En Baldomero Mallol arriba al Museu del Port carregat amb un sac. És un camàlic del Serrallo que treballa per a la colla de l’Esperanza carregant i descarregant vaixells. Avui li toca fer viatges amunt i avall del Santa Eulàlia, un pailebot mercant de Barcelona que està amarrat al Moll de Costa. Però sembla tenir més ganes de xerrar que de treballar. “El capatàs està buscant homes per reforçar l’equip”, arrenca. “La feina és senzilla. S’han de carregar sacs de 50 quilos. La jornada és de 14 hores i el preu… bé el preu ja el trobarem!”.
Parla amb lleugeresa i alegria d’una feina dura que ja ha passat a la història. Bé, no és que els estibadors ja no existeixin, però actualment la seva feina és molt diferent a la de fa un segle. I és de fa un segle que ens parla en Baldomero. L’exposició del museu l’ajuda a recordar l’època en què ell i tants altres camàlics de les colles de l’Esperanza, la Unión i el Comercio s’esllomaven carregant i descarregant els vaixells que amarraven a un Moll de Costa, tot just estrenat.
Baldomero Mallol és un personatge històric que fa de guia al Museu del Port
“Oh, el Moll de Costa va ser un gran avenç”, explica. “El va dissenyar l’enginyer Saturnino Bellido i va permetre guanyar molt d’espai i facilitar la feina. Abans els vaixells atracaven al dic i les mercaderies s’havien de transportar en barcasses fins a la platja”.
En Baldomero, que ja s’ha animat a fer-nos de guia, s’atura fascinat davant d’una gran fotografia en blanc i negre. “A veure si hi surto?. Sí! Guaiteu, aquest d’aquí sóc jo!”. I és que en Baldomero no és un personatge fictici. El seu nom està documentat com un dels camàlics del Serrallo que treballaven a l’estiba a principis del segle XX. “Fixeu-vos en els tinglados. Els van construir per fer de magatzems. Primer van aixecar els dos del mig. I després els de les puntes. Clar que després es van adonar que els primers estaven massa a prop del mar i feien nosa. I sabeu què van fer? Els van desmuntar peça a peça i els van tornar a construir més endins”. Està vist que de nyaps se n’han fet sempre.
El camàlic continua la ruta anant-se aturant davant de cada peça que li desperta records: el remolcador Francolí, una embarcació de regates d’història tràgica, una pala enorme de grua – la mala peça en diu ell-, l’escafandre d’un bus, dels que treballaven dragant el port, una fotografia del Nàutic… “Sabeu com en dèiem dels socis del Nàutic? Els xiflats! Perquè ja em diràs tu quines ganes de posar-te a remar per afició!”. Però, per molt que li agradi xerrar, el Baldomero té pressa. Li han dit que ha de portar uns sacs al pailebot Santa Eulàlia i ens convida a acompanyar-los. De fet, un vaixell mercat de 100 anys no es pot veure cada dia.
És un diumenge lluminós, de sol espatarrant i el Moll de Costa és un formiguer de gent. Molts passen de llarg, però també n’hi ha molts que pugen encuriosits al vell pailebot, amarrat just davant del Tinglado 4. El Santa Eulàlia va ser construït fa un segle a Alacant i va viatjar per tot el món transportant mercaderies. Ara forma part de la col·lecció del Museu Marítim de Barcelona i està de gira pels ports catalans per celebrar el seu centenari. A Tarragona hi serà fins aquest dijous 5 de juliol.
El pailebot Santa Eulàlia estarà al Moll de Costa fins dijous
És una embarcació a vela. Tipus goleta, detalla en Baldomero. “Els pailebots com aquest són embarcacions lleugeres, ràpides i fàcils de maniobrar. Als pilots els agradaven. D’aquí el nom. Sabeu anglès? Pailebot, pilot boat”. De vaixells com aquest els molls de càrrega n’anaven plens fa un segle. Fins que les embarcacions a motor els van desbancar. “Ara només en queden 2 o 3”, es lamenta en Baldomero.
Ell ja ha fet la feina, ha descarregat el sac i ens ha explicat mil històries. Ens deixa sols perquè fem el xafarder tant com vulguem dalt del Santa Eulàlia. Ell hi tornarà demà dimarts per seguir carregant, descarregant i desgranant més històries de quan es va construir el Moll de Costa. De quan es va desplaçar la colònia de pescadors humils que hi vivien i que es van traslladar uns metres més al sud, al que ara és el Serrallo.
