Carregant ...

Joan Josep Marca en el record

Joan Josep Marca rebia el passat 31 de gener el títol de Fill Predilecte de la Ciutat. A la imatge amb la seva dona, l’alcalde Ballesteros, la regidora Floria i l’exregidor Albert Vallvé. Foto: Ricard Lahoz.

Recordo com, fa cosa d’uns dotze anys, rebia una invitació per mantenir una conversa tot dinant sobre la realitat cultural de Tarragona. Qui m’hi convidava era Joan Josep Marca Torrents, a qui llavors no coneixia, i ho feia a través del comú amic Josep Anton Baixeras. Ell em va explicar el seu projecte, que tenia com a objecte la promoció de l’activitat cultural de la ciutat i del seu entorn, des de la iniciativa privada, i que preveia, com a eina, la creació de la Fundació Privada Mútua Catalana.

Aquell dinar només pretenia que li donés a conèixer el meu punt de vista sobre la realitat i la varietat cultural de la ciutat i ajudar-lo a detectar els principals agents en cada sector. En aquell moment jo era cap de gestió de l’àrea de Cultura de l’ajuntament, des de la qual manteníem cada any una convocatòria de projectes en cada un dels àmbits: les arts visuals, el cinema, la música, les arts escèniques, la literatura, l’edició, etc.

Més enllà de les coses que ja estaven consolidades, i que per tant tothom ja coneixia, aquesta convocatòria era un bon baròmetre per detectar bona part de les novetats que es gestaven en el cor inquiet de la ciutat. Recordo com si fos ara les paraules amb què va rebre la informació que allí vaig poder facilitar-li. “És el que buscava, Josep Anton”, referint-se a l’amic Baixeras. “Això és el que necessitem per tirar endavant el projecte”.

“MARCA HA ESTAT UN PRESIDENT EXEMPLAR DE LA FUNDACIÓ MÚTUA, FACTOR CLAU DEL DESENVOLUPAMENT CULTURAL DE LA CIUTAT”

El projecte es va materialitzar al cap d’un temps i, de seguida, la Fundació Privada Mútua Catalana es va convertir en un factor imprescindible per al desenvolupament cultural de la ciutat. En un moment de crisi econòmica, en què les institucions es feien enrere d’algunes aportacions que havien fet tradicionalment, la Mútua permetia no tan sols que algunes d’aquestes iniciatives continuessin fent-se, sinó que se’n posessin en marxa de noves.

De tota manera, si ara escric aquest article no és per parlar de la Fundació i de la seva impagable aportació a la cultura tarragonina. La raó d’escriure és per parlar de qui fins ara n’ha estat exemplar president. Dic exemplar per tota una sèrie de raons que em sembla convenient de destacar. La primera era la seva proximitat a les persones. Contra el que podria pronosticar-se en algú que rep moltes sol·licituds i, per tant, pot sentir-se pressionat per les demandes de tota mena, volia mostrar-se proper a la gent de la cultura i assistia amb ganes a tots els actes que la seva agenda li permetia (la meva darrera conversa amb ell, dos dies abans de morir, era per excusar-se d’assistir a la presentació del meu darrer llibre, pel fet de coincidir-li amb una reunió a Salou).

“DESTACAVA PER LA SEVA PROXIMITAT A LA GENT, LA VOLUNTAT D’ESCOLTAR OPINIONS I EVITAR EL PROTAGONISME”

Alhora, però, i aquesta és la segona raó, esquivava tant com podia el protagonisme, llevat de quan resultava imprescindible, per exemple en els actes organitzats per la mateixa Fundació, o quan l’ajuntament va atorgar-li la distinció de Fill Predilectede la Ciutat. Era habitual, doncs, veure’l en petits actes culturals, com ara presentacions de llibres que la Fundació havia patrocinat, discretament assegut en una cadira, atent a felicitar autors i editors.

Junt a les activitats més potents que promovien, com ara el Congrés Internacional d’Arqueologia Tarraco Biennal o les Converses del Camp de Tarragona, hereves d’aquelles Converses de Salou, la seva mà estesa arribava a molts centres d’estudis de la comarca, aportacions per a l’activitat de les biblioteques, edicions de caràcter històric o iniciatives literàries. Entre elles, per la part que em toca, la col·lecció La Gent del Llamp, produïda pel col·lectiu homònim.

“JOAN JOSEP MARCA PARLAVA DE TORNAR A LA SOCIETAT ALLÒ QUE LA SOCIETAT LI HAVIA DONAT”

Encara voldria remarcar una tercera raó, entre les coses que el caracteritzaven. A l’hora de prendre una decisió, desconfiava de les primeres impressions i contrastava opinions amb gent diversa, fins a tenir la certesa que l’opció escollida era la correcta, encara que aquesta opció fos diferent a la pretesa pels sol·licitants. En acabar alguns actes en què havia participat, no era estrany de veure’l atansar-se a algú i, sortint plegats, aprofitar el moment per demanar-li parer sobre qualsevol tema.

La funció necessària en materia de patrocini i mecenatge sovint troba la raó de ser, o la justificació, en les compensacions que el mecenes obté a canvi d’allò que aporta. Aquestes compensacions poden ser d’imatge, publicitàries o fins i tot bescanvis per altres menes de beneficis. En el cas que ens ocupa, no sembla que fos així.

Joan Josep Marca parlava de tornar a la societat allò que la societat li havia donat. En aquest sentit, el seu i el de la Fundació són un mecenatge sorgit d’un compromís: amb la cultura, amb la ciutat i amb el país. Una de les imatges més reveladores d’això, i que m’ha quedat gravada, és el dia en què el tinent d’alcalde de Cultura Josep M. Prats presentava la seva dimissió com a mostra de rebuig a les càrregues policials de l’1 d’octubre passat. Al meu costat, Joan Josep Marca deia: “Per dignitat, era necessari”. Ho deia amb la veu trencada per l’emoció.

Ell també ha demostrat ser un home digne. Descansi un pau.

Una resposta a “Joan Josep Marca en el record”

  1. Matias Vives March ha dit:

    Plenament d’acord, Joan.

    Em va arribar la notícia de la seva mort mentre escoltava Raimon cantar “… quants homes calen per a fer un país …”, i no vaig poder sinó preguntar-me quants tarragonins farem falta per fer un Joan Josep Marca. Amb tota seguretat molts, masses.

    Fa unes setmanes ens vàrem veure, per raons professionals, i ell, com sempre: ordenat, estructurat, amb les preguntes anotades, qüestionant-ho tot, que és com cal anar pel món.

    Afable, educat, defugint protagonismes … un model de tarragoní.

    En el teu text esmentes Josep Anton Baixeras. Doncs això: afable, educat, defugint protagonismes … un altre model de tarragoní.

    Que descansi en pau, i que no deixi de vigilar-nos i vigilar el nostre patrimoni cultural, com a fonament sòlid de la ciutat inclusiva a la qual aspirava i aspirem. Haurem de procurar no fallar-li.

    Matias Vives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *