Carregant ...

60 entrevistes i una història de lluita

Any 1997: Els Pets reben un disc d’or. Foto: Xavier Mercader.

Als anys 70, el futur bateria d’Els Pets, Joan Reig, i el seu pare, caminaven pel carrer Unió, a Tarragona, i entraven a la ja desapareguda Disclub.  Allà el seu pare li feia un regal especial: The Blue Album, dels Beatles, el primer disc en possessió de Reig. El primer de molts, una catapulta per una passió -la música-que més endavant acabaria compartint amb el Lluís Gavaldà i el Falin Cáceres, tres amics que als anys 80 formarien Els Pets. “En Joan era un noi molt icònic (…) perquè era el nen del bar i, a més, s’avenia amb tothom. Formava part de la colla de les motos, però també de la nostra, dels de la música”, recorda Gavaldà.

EL LLIBRE ‘TOCATS DE L’ALA’ DEIXA CONSTÀNCIA DE L’IMPACTE QUE VAN TENIR ALGUNS GRUPS DEL ROCK CATALÀ

Aquestes anècdotes tan personals i moltes altres les expliquen els propis protagonistes -músics, gestors culturals, propietaris de discogràfiques, productors i periodistes- a les més de 60 entrevistes que recull Tocats de l’ala. Història oral del rock catalàUn llibre que ha escrit el periodista Oriol Rodríguez, col·laborador de mitjans com Rockdelux o Mondosonoro, entre d’altres, i responsable de la secció de música del Què fem?, i que s’acaba de publicar de la mà de l’editorial Contra.

És el resultat de dos anys de treball per deixar constància d’una història poc recordada. Una història que mostra la importància que van tenir certs grups a l’hora de crear tota una escena musical diferent a la que predominava en aquell moment, que vehiculava el castellà.

Any 1999: Joan Masdéu, de la banda Whiskyn’s. Foto: Xavier Mercader.

L’aventura s’inicià “al 1989, amb la publicació dels primers discos de Sopa de Cabra”, segons estableix Rodríguez al pròleg del llibre, i tocaria la cúspide al 1991, al mític concert del Palau Sant Jordi on van actuar Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. Però també hi van tenir un paper important molts altres grups, com Brams, Umpah-pah, DubleBuble…que apareixen en aquest llibre.

“Després d’ells ja ningú no es preguntava per què hi havia bandes que cantaven en català, que era una pregunta que s’havien de respondre sovint”, m’explica Rodríguez. I aquesta idea la remata al pròleg del llibre: “Formen part de la nostra herència cultural popular”.

L’AUTOR, ORIOL RODRÍGUEZ, ASSEGURA QUE AQUESTES BANDES VAN NORMALITZAR CANTAR EN CATALÀ

És una reflexió que queda clara a través del recorregut que fa Tocats de l’ala i que comença amb un mapa, perquè el rock català va ser un fenomen de comarques. De fet, els mitjans de comunicació locals van tenir-hi un especial protagonisme per contrarestar el menyspreu de la premsa de la capital, centrada en els grups de “La Movida” que cantaven en castellà. “Se’ns va titllar -despectivament, moltes vegades- de grup de festa major, i nosaltres ho defensàvem amb molt d’orgull. De fet, el rock and roll és música de ball i de festa major”, diu Reig en una de les entrevistes del llibre.

L’autor, Oriol Rodríguez, a la dreta, en la presentació del seu llibre a la llibreria La Capona, de Tarragona. Foto: Alícia Fàbregas.

En concret, el Camp de Tarragona va brillar en aquella època amb una tríada: Whiskyn’s a Reus, Els Pets a Constantí, i Lax’n’Busto a El Vendrell. I no es tracta només de l’origen dels músics, també hi ha cançons que en deixen constància. Algunes d’elles s’han convertit en himnes del rock català, com Miami Beach, que compara EUA amb Catalunya i diu coses com: “què passa amb Califòrnia i tots els boys de la beach / si aquí tenim mil platges com les de Tamarit”.

Així, a través d’anècdotes, pensaments i reflexions, els entrevistats de Tocats de l’ala ens recorden la lluita de tota una generació -de vegades ingènua, de vegades sense adonar-se-, que va fer possible que avui dia escoltar rock en català ja no sigui cap raresa, sinó un triomf normalitzat.

Una resposta a “60 entrevistes i una història de lluita”

  1. Pep ha dit:

    ““En Joan era un noi molt icònic de Tarragona perquè era el nen del bar del poble…”. Deu ser “de Constantí”, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *