Carregant ...

Els Jocs: Punt d’inflexió?

Cloenda dels Jocs Mediterranis a Tarragona amb l’entrega de la bandera a la ciutat algeriana d’Orà. Foto: Infocamp.

L’exercici d’autonegació en què va consistir la cerimònia d’obertura dels Jocs Mediterranis expressa amb claredat els trets fonamentals del que serà el llegat de Josep Fèlix Ballesteros com a alcalde de Tarragona. Els Jocs han estat concebuts més amb mentalitat d’una capital provincial de l’època del desarrollismo que d’un ciutat innovadora i creativa en l’Europa de la segona dècada del segle XXI -la qual cosa no deixa de ser una ironia per a un equip de govern que presumeix de smart city-.

Amb això, l’alcalde i el seu equip han mostrat el seu compromís amb una identitat tarragonina provinciana i poruga que, malauradament, és rebuda amb aprovació en el paisatge mediàtic hegemònic de la ciutat, i s’han desvinculat de l’esperit innovador i la creativitat que cal donar per descomptats en una població amb un teixit socioeconòmic molt potent i una capacitat considerable de generació de coneixement.

“El govern de la ciutat ha concebut els Jocs amb mentalitat d’una capital provincial de fa 60 anys”

Josep Fèlix Ballesteros ha mostrat al llarg del temps una notable manca d’iniciativa política, que s’ha traduït en diversos aspectes de la vida ciutadana. Així, en matèria urbanística, s’ha persistit a mantenir l’eix del riu com a separador socioeconòmic. En matèria comercial, s’ha afavorit les grans superfícies i s’ha contribuït a buidar d’activitat el centre de la ciutat. En matèria cultural, la política ha estat erràtica i superficial.

Aquests exemples són també una expressió d’una segona mancança: la inexistència d’un projecte definit de ciutat. En el seu tercer mandat, tot plegat ha vingut acompanyat d’una tercera carència, la manca de coratge, que va fer-se evident, de manera particular, l’1 d’octubre passat. En aquest context, és evident que l’alcalde ha desconnectat de sectors amplis de la població, que en desaproven l’actitud i les polítiques, simbolitzades per l’avergonyiment de la pròpia ciutat que ha mostrat amb motiu dels Jocs.

“Falta una lideratge que sigui capaç de canalitzar el descontentament amb Ballesteros i oferir un discurs il·lusionant de ciutat”

A menys d’un any de les eleccions municipals, cal demanar-se quins efectes pot tenir tot plegat. En aquest sentit, no es pot donar per descomptat que la política seguida per l’alcalde comporti necessàriament un càstig electoral l’any vinent. D’una banda, a hores d’ara, manca un lideratge que sigui capaç de canalitzar el descontentament i de produir un discurs il·lusionant de ciutat que sigui creïble i ambiciós. Unes eventuals primàries republicanes podrien ser la manera de fer-lo aflorar.

De moment, però, sembla que el més calent és a l’aigüera. D’altra banda, si l’alcalde no ha estat molt efectiu a l’hora de construir ciutat, sí que ho ha estat a l’hora de bastir xarxes clientel·lars, els efectes electorals de les quals en el món local són coneguts abastament. Un altre factor important és la situació contextual. En aquest punt, els efectes que pugui tenir per al PSC l’accés de Pedro Sánchez a La Moncloa són encara poc previsibles, tot i que no es pot descartar que siguin beneficiosos per a Ballesteros. Finalment, cal tenir en compte la disputa pel mateix segment de vot entre les diverses forces provincialistes -o sigui, el bloc del 155-, el resultat de la qual va molt lligat al factor anterior.

“En les pròximes municipals Tarragona es juga continuar amb un procés de decadència o recuperar l’autoestima i l’ambició”

De tot això es dedueix que el descontentament -fins i tot la indignació- que l’alcalde han anat generant al llarg del temps i, sobretot, en l’últim any no s’ha de traduir necessàriament electoralment, en la mesura que hi ha multitud de factors que poden modular-lo en favor de Ballesteros, el qual, malgrat tot, té la possibilitat d’ocupar la centralitat en una bona part dels escenaris que s’hi puguin donar.

En tot cas, sembla evident que, en les pròximes municipals, Tarragona es juga continuar amb el procés de decadència i aïllament en el que es troba immersa, o revertir la situació, i recuperar l’autoestima i l’ambició per esdevenir una ciutat que compta en el territori, en el país i en el seu espai geoeconòmic. Si els Jocs Mediterranis han estat un punt d’inflexió en relació amb això, no ho sabrem fins d’aquí uns mesos.

2 respostes a “Els Jocs: Punt d’inflexió?”

  1. Quico ha dit:

    Hi afegiria que Tarragona va per lliure.
    No sembla voler ser la capital del Camp de Tarragona, potser perquè alguns volen que el territori només es digui Tarragona i no Camp de Tarragona, ni mantenir un projecte de territori a nivell de la Catalunya Sud, amb les Terres de l’Ebre i perquè no amb el Penedès.
    Més que parlar d’una realitat metropolitana caldria fer un projecte territorial no basat en el centralisme sinó en la sinergia de forces.
    Amb l’exemple de la Vegueria del Penedès amb 4 comarques diferenciades, repartint el pes del poder, i per tant, de la responsabilitat.
    D’acord a que Tarragona lideri el Camp però, essent genesosa, i buscant sobretot complicitats.

  2. Quico ha dit:

    Hi afegiria que Tarragona va per lliure.
    No sembla voler ser la capital del Camp de Tarragona, potser perquè alguns volen que el territori només es digui Tarragona i no Camp de Tarragona, ni mantenir un projecte de territori a nivell de la Catalunya Sud, amb les Terres de l’Ebre i perquè no amb el Penedès.
    Més que parlar d’una realitat metropolitana caldria fer un projecte territorial no basat en el centralisme sinó en la sinergia de forces.
    Amb l’exemple de la Vegueria del Penedès amb 4 comarques diferenciades, repartint el pes del poder, i per tant, de la responsabilitat.
    D’acord a que Tarragona lideri el Camp però, essent genesosa, i buscant sobretot complicitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *