15.1 C
Província de Tarragona
Dimarts, març 12, 2024
Inici Blog

Ha estat un plaer. Adeu!

Les revistes 1 i 62 marquen l’inici i final del ‘Fet a Tarragona’ en paper. Foto: Ricard Lahoz.

Hem arribat fins aquí.

Després d’editar 62 revistes, publicar 4.200 articles en digital, sumar una comunitat de més de 700 subscriptors i organitzar 120 activitats culturals, des del FET a TARRAGONA us diem:

Moltes gràcies pel suport!

Ha estat un plaer fer el periodisme que ens agrada a la ciutat que estimem.

Ens ho hem passat molt bé i hem conegut grans històries i magnífiques persones.

Ens emportem un munt de bons moments i centenars d’amigues i amics lectors.

Ens seguirem trobant per les places i carrers de Tarragona.

Una abraçada i a reveure!

El llegat del FET

Albert Ollés, esquerra, i Ricard Lahoz, durant la festa de commemoració del desè aniversari del FET. Fotografia: David Oliete.

S’ha escrit i publicat aquests dies, amb la millor de les intencions, que el FET ha estat un altre projecte “frustrat” a la ciutat. Amb tot el respecte, no comparteixo aquesta opinió. Per a mi ha sigut un projecte d’èxit que ha superat, amb escreix, totes les previsions imaginades aquests anys amb el Ricard, des d’aquell primer dia, la primavera del 2013, que em va venir a veure a la casa de Gavà on vivia llavors, per presentar-me la idea.

El lloc i la ciutat no tenen el glamur del garatge californià de Silicon Valley on Steve Jobs i Steve Wozniak van crear la primera computadora Apple, però estic segur que la barreja d’il·lusió, temeritat, passió vocacional i innovació que van teixir fou semblant a la nostra.

El nostre ha estat un projecte d’èxit que ha superat, amb escreix, totes les previsions dels promotors

No, no estic comparant Apple amb el FET (encara ens obriran una investigació a la causa del Tsunami Democràtic), només argumento amb això que érem conscients de les enormes dificultats del repte (estructurals i conjunturals, locals i globals) i que, inicialment, ens vam posar un horitzó de tres anys de vida, seguint el pla d’empresa confeccionat. Així de clar.

Aquest document xifrava en 700 el número de subscriptors necessaris per tirar endavant el projecte. En aquell moment em va semblar un objectiu impossible. Nou anys després el vam fer realitat. Només en el primer trimestre de vida de la revista ja havíem arribat als 200, una xifra que no va parar de créixer, primer a gran velocitat i, posteriorment, a un ritme més moderat. Sense aquesta comunitat meravellosa de tarragonins i tarragonines que s’estimen la seva terra no hauríem arribat enlloc i, llavors sí, el FET hauria estat un projecte frustrat.

el pla d’empresa demanava arribar als 700 SUBSCRIPTORS. el 2013 semblava impossible. NOU ANYS DESPRÉS ho VAM FER REALITAT

Quan vam celebrar els tres anys ens vam posar com a fita seguir fins el cinc, el moment on, segons la teoria empresarial, un projecte emprenedor es consolida o desapareix. I quan hi vam arribar ja no vam parlar més de terminis. Sovint comentàvem amb el Ricard que si d’alguna cosa havia de morir el FET, seria d’èxit, seguint el que ens passava als actes de presentació de la revista i a les festes, que sempre superaven els nostres auguris.

No ens hem equivocat i, veient les reaccions i els articles publicats ençà de l’anunci de l’adéu definitiu, penso que hem generat, de portes enfora, unes expectatives que nosaltres no teníem. Parlo en nom meu, però després de tantes i tantes reunions i converses amb el Ricard i, tenint en compte la nostra màgica connexió periodística, penso que també coincidim en això.

hem promogut actes i iniciatives culturals que ens han fet arribar més lluny del que mai vam planificar

I és que, no només hem arribat als deu anys sense planificació prèvia. També hem organitzat exposicions i cicles de debats, hem instaurat unes distincions, hem publicat un llibre en fascicles i hem impulsat activitats culturals de forma periòdica i regular (fins i tot durant la pandèmia), generant una sòlida comunitat de lectors. Res d’això sortia al pla d’empresa.

Tornant a l’exemple de Jobs i Wozniak, ells eren més joves que nosaltres quan van elaborar el seu, però això ho vam compensar envoltant-nos des del primer moment del fructífer planter de periodistes tarragonins. En aquell primer book de fotos al Serrallo amb l’Anna, el David, l’Enric, el Pepe, el Quim i el Suri, el Consell de Redacció fundacional, semblem un grup de britpop amb dos veterans del rock simfònic, tot i que em sentia amb deu anys menys.

D’esquerra a dreta, David Oliete, Anna Plaza, Quim Pons, Josep Ardila, Ricard Lahoz, Albert Ollés, Jordi Suriñach i Enric Garcia Jardí, a la imatge promocional del Consell de Redacció fundador de la revista.

Com vam explicar al número commemoratiu del desè aniversari, ens han acompanyat en aquest viatge més de 40 periodistes, la majoria molt més joves que nosaltres, tot i que també hem comptat amb professionals més experimentats com l’Esteve Giralt, la Sara Sans, el Jesús Jordi, l’Oriol Margalef, la Pineda Vaquer, la Berta Ramos, l’Eloi Tost o l’Agnés Busquets, per esmentar els que més hi han col·laborat.

I tot un seguit de dissenyadors, també joves, correctors lingüístics, impressors, llibreters i amics i amigues, com l’estimat Jordi Jaria, l’enyorat Matias Vives, els admirats Miguel González i Joaquín Ruiz Arbulo i les sempre presents Tere Ortega, Montse Cartañà i Yolanda Garcia, que ens han aconsellat i ens han fet costat amb el mateix entusiasme que els projectàvem.

tanquem la paradeta pensant que hem sembrat unes llavors que altres poden fer créixer en el futur

Aquí rau l’altre gran èxit del FET i el punt fort del seu llegat, que és on vull arribar. Hem demostrat que es pot fer periodisme de qualitat a la ciutat i, alhora, ser un agent més de la seva xarxa cultural. Tanquem la paradeta pensant que hem sembrat unes llavors que tots els joves i no tan joves que han estat amb nosaltres poden fer créixer en qualsevol moment futur.

Un referent per tornar-ho a fer, sent conscients de les dificultats, però amb la mateixa empenta, valentia, perseverança i decisió que encarna la figura del Ricard. Durant aquests més de deu anys m’ha semblat sovint que jugava al Barça de Pep Guardiola, amb un director d’orquestra que es lleva sempre “d’hora, ben d’hora” i que fa de l’assoliment de l’excel·lència professional gairebé una obsessió diària. Un amic honest, compromès, en parts iguals, amb l’ofici i la ciutat.

Integrants de l’equip del FET entre el 2013 i el 2023, reunits a la festa del desè aniversari.

Defugint, de nou, les comparacions odioses, m’agradaria que el FET fos recordat per la professió i pels lectors com s’esdevé amb el Nou Diari,  de qui encara parlen els companys que hi van participar, a inicis dels anys noranta del segle passat.

Marxem amb el cap alt, orgullosos i satisfets de la feina feta. I passem el testimoni a qui el vulgui recollir. Penso, a més d’en David Oliete i els altres companys abans esmentats, en la Laia Poblado, el Toni Cabanillas, que ja està deixant la seva empremta docent als barris de Ponent, el Jan Magarolas, el Biel Roquet-Jalmar i el Marc Colilla. I també en la Clara Marquiegui i el Gio Gonzales, els dos darrers fixatges del planter. El llegat és vostre.

Un periodisme necessari

L’autor de l’article, Gio Gonzales, amb el premi de periodisme jove Joan Marc Salvat. Foto: cedida.

Vull començar aquest article amb unes paraules d’agraïment a tot l’equip del FET a Tarragona i al seu director Ricard Lahoz per donar-me l’oportunitat de col·laborar-hi i per aquests 10 anys de periodisme a foc lent. El FET ja és història de la ciutat i del periodisme local amb un llegat de més de 4000 continguts, 62 números, una àmplia comunitat de subscriptors i subscriptores, i nombroses activitats socials i culturals. Estic molt content d’haver format part de la família com a redactor i subscriptor, i sobretot, que la ciutat hagi gaudit d’un mitjà que aposta per la qualitat, el rigor i el context.

l’autor guanya un premi per a joves periodistes amb un recull d’articles al ‘fet’

