Carregant ...

Onze de setembre: Cal anar-hi

Un tam del carrer Aragó de Barcelona amb assistents de Tarragona a la manifestació de la Diada de l’any passat. Foto: Ricard Lahoz.

L’11 de setembre cal omplir la Diagonal de Barcelona. No per costum, ni per tradició, sinó per seguir autodeterminant-nos.

L’autodeterminació no són uns pocs segons votant en una urna. És un camí llarg i ple de paranys. Bombardejat per adversaris molt més poderosos que nosaltres, de manera que només arribarem al final si la nostra tossuderia és més forta que les seves armes. Per això hi hem d’anar. Tossudament alçats i recordar-nos que …

Som aquí, tossudament alçats,

proclamant el nom, el temps i el lloc

que ens dol i pertany,

si vols amb els punys oberts

si cal amb els punys tancats,

per mor que el somni que tenim junts es faci possible.

Els nostres presos i els nostres exiliats ens demanen que hi anem. Som més de dos milions de persones que els volem a casa. Cal cridar-ho. Que les seves parelles, els seus pares i mares i els seus fills ho escoltin. Ja sé que ja ho saben, però mai és sobrera la insistència quan el fi és tan noble. Fins que no els tinguem tots a casa no viurem en un país normal.

“ELS PRESOS I EXILIATS ENS DEMANEN OMPLIR LA DIAGONAL. FINS QUE NO ESTIGUIN A CASA NO VIUREM EN UN PAÍS NORMAL”

Hem d’anar-hi per dir-li al President Puigdemont que seguirem desobeint mentre ell no pugui tornar a la Plaça de Sant Jaume, o quan ens trepitgin qualcuna de les nostres llibertats. Però també per dir que no tenim més remei que intentar sumar al carro de l’autodeterminació  a catalans i catalanes que no combreguen exageradament amb l’intent sostingut de pols amb l’Estat, i això no es pot fer des de Waterloo. Cal fer-ho des de la Diagonal.

Hem d’estar-hi per dir-li al Vicepresident Junqueras que probablement siguin necessàries estratègies d’acord amb l’Estat, però que si això representa perdre llençols que ja tenim a l’armari caldrà modular de manera molt precisa què volem acordar amb un Estat sord, mut i cec, quan es tracta de Catalunya, i això no es pot modular des de la presó. Cal fer-ho des de la Diagonal.

“NOMÉS ARRIBAREM A L’AUTODETERMINACIÓ SI LA NOSTRA TOSSUDERIA ÉS MÉS FORTA QUE LES SEVES ARMES”

Cal manifestar-nos per explicar-li al nou govern de l’Estat que apreciem el seu canvi en les formes, però que ho apreciarem molt més si hi ha algun canvi en el fons; si es convenç que sense la plena llibertat nacional de Catalunya, ni hi haurà llibertats socials, ni d’expressió, ni de pensament en cap indret de l’Estat.

Cal anar-hi per rebutjar totes les violències, les agressions, els improperis i els insults, d’aquells que -mancats com estan d’arguments- no ofereixen cal altra alternativa que no sigui la de la por a la llibertat, la por a la democràcia.

“CAL ANAR-HI SENSE IMPOSAR-NOS FALSOS TERMINIS, PERÒ SENSE RENÚNCIES”

Cal posar-se la samarreta de la República i sortir a la Diagonal, mal sigui per recordar-los-hi a Catalunya en Comú, el Partit dels Socialistes de Catalunya, CCOO i UGT, que l’hegemonia es juga en el camp de les llibertats nacionals, i que mai ningú ha guanyat el partit sense sortir de l’autobús, ni, si hom es considera d’esquerres, sense abraçar i exercir el dret a l’autodeterminació.

Per això cal omplir la Diagonal; per seguir autodeterminant-nos. Pacíficament, com sempre. Optimistament, com mai. Sense imposar-nos falsos terminis, però sense descans. Sense renúncies. Conscients que la prudència no ens ha de fer traïdors (com algú va dir a Sant Boi l’any 1976), però que la imprudència no ens ha de fer màrtirs (com ens ha passat masses vegades). A la cerca d’aquella majoria imprescindible per poder-ho tot. Tossudament alçats i junts, molt junts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *