L’afició del Nàstic, un dels grans patrimonis socials, esportius i econòmics de Tarragona (6.800 socis), pateix des de fa gairebé tres temporades el rendiment esportiu del primer equip, jugant any rere any, des del 2017, amb el temut descens a Segona B. Després de dos finals de cursos d’infart, salvant-se al darrer partit, els nastiquers han perdut la fe a dos mesos del final de la competició. La primavera es farà molt llarga. Malauradament, faria falta un miracle per aconseguir la permanència en les deu últimes jornades de Lliga, amb l’equip d’Enrique Martín a nou punts de la permanència després d’una nova clatellada a la Romareda. Només sis victòries en trenta-dues jornades per oblidar. Una calamitat sense massa precedents en la història moderna del club.
“Sense model esportiu, el club es veu abocat de nou a l’infern de la Segona Divisió B”
Però aquest no és un article estrictament esportiu. L’acumulació de derrotes i la crisi esportiva que arrossega l’entitat des de fa tres anys obliga a l’autocrítica i l’anàlisi més profunda, aixecant la mirada més enllà de la gespa i del partit a partit, un dels tòpics futbolístics més utilitzats. Les conseqüència del desastre esportiu d’ara tindran abast molt més enllà de la parcel·la esportiva, trencant exercicis de números verds en la gestió econòmica fins a pràcticament esborrar enguany un deute de set milions d’euros que va amenaçar seriosament la supervivència del Nàstic fa només sis anys. Amb l’equip a la ruïnosa Segona B, el club tornarà a perdre diners i s’haurà de refer ràpidament per no tornar a acumular deute, com ja va passar amb l’anterior descens.
La caiguda a l’infern dels tarragonins, amb un pressupost que no és dels pitjors de Segona Divisió, s’explica per la pèssima planificació esportiva. Els mals del Nàstic comencen als despatxos i venen de lluny. L’estiu passat, el consell d’administració, amb Josep Maria Andreu al capdavant, va decidir trencar la relació amb Promoesport, l’agència de representació de futbolistes que havia dirigit esportivament l’entrada i sortida de jugadors des de que l’equip va refer un projecte per tornar precisament des de la Segona B al futbol professional. Dues temporades nefastes esportivament, que ara s’han empitjorat, van enverinar la relació amb Promoesport, amb el Nou Estadi demanant el cap de l’aleshores director esportiu, Emilio Viqueira, un dels homes forts de l’agència.
“Els mals comencen als despatxos i venen de lluny, i ara es paga la falta d’una estructura esportiva ferma”
La sortida de Promoesport obligava a repensar el model, aprendre dels errors del passat i refer l’estructura esportiva, creant-la de nou. El Nàstic va confiar en un home jove i sense pràcticament experiència en la presa de decisions, Arnal Llibert, que ara està pràcticament apartat de les seves funcions. Amb l’equip a la deriva, el club va incorporar Antonio Prieto, un gat vell, per donar-li les regnes de la direcció esportiva i mirar de refer l’equip, amb una revolució al mercat de fitxatges d’hivern.
Després de canviar mig equip, els resultats tampoc han arribat. Els diners s’han acabat llançant a la brossa i de poc ha servit tenir un límit salarial de 5,2 milions d’euros anual (els diners que es pot gastar cada club en pagar les nòmines dels seus jugadors). El Rayo Majadahonda, el Còrdova, l’Elx, el Lugo i l’Extremadura tenen menys diners i estan per damunt de la classificació. Una colla de clubs es belluga entre els sis i els set milions, amb diferències que no tenen res a veure amb els punts que ara separen el Nàstic de la permanència. La gestió ha estat nefasta.
“Set canvis d’entrenador i desenes de fitxatges en tres temporades són un dels símptomes evidents del desconcert”
El Nàstic viu immers en la improvisació des de fa gairebé tres temporades, després de la sortida de Vicente Moreno, l’entrenador de l’últim ascens des de Segona B i l’artífex d’una temporada quasi perfecte que va acabar gairebé amb el salt a Primera Divisió, amb Promoesport remenant les cireres. Set canvis d’entrenador i desenes de fitxatges són un dels símptomes més evidents del desconcert. El primer equip ha fet servir 64 futbolistes diferents les dues últimes temporades; 85 des de la temporada 2016-17. Aquest curs ha tingut el dubtós honor d’igualar un nou rècord al futbol professional espanyol: quaranta futbolistes han vestit la samarreta del Nàstic des del passat estiu, i encara no ha acabat la maleïda temporada. El rècord s’acabarà superant.
Si el club hagués construït la casa pels fonaments, i s’hagués creat una estructura esportiva sòlida, es fa difícil pensar en tants fitxatges fallits i entrenadors destituïts (veurem si Enrique acaba el curs). Sí, els resultats manen en el futbol, un joc amb vint-i-dos variables bípedes a dins d’un terreny de joc i una pilota que roda per intentar entrar entre els tres pals. Però quan no tens una idea de joc ni un model esportiu de club, tot és molt més complicat i atzarós.
“La propietat del club faria bé de dissenyar els fonaments d’un equip de Segona B amb aspiracions d’ascens”
La propietat del club, repartida en mitja dotzena d’homes forts al consell d’administració, hauria d’activar amb rapidesa un pla per començar a dissenyar els fonaments d’un Nàstic de Segona B fet per l’ascens. No serà fàcil tornar a pujar de categoria si es cau de nou a l’infern, ara per ara el més probable. Tarragona, amb un Nou Estadi amb capacitat per 14.500 espectadors, reformat ara fa menys d’un any obra i gràcia dels Jocs Mediterranis, mereix estar com a mínim al futbol professional. Per ciutat i afició, gairebé set mil abonats, podria estar fins i tot a Primera Divisió, com ja va passar ara fa més d’una dècada, quan es van superar els 10.000 socis.
El futbol actua en les societats occidentals actuals com a element dinamitzador. Cap entitat té l’abast del Nàstic a Tarragona, amb capacitat fins i tot d’atreure aficionats a l’esport d’arreu del Camp de Tarragona i fins i tot les Terres de l’Ebre. Poques campanyes ajuden a difondre tant una ciutat com estar entre els 42 equips del futbol professional.
“El Nàstic ha de trobar el seu model per tornar a créixer esportivament i no perdre el capital social”
L’efecte multiplicador del futbol l’estan gaudint a Girona (i mai m’han agradat les comparacions), on han construït un projecte a partir d’un model, gràcies a que el Manchester City de Pep Guardiola s’ha fixat en el seu club com a aparador on provar jugadors i captar talent. Montilivi està per sota del Nou Estadi i la seva massa social no és més gran que la dels granes.
El Nàstic ha de trobar el seu model per tornar a créixer esportivament i no perdre tot el seu capital social. Pocs escenaris com el Nou Estadi han aconseguit aplegar de forma tan transversal la societat tarragonina, deixant a banda ideologies i política quan s’ha parlat de futbol. Costa ara recordar que el desastre actual va ser fa poc un motor d’autoestima sideral, amb aquell gloriós ascens a Primera de banderes del Nàstic i de Tarragona als balcons i la Rambla Nova plena a vessar per celebrar el salt a l’elit.
“Costa recordar que el desastre actual va ser fa poc temps un motor d’autoestima de Tarragona”
De records i nostàlgia no es viu. Caldrà prendre decisions i sobretot encertar. El paper de Josep Maria Andreu és una de les claus. Andreu segueix sent, malgrat el desgavell esportiu dels últims anys, un dels personatges més estimats de Tarragona, cobejat també per diversos partits polítics tot i que sempre s’ha negat a fer el salt a la plaça de la Font.
La seva vida és el futbol i més concretament, el Nàstic. Però si segueix a la primera línia, el més probable, caldrà que se sàpiga envoltar de més talent en la presa de decisions esportives. Els números s’han fet bé, però l’estructura i el model segueixen sent un full en blanc. El Nàstic ha de decidir què vol ser i com vol fer-ho, i això requereix en el futbol actual de bons gestors, amb la ment clara i el cap ben fred.
La culpa es de l’Andreu i aquest article perf tota credibilitat quan ni ho anomena i no només això sino que encara te la barra de dir que es dels mes estimats, vergonya .
Gràcies pel comentari, Jaune, el feedback sempre és enriquidor. No coincideixo amb el que exposes. L’article sí que parla del paper de Josep Maria Andreu i no crec pas que estigui massa feliç al llegir-lo. No penso que sigui gens complaent. I que la gestió hagi estat erràtica no treu que segueixi sent molt estimat per bona part de l’afició i la ciutat, aquesta és si més no la meva manera de percebre-ho i així m’arriba per diversos fronts. Salutacions i gràcies per llegir l’article.