“La nostra intenció era venir amb una gran companyia. You know… 35 actors, un musical… Però el Joan em va dir que el pressupost no arribava. Així que he vingut sol i ja us explicaré jo la història. Imagineu l’orquestra…” Amb aquesta premissa l’actor Paul O’Donnell obria l’espectacle We’ve got each other que s’ha posat a la butxaca el públic i el jurat del Young FITT. Durant una hora i escaig, només amb el seu relat, un acurat joc de llums i mil versions de Living on a prayer de Jon Bon Jovi el jove actor britànic va aconseguir submergir els espectadors en tots els grans tòpics dels musicals de Broadway i el West End. Aquelles històries d’amor exacerbades i impossibles, la confrontació de bandes, els moments de llagrimeta, l’espectacularitat de la música que magnifica el dramatisme… Wawwww! No es va deixar res per explicar. Ni tan sols, el que passa a l’entreacte. I tot enmig de rialles. Si, podem dir que We’ve got each other ha estat la descoberta d’aquesta edició, la segona, del Young FITT, l’apartat del festival dedicat a les companyies emergents, que s’ha allargat de dimarts a dijous. Tant ha agradat que ha guanyat el premi del públic, dotat amb mil euros, i el del jurat a la millor interpretació. El veredicte no m’ha sorprès. O’Donnell representa el millor del teatre britànic, aquella dicció perfecta, amb què tant es pot explicar un acudit, com recitar versos de Shakespeare; una sornegueria fora límits, canvis d’intensitat i de registre i una gran capacitat evocadora.
Això era dimecres a la nit. Dijous a les 10 del matí, puntualment, O’Donnell ja era al Magatzem per explicar com gestar un espectacle del no res i amb quatre xavos. Els participants, una desena, eren majoritàriament actors, tot i que hi havia algun diletant, com jo i un enginyer, que també vam voler participar del joc. “M’agrada exposar l’ordinari i traslladar-ho en un espectacle”, explicava per començar. De fer, això havia quedat palès la nit abans. El concepte és senzill, però l’execució no tant. Cal tenir molt entrenada l’observació. Aquest va ser el primer exercici: observar. Observar un fragment d’un musica basat en el Mag d’Oz i identificar els elements que li donaven la grandiositat inherent al gènere: les llums, els moments orquestrals apoteòsics i també coses menys evidents. L’ús de la capa per magnificar el personatge de la bruixa, com la resta d’actors s’acotxen mentre ella s’eleva per intensificar la sensació de poder… I ens ho va fer fer. Amb una cadira, una escombra i un joc de llanternes vam recrear, amb resultats notables, l’escena de la Bruixa de l’Oest.
La segona part va ser de construcció. Tres premisses i sis minuts per escriure textos a rajaploma, paelles i una versió orquestral del Despacito van servir de punt de partida per una petita performance que es va estrenar al vespre, al jardí del Metropol entre obra i obra del Young FITT. Un joc de resultat delirant i poètic al mateix temps, les paelles convertides en violins i O’Donnell actuant de director d’orquestra. I el públic entusiasmat.
La d’O’Donnell ha estat la proposta més lúdica i humorística d’aquest Young FITT, marcat sobretot per drames i espectacles que inciten a la reflexió. Del primer dia no us en puc explicar res, perquè me’l vaig perdre. El segon, abans del devessall de rialles de We’ve got each other, el públic ens vam emocionar i trasbalsar amb la performance Soul Seekers, de l’iraquià Mokhallad Rasem, un seguit de testimonis documentals sobre el drama dels refugiats i la migració. “Es van posar a plorar a classe quan van aprendre la paraula maison”, explicava una professora francesa. Una simple frase que resumeix tot el drama de qui ha hagut de deixar casa seva i no sap si en trobarà una de nova.
Els espectacles de dijous també obrien portes a la reflexió. Sobre el pes de la calúmnia i sobre la naturalesa dels conflictes humans. A D5, Pantani la companyia italiana Lofteatre explorava la vida i la mort del mític ciclista, caigut en desgràcia quan va donar positiu en una prova antidopatge just abans de l’etapa final d’un Giro que ja tenia guanyat. La versió oficial sempre ha sostingut que això el va abocar en un pou vital, que va acabar amb el seu suïcidi. Però i si no hagués estat així? I si el seu positiu hagués estat una jugada de la Camorra i la seva mort un homicidi? Dos actors donen vida a Pantani i a un periodista que s’esforça per reconstruir la història. Les seves interpretacions, que es desenvolupen en part a peu de platea, es combinen amb notícies, vídeos i enregistraments de suposats testimonis. Un acurat muntatge escènic que desvetlla el dubte de la calúmnia.
De dubtes també en plantejava el darrer espectacle: Palmyra dels actors Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Un muntatge minimalista que escenifica el conflicte entre dos homes. Però qui es realment l’agressor? Qui és la víctima? O ho són tots dos? Tot comença amb una ària de Handel i un ball a dos, amb un d’ells desplaçant-se sobre una plataforma amb rodes. Però la cosa se’ls escapa de les mans i acabant rebregats, barallant-se per terra. Després s’inicia un joc de provocació que acaba amb Nasi intentant colpejar brutalment el seu company amb un martell. És, però, realment un individu pertorbat? O simplement esclata davant la brutalitat de l’altre? La incògnita està servida i en fan partícip el públic, interpel·lant-lo. Simplicitat i intensitat que van captivar els tres membres del jurat que van escollir Palmyra com a millor espectacle del Young FITT.
Més enllà de l’escenari del Metropol, aquests tres dies han ofert altres descobertes, com la dels Tenors de la companyia catalana Illuminati, que presenta una combinació delirant d’òpera i humor. Ells van ser un dels participants en els showcases que s’han fet al bar, ara abandonat, del teatre. Els showcases són petits tastos d’espectacles que es fan per presentar-los davant dels programadors del sector. I és que obrir portes a la contractació de nous talents és l’altre gran objectiu del Young FITT. En aquesta edició s’hi ha inscrit una quinzena de professionals, molts d’estrangers, interessats en descobrir què es cou en el món de les noves dramatúrgies.
El Young FITT es va tancar ahir a la nit amb l’entrega de premis i una festa al pati del Metropol. A la resta del festival, però, encara li queda corda fins dissabte amb cinc espectacles més per descobrir i deixar-se seduir, o no, per les noves dramatúrgies.
