El punt d’inflexió arriba el dimecres 20 de setembre de 2017. Aquest dijous en fa un any. La ciutat està en plena setmana de Santa Tecla, però no és aliena als esdeveniments del país. Aquell matí, desenes de guàrdies civils entren en diverses conselleries de la Generalitat a Barcelona i, de manera improvisada, es mobilitzen milers de persones -fins a 40.000- davant del departament d’Economia.
Aquell dia, la Festa Major de Tarragona té com a plats forts la representació del Retaule a la Catedral, i el macroconcert de Txarango a l’avinguda Vidal i Barraquer. La tensió política, a només 10 dies del referèndum, s’estén per tot el país com la pòlvora. A Tarragona, com a la resta de ciutats, es convoca una manifestació improvisada al vespre a la plaça Imperial Tarraco.
EL 20 DE SETEMBRE DE 2017 MARCA UN PUNT D’INFLEXIÓ EN LA RELACIÓ ENTRE L’ALCALDE I UNA PART SIGNIFICATIVA DE LA SOCIETAT TARRAGONINA
Només sis dies abans, el 14 de setembre, Ballesteros ja ha pogut tenir un indici clar del posicionament d’una àmplia franja de la societat quan milers de persones desborden la TAP i els carrers del voltant en el míting d’arrencada de la campanya de l’1-0. Si l’alcalde hi hagués anat, hi hauria vist molts coneguts, antics votants del PSC a les municipals, i hauria sentit com milers de persones clamaven contra ell.
Aquesta transversalitat es referma i s’amplia en la manifestació multitudinària d’aquella nit del 20 de setembre que acaba a la plaça de la Font, després d’un recorregut decidit sobre la marxa, amb crits reiterats de ‘Ballesteros, dimissió’. L’enuig és enorme per la seva actitud contrària al dret a decidir. Mai fins aquell dia s’havia sentit un clam tan sorollós contra un alcalde de Tarragona per raons polítiques no estrictament locals.
Aquella mateixa nit publico al FET l’article ‘No hi ha marxa enrere. Res no tornarà a ser igual’. Ballesteros opta per una estratègia de perfil baix. No fa declaracions. L’endemà és el dia del Pregó i quan surt al balcó del Palau Municipal amb el pregoner Lluís Amiguet es reiteren els crits i els xiulets. L’alcalde amb prou feines exclama: ‘Visca Santa Tecla’.
Poques hores després, les bandes de música toquen Els Segadors al pla de la Seu i tornen les consignes contra Ballesteros a l’inici de la Baixada de l’Àliga. Aquesta, majestuosa, porta un pom de clavells vermells al bec com a símbol de la llibertat i el dret a decidir i la Mulassa l’acompanya amb un parell d’estelades.
El 22 i 23 de setembre el ball parlat de Dames i Vells expressa les crítiques més àcides dels 10 anys de mandat del líder socialista. I el dia gran de la Festa Major, Ballesteros i l’equip de govern PSC-PP han d’aguantar estoïcament a l’anada a Ofici del matí i a la Professó del vespre els xiulets de bona part dels assistents.
El mateix dia de Santa Tecla descric les meves impressions a cop calent a la peça ‘La Tecla més sobirana i l’alcalde més callat’. El silenci, la falta de coratge i determinació, i l’absència de reflexos polítics i d’un discurs propi -que ja intueixo a l’article durant les festes- s’acaben de confirmar el diumenge 1 d’octubre.
El dia del referèndum, Tarragona pateix la brutalitat policial des de primera hora en col·legis electorals dels barris de Ponent, Sant Salvador i Sant Pere i Sant Pau per acabar al migdia al centre de la ciutat, en un indret tan icònic com la plaça Imperial, atacant els electors de l’Institut Tarragona. Tot plegat amb la complicitat de la Guàrdia Urbana, que talla carrers facilitant la feina dels repressors.
A diferència de les seves homòlogues socialistes Núria Marín (L’Hospitalet de Llobregat) i Núria Parlón (Santa Coloma de Gramenet), el màxim responsable polític de Tarragona aquell dia està desaparegut mentre milers de persones fan cua per votar, protegeixen les urnes amb por i reben els cops de la policia.
El punt d’inflexió del 20 de setembre en la relació entre Ballesteros i bona part de la societat tarragonina acaba de rebentar l’1 d’octubre. Dimiteixen diversos membres del Senat tarragoní i deixa l’equip de govern Josep Maria Prats, responsable de l’àrea de Cultura.
“EL FIASCO DELS JOCS I LES CRÍTIQUES A LA NETEJA FAN CRÉIXER EL DESCONTENTAMENT AMB LA GESTIÓ DE BALLESTEROS”
Aquell divorci ha anat creixent al llarg d’aquest any, i no només per raons de política nacional. L’acte inaugural dels Jocs Mediterranis la nit del 22 de juny consuma un discurs de ciutat provinciana per part de l’alcalde i dels organitzadors de l’esdeveniment, i una actitud poruga davant l’Estat. Cap símbol d’identitat de Tarragona i Catalunya en l’oportunitat més gran que té la ciutat per projectar-se internacionalment a través de la televisió. Per cert, tres mesos després, encara no s’ha explicat la factura dels Jocs i creix la sensació que tot plegat va ser un fiasco.
De manera paral·lela, també ha anat creixent un descontentament generalitzat sobre l’estat de la ciutat en els àmbits de la neteja i el manteniment de l’espai públic. Les opinions són coincidents. Parlis amb qui parlis, tothom en fa comentaris negatius. Hi ha un corrent d’opinió cada cop més crític amb la “desídia” del govern municipal.
I ara reneix el cas Inipro. La sospita que alguna cosa no s’ha fet bé va en augment. La imatge d’un Ballesteros amb il·lusió i en contacte amb la gent del carrer -els seus punts forts- ja fa temps que s’ha esvaït. Els xiulets han tornat aquesta Santa Tecla i s’han fet evidents, de moment, a la Crida i a la diada castellera del passat diumenge.
Un any després de l’1-O, Ballesteros sembla encara més lluny de les inquietuds de la majoria dels tarragonins. I no hi ha una única raó al voltant del Procés. Bona part dels motius els trobarà sense sortir de la ciutat.
