Carregant ...

Memòries presents de la Batalla de l’Ebre

Francesc Pedrol, amb un document que l’identifica com a supervivent de la Lleva del Biberó. Fotos que acompanyen l’article: Alba Cartanyà.

En Ros de la Guita s’aixeca cada dia sobre la mateixa hora. Esmorza quatre galetes amb una mica de llet, prepara el dinar, es posa el barret, surt de casa –una planta baixa del Serrallo- i s’asseu a l’ombra. Poc aparenta que va camí dels 98 anys i que, dins seu, hi guarda memòries ben presents. Ell va créixer amb Alfons XIII, es va il·lusionar amb la segona República, va lluitar a la guerra civil, va patir la dictadura de Francisco Franco i va conèixer la democràcia. A dia d’avui, és l’últim supervivent de la Lleva del Biberó a la ciutat de Tarragona.

L’últim supervivent de la Lleva del Biberó a Tarragona ciutat prepara cada dia el dinar i surt a passejar pel Serrallo

Es diu Francesc Pedrol, però tothom el coneix com a Ros, un sobrenom que fa referència al color dels seus cabells quan era jove. Ha estat tota la vida pescador al barri marítim del Serrallo. I també ha estat altres coses, imposades. A les acaballes de la guerra civil espanyola, l’any 1938 i amb tan sols 17 anys el van cridar per anar al front a defensar el bàndol republicà. Va viure en primera persona la cruesa de l’ofensiva de l’Ebre, primer de camiller i després com a fuseller.

Pedrol encara conserva diners de l’època.

L’impacte d’una metralla a l’esquena el va allunyar de l’horror de la guerra durant uns dies, enviant-lo a l’hospital a Barcelona. Un cop Franco –amb l’ajuda imprescindible del feixisme italià i alemany- instaurà la dictadura, un paper de la comandància de Tarragona l’anunciava que havia de fer el servei militar servint a aquells contra qui havia lluitat. A causa de la seva situació familiar, però, només va fer un any de mili a Terol. Amb una joventut truncada pel conflicte, va iniciar-se abans d’hora en una etapa adulta a alta mar.

Amb el sobrenom de ‘Ros de la Guita’, Francesc Pedrol s’ha dedicat a la pesca tota la vida

En Ros recorda l’ambient republicà del seu barri marítim. Assegura que, com ell, la majoria de veïns tenien el carnet de la UGT (Unión General de Trabajadores). Posa en valor l’organització popular, esmentant un comitè format durant la guerra per uns vuit voluntaris amb l’objectiu de defensar els ciutadans del Serrallo dels atacs dels franquistes. “Si no hagués estat pel comitè, hi hauria hagut més morts. Ells vetllaven per la pau”.

Conegut amb el sobrenom de ‘Ros de la Guita’, Pedrol viu en una planta baixa del Serrallo.

Recorda perfectament el nom de tots els protagonistes dels seus relats. I, quan els explica, sembla que retornin –intactes- les emocions enterrades pel pas del temps. Repeteix sovint unes paraules concretes, precedides d’un sospir: “Es va viure molt malament”. “Sempre em pregunten: que vas patir gana? No. I fred? Tampoc. El que vaig patir és molta set” i explica que, davant l’absència d’aigua, a vegades en bevien juntament amb els cavalls en un toll. També destaca la olor insuportable dels morts, sobretot en dies de pluja: “Mare meva, quina fortor…”.

De l’estada al front no guarda ni fotos ni cartes. Possiblement s’han perdut amb els anys, li sembla. “Només conservo quartos de quan vaig cobrar, unes 300 pessetes al mes ens donaven. Com no els podia gastar, els guardava a la cartera”, recorda.

Llegeix article i llibres relacionats amb la guerra civil.

Confessa que hi pensa molt, en la guerra. Sobretot abans d’anar a dormir. “Vaig passar molta por”, reconeix. Tanmateix, es considera afortunat de poder-ho explicar. Una de les persones que més el coneix, la seva filla Carme, creu que “la guerra no li ha deixat cap marca, perquè és una persona molt positiva”. A diferència de moltes llars catalanes, en les quals es va instaurar un silenci ple de sobreentesos, ella comenta que el seu pare “mai ha tingut cap problema en explicar les seves vivències”. “Ell no guarda rancor a ningú”, assegura. “Va ser una etapa de la vida que va haver de passar”, sentencia la Carme.

No conserva fotos i cartes de la guerra, però sí diners. “Hi vaig passar molta por”, reconeix

En Ros tem que esclati una nova guerra. “Pot venir, és clar que si, perquè la joventut que hi ha ara no sap què és”. “Moltes persones vam sortir tacades pel conflicte… Una guerra no és bona per a ningú”. Preguntat per la situació política actual, vacil·la en contestar. “Si dius la veritat et tanquen a la presó”, dictamina finalment. Uns segons més tard afegeix, entre rialles, “com que ja tinc una edat avançada, que em facin el que vulguin”. I se sincera: “Jo soc tres coses: català, republicà i independentista”.

Francesc Pedrol, el primer a la dreta, amb altres companys en l’acte del passat diumenge a la serra de Pàndols. Foto: cedida.

Tot i la seva energia aparent, lamenta que “és trist ser vell” ja que “res et fa il·lusió”. Ara bé, li agrada assistir a actes referents a la batalla i aquest passat diumenge es va tornar a trobar amb els altres supervivents de la Lleva del Biberó per tal de rememorar aquells fets que els canviaren la vida. Enguany es compleixen 80 anys de la Batalla de l’Ebre. “Ja no en quedem gaires… Abans omplíem autocars sencers, ara ni un de petit…” indica, i assegura: “Tots els que van lluitar a l’Ebre ja són morts, només quedo jo”.

Als seus 97 anys en Ros segueix aixecant-se cada dia sobre la mateixa hora. Esmorza quatre galetes amb una mica de llet, prepara el dinar, es posa el barret, surt de casa –una planta baixa del Serrallo- i s’asseu a l’ombra. Torna cap a quarts de dues, enllesteix el menjar i para la taula. Quan la Carme arriba, dinen plegats. I així va passant els dies, a mig camí entre la rutina del present i els records d’un passat històric.

Al desembre farà 98 anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *