Carregant ...

L’antifranquisme tarragoní que anava a missa

Després d’haver presentat el documental Santuaris de l’antifranquisme, que recollia el testimoni de monges i capellans que van lluitar contra el règim de Franco, la periodista Llúcia Oliva va tenir ocasió de conversar amb els capellans Miquel Barbarà, Josep Gil i Francesc Xammar. Tots tres li van manifestar, aleshores, que la història de l’església antifranquista a la diòcesi tarragonina mereixia ser explicada. Ells prou que ho sabien, perquè hi havien estat implicats fins al moll de l’os.

El documental Hereus d’un cardenal proscrit, que ha comptat amb la col·laboració de l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona i la Diputació de Tarragona, i que el passat dijous 7 de juny es va estrenar a la ciutat, és el fruit de la recerca d’Oliva sobre aquesta qüestió. El títol de l’obra ret homenatge a la figura del cardenal Vidal i Barraquer, l’exili del qual, segons la periodista, delimita el període franquista a la ciutat, des del 1939, quan es veu obligat a marxar del país, fins al 1978, quan les seves despulles retornen a la Catedral de Tarragona. Per a Oliva, el fet que la diòcesi es quedés sense el seu màxim representant “va crear una disfunció”, que va agullonar l’acció antifranquista dins l’església tarragonina. La peça audiovisual, d’uns 90 minuts de durada, i realitzada per Germen Coll, és un homenatge als religiosos i laics que, des de la diòcesi, es van oposar a la dictadura.

El cardenal Vidal i Barraquer, en el tràiler del documental (Imatge: Hereus d’un cardenal proscrit).

La periodista remarca la diferència abismal entre la connivència de la institució eclesiàstica amb el règim i la militància antifranquista de molts cristians de base: “L’església oficial es va posar al costat del dictador i va participar de les seves polítiques repressives, però des de molt aviat també va sorgir una altra església ben diferent, que es qüestionava el nacionalcatolicisme i que rebutjava la destrucció de la llengua i la cultura catalanes”. “Tan aviat com Franco va entrar a Catalunya, van començar els moviments de resistència”, diu Oliva.

Aquestes reaccions contràries al règim van tenir lloc a diversos pobles, on vicaris i rectors van fomentar la recuperació cultural i nacional catalana i “van preparar els joves per viure en llibertat”. “El dictador va atorgar una llibertat d’acció i reunió a l’Església que va permetre, precisament, que tot aquest moviment s’aixoplugués sovint a les esglésies”, constata Oliva. A tall d’exemple, la periodista explica la implicació religiosa en l’organització dels Aplecs de Paret Delgada, que a partir de l’any 1959 van fomentar, a La Selva del Camp, la recuperació de la llengua, la cultura i les tradicions catalanes. Oliva també relata la història d’un rector de L’Espluga Calba, el qual, comprovant com la gent abandonava el poble, va decidir crear-hi una cooperativa tèxtil, que encara avui dia existeix.

El documental és un homenatge als religiosos i laics que, des de la diòcesi de Tarragona, es van oposar a la dictadura

En referència a Tarragona, Oliva menciona els barris perifèrics, on, segons la seva opinió, diversos capellans van practicar “una teologia de l’alliberament avant la lettre, de defensa de la dignitat de les persones i d’una església al costat del poble’”. La directora d’Hereus d’un cardenal proscrit també elogia el paper de mossèn Moncunill com a director espiritual de l’institut Antoni de Martí i Franquèi la importància per a la ciutat del Club de Joves, un col·lectiu que, impulsat per mossèn Gil, va fer “reviure, fins a un cert punt, Tarragona”: “Va esdevenir un motor de la cultura catalana a la ciutat, des d’on es va impulsar, per exemple, la Nova Cançó i l’obra teatral d’escriptors com Manuel de Pedrolo.

Mossèn Gil és una del es fonts que intervé en el documental (Imatge: Hereus d’un cardenal proscrit).

Hereus d’un cardenal proscrit comença i acaba el seu recorregut narratiu parlant de Vidal i Barraquer, però també para atenció en la rellevància de l’arquebisbe Pont i Gol, que “durant el tardofranquisme va catalanitzar la diòcesi i es va posicionar a favor dels drets humans, contra la pena de mort”. “Pensa que el 18 de juliol reunia a Tarragona tots els bisbes de la diòcesi perquè, d’aquesta manera, no havia d’oficiar una missa a favor de l’Alzamiento”, explica Oliva.

La directora del documental es mostra convençuda que “els periodistes tenim el deure d’explicar el present, però també hem de burxar en el passat i explicar-ne aquelles coses que no es coneixen, o que no es coneixen prou”. Segons reconeix, la recerca sobre temes vinculats al context històric del franquisme l’ha ajudat a comprendre millor els temps presents. “Tota aquesta gent de la qual parla el documental ha deixat petja”, conclou. Una petja que ella i l’equip d’Hereus d’un cardenal proscrit han contribuït a recuperar, difondre i valorar.

Una resposta a “L’antifranquisme tarragoní que anava a missa”

  1. Alfons ha dit:

    Una crònica perfecta al FET sobre un documental excel·lent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *