Els que hagueu seguit el festival sabreu que no exagero quan dic que el FITT ha portat a la ciutat els espectacles més brillants, innovadors i suggerents que s’hi han vist mai. Tinc gravades a la pell les sensacions del Fugit, en què els espectadors esdeveníem refugiats clandestins conduïts a cegues. Tinc gravades a la retina les execucions de Cirque le Roux i no aconseguiré oblidar mai les sensacions viscudes amb Dignità Atoma de Protituzione, ni l’impacte emocional de Llibert o El loco y la camisa.
Enguany el FITT també promet. “Deixa’t sorprendre” és el lema del festival. I amb aquesta actitud és amb la que s’hi ha d’anar. Amb voluntat de descoberta. Enguany el festival inclou ja quinze espectacle i durant dues setmanes, del 12 al 21 de juliol omplirà Tarragona de noves maneres d’entendre i viure el teatre. I de tallers i festes, perquè el teatre és per compartir-lo i viure’l amb intensitat. No us espanti si no coneixeu les companyies. N’hi ha moltes que venen de fora: de Madrid, d’Iraq, d’Hongria, d’Anglaterra.
També hi ha noms tarragonins, com el del Marc Chornet que planteja una adaptació lliure de la Tempestat de Shakespeare, i l’actor i coreògraf Roberto Alonso, amb A mi no me escribió Tenesse Williams (porque no mes conocía). També s’anticipen petites joies cuinades a Catalunya: l’aclamada Pluja de Guillem Albà i Clara Peya i Cosas que no se olvidan fácilmente de Xavier Bobés, per a només cinc espectadors. Sabeu que se sent quan fan teatre gairebé només per a tu? Ni us ho imagineu. Jo ho he viscut amb un gran actor italià, el Lorenzo Balducci, gràcies al FITT. I encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso. De veritat us ho perdreu?
