Carregant ...

Cuidadores

D’esquerra a dreta, Mayela Macías, Laia Borràs, Gemma Serra, Farah El Mettaoui i Begoña Álvarez, al vestíbul de l’Hospital Sociosanitari. Fotografia: David Oliete.

Begoña Álvarez i Gemma Serra visiten cada dia llars on resideixen persones amb càncer i malalties cròniques avançades. Moltes es troben en el tram final de la seva existència, i n’hi ha que són joves. La Begoña és treballadora social i la Gemma, infermera de cures pal·liatives. Totes dues formen part del PADES, un servei d’atenció domiciliària de la xarxa pública catalana (gestionat al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre per l’empresa GIPSS, amb seu a l’Hospital Sociosanitari Francolí), que cobreix les diferents necessitats d’aquestes persones i del seu entorn més proper.

“Treballem en equips de tres o quatre professionals en què també hi ha metges i ens centrem en cuidar i acompanyar el pacient i la família en aquests moments tan durs i difícils. Els hi fem una entrevista en profunditat per conèixer no només els aspectes físics relacionats amb la malaltia, sinó també la seva situació econòmica, personal, professional i emocional. Amb aquesta informació fem un diagnòstic i consensuem entre totes les parts implicades un pla terapèutic individualitzat”, explica Serra. “Habitualment, el primer que faig, quan arribem al domicili i la meva companya infermera parla amb el malalt, és anar a la cuina amb els familiars i agafar-los per la mà. És molt important establir amb ells un vincle afectiu i de confiança. Hi som per escoltar-los i ajudar-los”, afegeix Álvarez.

Cinc professionals de l’atenció sociosanitària a Tarragona destaquen la importància del treball emocional

Quan parlen de la seva feina ho fan amb passió i emoció. Gesticulen i miren directament als ulls de l’interlocutor. “No hauria imaginat mai que formaria part del PADES, però quan vaig conèixer el servei me’n vaig enamorar des del primer dia. És una feina d’una gran intensitat i de molta humanitat”, diu la Begoña. “Entrem a casa del malalt, al seu territori més íntim. Parlem amb ell dels seus dolors, de les seves angoixes i pors, i ens relacionem amb els seus éssers més estimats per fer de mediadors entre el cuidador i el pacient. Ens posem a la seva pell per saber com millorar-los la qualitat de vida, encara que sigui per tenir un bon final”.

Gemma Serra (esquerra), infermera de cures pal•liatives, i Begoña Álvarez, treballadora social sanitària, amb les bosses de treball, davant d’un dels vehicles que fan servir per desplaçar-se als domicilis on donen atenció sociosanitària. Fotografia: David Oliete.

Aquest treball afectiu i emocional permet transmetre millor “l’educació sanitària” adient per “empoderar-los”, segons explica la Gemma. “És molt important que, quan nosaltres marxem del domicili, els familiars tinguin la formació i la confiança de sentir-se autònoms i capacitats per fer d’infermers sense ser-ho. Els hi expliquem el tractament, pautat pel metge, i com han de fer la higiene al pacient i la resta de cures i atencions”. Alhora, els assessoren per demanar ajuts a l’Administració, si cal, i per fer altres tràmits com ara el del document de voluntats anticipades. “Ens coordinem també amb altres serveis de la xarxa pública, com són els equips i els centres d’atenció primària, els serveis socials municipals i els psicòlegs especialitzats. L’objectiu és oferir una atenció i  suport integrals”, comenten.

(…)

Mayela Macías és una altra professional de l’àmbit sociosanitari. Nascuda fa cinquanta-tres anys a la ciutat veneçolana de Valencia, es va dedicar a diferents especialitats de medicina general abans d’arribar al PADES. Mare de dos fills, viu a Tarragona des de fa quinze anys i utilitza la seva afició a la rebosteria com a metàfora per explicar com viu l’ocupació actual. “Cuinar ens aporta salut i beneficis econòmics i, des d’un punt de vista més subjectiu, és una activitat creativa i dedicada als altres. El mateix que faig ara com a metgessa: curar i alhora cuidar”.

“És molt important establir un vincle afectiu i de confiança amb el malalt i els familiars”

A més de l’atenció domiciliària, Macías treballa a l’hospital de dia, a urgències i a les habitacions en planta per a malalts de llarga estada del Sociosanitari Francolí. I també forma part de la unitat de suport del GIPSS al centre de paràlisi cerebral La Muntanyeta, on fa valoracions de discapacitat. Aquest últim treball, amb persones amb disminucions psíquiques, és el que viu amb més intensitat emotiva. “És on hi dedico més temps, fins i tot fora de l’horari laboral, ja que es tracta, alhora, de fer una tasca social. Molts dels usuaris acaben sent com de la família i et donen moments únics, com quan t’adones de que un autista que sembla que no t’escolti, sí que ho està fent. Es crea un fil especial de comunicació”, explica.

Les tres representants del PADES comparteixen la consecució d’una vocació completa després d’un llarg recorregut professional. Aquest fet, però, es pot donar també des d’un bon inici, com s’esdevé amb Farah El Mettaoui Garhiui, una jove auxiliar d’infermeria de trenta-un anys que treballa a l’Hospital Sociosanitari. “Estic molt orgullosa de la meva feina, en la primera línia d’atenció al pacient, la qual cosa ens converteix en un pilar bàsic del sistema”, assegura. “Coneixem el malalt més bé que ningú, ja que som qui més tracta amb ell quan està ingressat. Quan arriba, qui l’ajuda a instal·lar-se a l’habitació i li explica com funciona tot som nosaltres. En molts casos, això fa que es generi una gran relació personal”, afegeix.

“És una feina d’una gran intensitat i de molta humanitat”

Nascuda a la ciutat marroquina de Nador, la Farah s’autodefineix com una dona “d’acció” i voldria anar encara més lluny i formar part del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). De moment, i després d’una dècada exercint la professió, segueix formant-se amb cursets i congressos. Va viure la infància a Móra d’Ebre i als setze anys es va “independitzar”, com diu ella, i va marxar a la ciutat de Tarragona, on viu amb la parella. “Vull fer per altres avis el que no vaig poder donar als meus, que es van quedar al Marroc”, afirma emocionada.

El Mettaoui considera que la societat no valora prou la seva tasca. “Ens diuen despectivament que netegem culs, i a la majoria d’homes no els hi agrada fer d’auxiliars d’infermeria. Gairebé totes som dones i, sovint, hem d’aixecar persones que pesen més de 100 quilos”, comenta. Aquesta denúncia posa el focus en una característica força destacada de l’atenció pal·liativa, vinculada al gènere. I provoca dues preguntes obligades. Poden els homes fer aquest tipus de feina? I en cas afirmatiu, per què la majoria de professionals del sector són dones?

“Cal un treball educatiu, a casa i a les escoles, que afavoreixi la corresponsabilitat de gènere”

Una persona amb experiència teòrica i pràctica per donar respostes a aquesta qüestió és la psicòloga Laia Borràs, que també forma part de la plantilla de l’Hospital Sociosanitari Francolí, on treballa en reducció de jornada per dedicar-se a les seves dues filles, de cinc i dos anys, respectivament. “Arrosseguem un llast cultural acumulat durant segles que, tot i això, estem millorant. Hi ha qui diu que aquestes ocupacions les dones les fan més bé i que els pacients les prefereixen, però a mi m’agrada parlar de la necessitat de fer un treball educatiu, a casa i a les escoles, que afavoreixi la corresponsabilitat de gènere dins de les famílies i en el món laboral. Avançar cap a una societat on tothom pugui fer el que vulgui, sense cap límit o estigmatització. I, alhora, amb igualtat de salaris i possibilitats per accedir als càrrecs directius”, opina.

Borràs té un paper cabdal en l’estructura funcional multidisciplinària del GIPSS. Treballa en equip amb la resta de professionals i es nota la seva influència en conceptes com el de l’acompanyament emocional del malalt –destacat per totes les seves companyes– i l’atenció personalitzada segons les necessitats concretes de cada pacient. Com a especialista en psicogeriatria, aprofundeix una mica més. “L’acompanyament pot servir, per exemple, per ajudar l’usuari a acceptar la vellesa des de la malaltia. Habitualment, el diagnòstic d’un problema de salut important o l’ingrés en un hospital, quan ja tenim una edat avançada, ens fa conscients, per primer cop, que ens hem fet grans. És com un punt d’inflexió”.

Cuidar i deixar-nos cuidar. Una darrera lliçó de sentit comú que evidencia que encara hi ha molt per avançar en el terreny de l’emotivitat, també en el tram final de la vida, i que aquest camí l’han de fer dones i homes en igualtat de condicions, per aconseguir un progrés real i consistent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *