Dos companys periodistes del FET a TARRAGONA, Enric Garcia Jardí i Ricard Lahoz, han escrit el llibre ‘Francesc Xammar i Vidal: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona’. L’acte de presentació del llibre, a finals de maig, va generar un gran interès i va desbordar la capacitat de la sala del Departament de Cultura de la Generalitat. D’altra banda, la venda d’exemplars a les llibreries de la ciutat ha anat a bon ritme, segons han explicat els propis establiments.
CELEBREM EL NÚMERO 30 DE LA REVISTA AMB UN OBSEQUI A QUI ES VULGUI SUMAR AL BON PERIODISME
Ara, coincidint amb la sortida al carrer del número 30 de la revista, volem celebrar aquesta xifra tan rodona obsequiant als nous subscriptors del FET amb un exemplar del llibre, que és un retrat de la vida i les idees del capellà jesuïta i de l’evolució de Tarragona al llarg dels darrers 50 anys. El llibre està dividit en quatre apartats: ‘Vida’, ‘Reflexions’, els testimonis de 16 persones que coneixen Xammar i una dotzena de documents.
Si vols rebre a casa en els pròxims dies la revista i el llibre, formalitza aquí la subscripció al FET a TARRAGONA.
Aquí teniu un tastet del llibre. És l’inici del capítol ‘Un veí de la Floresta’.
Dues-centes vint mil pessetes. Aquest és el preu de compra del pis de La Floresta que Francesc Xammar ocupa des de fa gairebé mig segle. El 3 de desembre de 1969 se signa el contracte de reserva del “piso bajo puerta cuarta, del edificio Encina de la Zona Residencial ‘La Floresta’, propiedad de Rodal S.A.” a la Companyia de Jesús. El comprador ha de fer efectiu el pagament de 25.000 pessetes d’entrada i de 86.000 pessetes més en el moment de l’entrega de les claus. La resta de diners, més de 108.000 pessetes d’hipoteca, s’anirà abonant a terminis. A banda, cal pagar 4.000 pessetes de fons per als comptadors de l’aigua i 7.000 pessetes més per a l’escriptura del pis.
Primer sol, i després amb dos companys, Xammar s’instal·la en aquest habitatge de 58 metres quadrats. Un planta baixa “per estar més a prop de la gent, per ser més accessible”, remarca. “Després de tres anys a la parròquia de Torreforta, havia decidit buscar un contacte més directe amb la realitat de l’entorn i venir a viure a La Floresta, que llavors s’estava construint. Volia viure com un veí més. La gent que hi anava a residir als pisos era molt senzilla, amb pocs recursos i sense formació, alguns provinents de les barraques d’Entrevies i el riu Francolí i altres procedents d’Andalusia i Extremadura”, descriu. Són famílies producte del desarrollismo en les quals el pare es posa a treballar en el sector de la construcció, a la fàbrica Alena o al complex petroquímic. Quatre anys abans, s’ha aixecat prop de La Floresta el barri de Parc Riuclar, un complex d’habitatges de baixa qualitat destinats, precisament, als treballadors d’Alena.
Si es compara amb Torreforta, La Floresta neix amb una aparent millor qualitat de vida en disposar d’uns edificis més nous —“Prepárese para vivir como un rey en la urbanitzación residencial La Floresta“, deien els cartells publicitaris de l’època— però amb pitjors serveis —en realitat, cap— que el fan dependre totalment dels que hi ha a l’altra banda de la carretera de Reus. Ni escola, ni farmàcia, ni dispensari, ni botigues. Res, només edificis envoltats de descampats, terrenys que corresponen a la partida dels Montgons.
Els primers dos edificis, precisament els més pròxims a la carretera, s’aixequen en paral·lel el 1966. Un mur —símbol de l’aïllament històric del barri— separa des del principi els habitatges dels vehicles que circulen per una via convencional d’un sol carril en cada sentit de la marxa. La resta de blocs, entre els quals hi ha l”Encina’ on viu Xammar, es construeixen a bon ritme, seguint l’ordre alfabètic, en un període de temps relativament curt que no s’allarga més enllà del 1974. Els terrenys del costat, on ara hi ha una àmplia zona comercial, són uns descampats on es llença la brossa, que ningú recull. “Al principi, l’únic cotxe que hi havia al barri era un ‘600’, el de l’encarregat de l’obra”, recorda el capellà amb un punt d’ironia. “La mateixa empresa que construeix tots els edificis fa una trampa i canvia de nom enmig del procés (Edinor) per no haver de cedir terrenys per a equipaments”, afegeix encara ara amb acritud.
Aviat els veïns s’adonen de les deficiències dels pisos construïts per Rodal a causa de la senzillesa dels materials utilitzats, i de la falta de serveis bàsics al barri. Sense enllumenat públic i sense voreres i paviment als carrers. Sense cabines telefòniques. Sense botigues, sense escola i sense transport públic urbà. Això obliga els veïns a travessar constantment la carretera per anar a Torreforta amb uns riscos evidents: sense semàfor ni pas elevat. En el període 1966-1974 perden la vida en aquell tram de carretera un total de catorze persones, entre les quals hi ha tres víctimes en un sol accident: una dona embarassada i la filla de curta edat atropellades el 27 d’octubre de 1973.
Els nombrosos i tràgics accidents indignen la població que surt a tallar la carretera per reclamar un semàfor: “És la primera manifestació que deixa fer amb reserves el Govern Civil”, diu Xammar. L’administració, pressionada, instal·la primer el semàfor i més endavant, el 1975, construeix un primer pas elevat de fusta per a vianants, després de comprovar una altra manifestació de protesta, el 2 de gener d’aquell any, amb unes 300 persones “majoritàriament dones i nens” tallant la via Tarragona – Reus per un altre atropellament mortal en una zona sense senyalització i enllumenat. La carretera es convertirà en autovia el 1982 (…)
