No sé en quin moment exacte vaig conèixer Josep Anton Baixeras, però devia ser l’hivern del 75 al 76, en alguna reunió de l’Assemblea de Catalunya o en algun acte cultural. La idea que me’n vaig fer era la d’un escriptor que no escrivia. Que era un escriptor no podia negar-se, perquè en aquell moment ja havia publicat una novel·la i tres reculls de relats, amb pròlegs, entre altres, de Joan Triadú o Josep M. Llompart. Que no escrivia es desprenia de l’evidència que la darrera obra publicada datava de 1963.
La raó, que jo llavors desconexia, era doble. D’una banda, Baixeras semblava haver-se allunyat de l’escriptura potser perquè no havia trobat la resposta o l’acolliment que n’esperava. Però també, segurament, perquè la vida l’havia adreçat cap a altres camps de repercussió més immediata i, probablement, llavors, necessària, com eren els de l’activisme cultural i polític.
Es publica tot el teatre de Josep A. Baixeras en un volum i en resulta una descoberta
Baixeras havia estat, llavors, ja, un dels fundadors de la Llibreria de la Rambla, mítica i lamentablement clausurada el passat mes de juny, i el primer president d’Òmnium Cultural del Tarragonès. Poc després esdevindria senador per Tarragona a la llista de l’Entesa dels Catalans. I, dos anys després, primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tarragona a la llista del PSUC.
Tot i que la conversa amb ell derivava fàcilment cap a la literatura, la majoria de la gent, quan l’esmentaves, pensava en l’advocat, el dinamitzador cultural o el polític. Les seves aparicions literàries eren, llavors, escadusseres. Es limitaven a col·laboracions en premsa (a Serra d’or o en el meritori setmanari Mestral, aparegut el 1978, per exemple), la participació en jurats de premis literaris (entre altres, l’històric de la Selva del Camp o el que, amb el nom de La Gent del Llamp, va convocar durant uns anys el Centre d’Estudis Alcoverencs) o la seva feina a la secció de Filologia i Història Literària de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
Així es tanca l’edició de l’obra completa de l’escriptor, advocat i polític
Baixeras no va tornar a publicar obra pròpia fins a 1994; és a dir, s’havien escolat 30 anys de silenci. I ho feia amb tres obres breus de teatre, escrites per a ser representades en unes trobades d’amics, que donaven entenent de la seva afició a les arts escèniques, altrament manifestada en articles periodístics i en la traducció, per encàrrec del seu amic Josep A. Codina, de l’Egmont, de Goethe, estrenada al Teatre Poliorama el 1983. Quedava clar que Baixeras era un gran aficionat i coneixedor del teatre, però l’opinió del món literari continuava considerant-lo essencialment un narrador. Fins ara.
L’any 2007, en complir els 80 anys i en el marc de la recepció de St. Jordi, l’ajuntament de Tarragona, la diputació, Cossetània edicions i el col·lectiu La Gent del Llamp, al qual pertanyia, feien públic el projecte d’editar les seves obres completes. L’autor, mort pocs mesos després, no va poder veure editat ni tan sols el primer volum.
Onze anys després, acaba d’aparèixer el quart, amb el qual, si més no provisionalment, el projecte queda tancat. Els tres primers havien estat dedicats, respectivament, a la narrativa breu, la novel·la i les cròniques radiofòniques. Aquest quart es dedica al teatre, tant a l’original com a les traduccions.
I la sorpresa sorgeix perquè ens descobreix que Baixeras no va escriure teatre de manera residual, sinó que, contràriament, en va escriure molt i de molta qualitat. Un total de 10 obres originals i 3 de traduïdes, de les quals només 7 havien vist la llum en forma de llibre. Es publiquen amb dos magnífics pròlegs, un d’Alba Tomàs, per al teatre original; i un altre de Jordi Jané, per al teatre traduït. És, doncs, un cop desaparegut l’autor, que descobrim un Baixeras dedicat a la dramatúrgia que fins ara se’ns havia fet escàpol.
BAIXERAS VA ESCRIURE 10 OBRES DE TEATRE I EN VA TRADUIR TRES MÉS
Aquest fet, i la constatació que es tracta d’una obra sòlida, compacta i de qualitat, plantejarà alguns dubtes als investigadors. La primera obra de teatre de Baixeras, Vida d’heroi, va ser escrita a darreries dels anys 50. Fins ara no ha estat descoberta, en el procés de confecció d’aquest volum. És ara, doncs, que podem llegir-la per primer cop. Altres dues obres llargues, Jàson i Ismene, d’escriptura més acostada en el temps, també és ara que s’ofereixen al públic per primera vegada.
En quina cronologia caldrà estudiar aquesta producció? En quina casella haurà de figurar en les històries del teatre català que es publiquin en un futur? No sé quina resposta serà la que al final s’imposi. El que sí que em sembla segur és que l’autor que s’ha dedicat amb contumàcia a ridiculitzar les veleïtats del franquisme i de la burgesia provinciana que s’agombolava al seu voltant, l’escriptor que ha sabut viatjar a l’infern per recollir el testimoni de Narcís Oller, Josep Yxart i Clarín, el revitalitzador, des del coneixement, d’alguns mites clàssics i el brillant traductor de Goethe, hi hauria de tenir un lloc assegurat.
