L’any 2006, Eliana Oliveira de Freitas, una brasilera que rondava la trentena i que treballava com a secretària de direcció del Departament d’Educació de Manaus, al Brasil, es va instal·lar a Catalunya. En assabentar-se que els catalans tenien una llengua pròpia, Oliveira va optar per aprendre-la. Un cop preparada per posar en pràctica els nous coneixements lingüístics adquirits, la jove va topar amb un entrebanc del tot inesperat: la majoria de catalanoparlants sempre se li adreçaven, d’entrada, en llengua castellana.
Aquesta història, que Oliveira va convertir en assaig amb l’obra intitulada Ajudeu-me, el crit d’una llengua que vol seguir viva (Voliana Edicions, 2014), no ens és desconeguda, a la majoria de catalanoparlants. Ben sovint canviem de llengua, de vegades sense ni tan sols adonar-nos-en. Menystenim, sens dubte, el poder que tenim com a parlants.
ANALITZEM L’ESTAT DE LA LLENGUA AMB MIQUEL ÀNGEL PRADILLA I JORDI GINEBRA, CATEDRÀTICS DE LA URV
“La participació individual en el procés de normalització lingüística és fonamental”, afirma, en aquest sentit, Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de la URV, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i director de la Xarxa CRUSCAT, d’investigació sociolingüística. “Hi ha una mesura que no costa cap euro i que canviaria el paisatge lingüístic: que els catalanoparlants utilitzessin en les converses interpersonals el català, per defecte i per sistema”, assegura Pradilla.
El català depèn de les polítiques lingüístiques que s’apliquin, és clar, però també de nosaltres mateixos, fet que comporta una quota de responsabilitat individual. “En aquesta qüestió, els parlants hi tenen molt a dir i molt a fer”, manifesta Jordi Ginebra, catedràtic, també, de la URV, i comissari de l’Any Fabra.
“MANTENIR UNA ACTITUD MILITANT EN L’ÚS DEL CATALÀ NO VOL DIR SER INTOLERANT”
Segons l’enquesta d’usos lingüístics de l’Idescat (2013), el 38,6 % de la població del Camp de Tarragona utilitza el català com a llengua habitual de comunicació. Amb aquestes xifres de rerefons, al FET a TARRAGONA analitzem l’estat de la llengua amb Pradilla i Ginebra. Tots dos coincideixen que les dades revelen la “situació de precarietat” de l’idioma, en especial al nostre àmbit geogràfic.
L’experiència d’Oliveira, que es va veure obligada a cercar, treballosament, solucions creatives perquè els catalanoparlants interactuessin amb ella en català, és simptomàtic. Si ens atenim a les xifres, tan sols un 4 %, aproximadament, de la població declara no entendre la llengua catalana. “Aleshores, per què li hem de parlar al desconegut en castellà? Això només respon al record d’una època de prohibicions que s’ha consolidat en uns usos que no ens afavoreixen gens”, denuncia Pradilla.
“SI EN ZONES DE TARRAGONA NOMÉS SE SENT PARLAR CASTELLÀ, ÉS MOT DIFÍCIL TENIR SENSIBILITAT PEL CATALÀ”
El fantasma de la intolerància atenua, recurrentment, la lleialtat lingüística dels catalanoparlants, que no volen haver de carregar amb aquest estigma. “Mantenir una actitud militant, però, no vol dir ser antipàtic, ni intolerant”, adverteix Ginebra. No obstant, tal com ell mateix afirma, de vegades es tracta més aviat d’una por interna, d’una idea “que tenim més en ment els catalanoparlants que no pas la resta”.
Per què la demarcació de Tarragona es troba entre els territoris amb un ús social més baix del català? La resposta la trobem en “l’esquema de les migracions del segle passat, que es van acumular en territoris específics, amb poc contacte amb la població autòctona”, explica Pradilla. Al capdavall, en qualsevol entorn, com diu Ginebra, el grup majoritari sempre s’acaba imposant: “Si vas a una zona d’una ciutat on bàsicament sents parlar castellà, és molt difícil que desenvolupis una sensibilitat pel català”.
“Tarragona té aquest problema”, conclou Ginebra. Pradilla assenteix, i hi afegeix un exercici d’autocrítica col·lectiva: “En les primeres migracions no hem estat capaços d’atraure els parlants cap al català com hauria d’haver estat normal”.
(…)
Aquest un fragment d’una conversa molt més àmplia amb els dos experts en llengua i que publiquem íntegrament al número 30 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu comprar a Llibreria La Capona, Llibreria Adserà, Cal Matias (Serrallo) i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
