“Tots hem plorat en algun moment, en grup o a la intimitat del llit”. L’experiència ha estat “brutal”, “intensa”, d’aquelles que deixen petjada, però els quatre tornarien a repetir. Una definició del viatge? “Un xoc darrere un altre xoc”, respon un. “Una hòstia rere una altra hòstia”, insisteix un altre.
Han passat 10 dies de l’estiu amb nens malalts i refugiats a Angola, i han viscut multitud de moments impactants. “Entrar a l’habitació d’un hospital i veure-hi vuit llitets amb nens sols, sense cap companyia, que no estan per riure però agraeixen la companyia”, explica la Marta Renyer, pallassa i actriu tarragonina.
QUATRE TARRAGONINS HAN ESTAT A HOSPITALS I CAMPS DE REFUGIATS D’ANGOLA
La Marta, amb la Núria Garcia, l’Èric Rieu i l’Hèctor de la Salud, han conformat una expedició tarragonina, organitzada per Pallassos sense Fronteres, que ha mirat d’alegrar la vida de 4.500 nens a Angola, un país destrossat per la guerra i la fam. Han visitat hospitals, camps de refugiats i centre d’acollida d’infants que estan al carrer.
Una cara blanca, un nas vermell, un vestit verd i una cua groga són suficients per arrencar el somriure d’un nen africà. També un pollastre de goma, unes titelles de guant i una harmònica. Una maleta carregada d’artilugis i, sobretot, il·lusions, ha viatjat de Tarragona a una de les zones més complexes del continent africà.
HAN VISCUT UNA EXPERIÈNCIA “BRUTAL” I “INTENSA”, PERÒ TENEN GANES DE REPETIR
De tornada a casa, comentem sensacions amb tots quatre. La Marta ja tenia experiència d’estades a Jordània i el Líban, però la resta viatjava per primera vegada a un país del Tercer Món. “M’ha costat dominar tantes emocions, hem viscut moments molt durs”, diu la Núria, “però tornaria a repetir l’experiència ara mateix”. L’Hèctor hi afegeix: “Tens el cor encongit, tornes amb una certa impotència, perquè veus que només hi pots posar un granet de sorra, però el viatge ha estat brutal”.
Espectacles sense fronteres, de clow gestual, que tothom l’entén, on és molt important -apunta l’Èric- “la primera mirada”. Infants que no han vist mai un pallasso i agraeixen la simple companyia. El relat dels dies a Angola el podeu llegir en el blog de Pallassos sense Fronteres amb un munt d’anècdotes, emocions i imatges de l’expedició.
HAN PARTICIPAT EN UNA EXPEDICIÓ DE PALLASSOS SENSE FRONTERES I HAN TORNAT AMB “EL COR ENCONGIT”
Ara que han tornat a casa es plantegen si els nens africans són com els europeus: “En el fons, tots són iguals, sempre amb ganes de jugar, però presenten diferències perquè aquí ja tenen referències de pallassos i molt accés a tecnologia”, assegura la Núria. “Allà es diverteixen d’una altra manera, però arreu el més important és compartir un moment i transformar un espai”, opina la Marta.
Tots quatre han tornat a la ‘vida normal’ de bolos, actuacions i preparacions de projectes. Tots quatre presenten trajectòries diverses i coincidents alhora. La Marta Renyer participa al col·lectiu Pallapupas, que cada dimarts visita l’Hospital Joan XXIII, té companyia pròpia i una altra amb l’Èric nomenada ‘Toc Toc Théâtre’. L’Èric és un francès instal·lat a Torredembarra que fa música i teatre clow. La Núria Garcia és a la compayia ‘Dos de tres’ i col·labora amb el grup Amanida Teatre, de l’ONCE. I l’Hèctor de la Salud comanda el grup de teatre de carrer ‘Toc de gresca’ i participa amb altres col·lectius.
Si l’oportunitat sorgeix, els quatre -en grup o per separat- repetiran l’experiència. Els infants d’Angola els han marcat tant que no obliden la densitat de l’aire i el silenci als hospitals, i la sensació de buit i desesperança, Però, sobretot, no obliden aquells somriures que voldrien que fossin eterns.