Escriure al FET m’ha permès veure Tarragona amb uns altres ulls. Ha suposat defugir del periodisme més immediat i conèixer històries i vivències amb deteniment. Temes com el naixement singular dels Xiquets del Serrallo, que aquest 2023 han complert 35 anys (Castells per aixecar un barri), o l’emblemàtic quiosc Romeu que ha arribat al mig segle de vida (50 anys entre flors a la plaça Verdaguer). Els treballs periodístics són una bona manera perquè un tros d’història de la ciutat quedi escrit com és el cas del llibre ‘Senyor Boada’ (Senyor Boada’: un savi amb mil anècdotes) o un documental que rememora els inicis del moviment veïnal (Homenatge a la Tarragona més humil dels anys 60 i 70). Les biblioteques són un pilar fonamental per conservar la història de casa nostra. A Tarragona, gaudim d’una Biblioteca Pública que ja ha arribat als 175 anys (Llarga vida a la Biblioteca Pública!) a l’espera d’una possible nova ubicació en un futur… Amb aquest recull d’articles titulat ‘Històries’, Premi Òmnium Baix Camp del 7è Premi de Periodisme Jove Joan Marc Salvat, vull posar en valor la memòria col·lectiva per saber d’on venim i cap a on anem.

“ens cal més periodisme per descobrir històries de la ciutat”

El periodisme a foc lent és necessari. Que ningú ho dubti. Perquè, en temps accelerats, ens brinda l’oportunitat de descobrir històries que tenim al nostre entorn i que mereixen ser explicades. Moltes vegades l’ofici peca de voler ser els primers a informar, però la immediatesa no pot ser el criteri central d’un mitjà per exercir un periodisme amb valor. Per això, sempre convé aturar, reflexionar, fer segones, terceres o quartes lectures, analitzar, aprofundir o buscar noves perspectives a l’hora de tractar un tema. A Tarragona cal aquest periodisme que s’endinsa en la vida de la ciutat i la seva gent.

No és tan sols una qüestió que hi hagi algú que ens informi del que passa a la nostra ciutat, sinó també de connectar-nos. El periodisme local reflexiu ajuda a entendre millor els problemes, els reptes i els privilegis que tenim com a ciutat des de tots els vessants. Per això, aquí tant subscriptors com periodistes juguem un paper clau.

Foto de grup de tots els guanyadors dels premis que impulsen reusdigital i LANOVA Ràdio. Cedida.

El tancament del FET és una trista notícia. Admeto que trobaré a faltar redactar-hi cròniques i reportatges. Gràcies a la revista tinc clar que el periodisme a foc lent és el terreny per on m’agradaria moure’m. Com molts altres, he sigut un dels estudiants (potser el darrer) que hem iniciat les nostres primeres passes a la meravellosa ‘escola’ del FET. Malauradament, les dificultats econòmiques han impedit mantenir el projecte, sense oblidar de la precarietat generalitzada que pateix el sector.

“trobaré a faltar les col·laboracions al ‘fet’, un meravellosa escola”

M’acomiado del meu curt pas al FET, com a estudiant de periodisme, amb temes pendents a la butxaca i que tard o d’hora espero poder treure’ls i compartir-los. Estic segur que queden moltes històries per descobrir sobre la nostra ciutat i és en el periodisme a foc lent el millor espai per explicar-les. Els periodistes també ens hem d’encarregar d’agafar-les i fer-les lluir.

Aquest periodisme és necessari i espero que la qualitat i la profunditat siguin tant o més importants que la velocitat. Córrer és bo, però hem de saber com, cap a on i que no sempre estarem corrent.

Gràcies i ens seguirem veient!

Publicacions amb història: Fet a Tarragona (2013-2023)

Alguns exemplars del FET a TARRAGONA. Tots els números es poden consultar a la Biblioteca Hemeroteca Municipal. Foto: BHMT.

L’any 2020 el Ricard Lahoz ens va demanar de fer una col·laboració per a una nova secció al Fet a Tarragona, ens va il·lusionar i al mateix temps va ser tot un repte. Ara, vist amb la perspectiva dels 20 articles publicats, pensem que és un petit recull que ha contribuït a conèixer una mica més la premsa local.

La vam titular Publicacions amb història i per aquesta secció, entre les múltiples capçaleres que conservem a l’Hemeroteca Municipal, vam triar majoritàriament revistes. Vam creure més interessant parlar i donar a conèixer revistes que abastaven temes diferents que no pas diaris i setmanaris d’informació més general i que sovint veien la llum per determinades circumstàncies polítiques i desapareixien o es fusionaven amb d’altres.

Les revistes vam pensar que podien cridar més l’atenció dels lectors. El darrer article, al número 62 de la revista, és l’única que correspon a un diari. Justament tancàvem la primera etapa del Fet, sense saber-ho, amb la publicació degana de la premsa tarragonina que enguany ha complert 215 anys d’història, tot i que amb algunes interrupcions, el Diario de Tarragona.

“la revista serà un referent per conèixer la ciutat d’inicis del segle XXI”

En la festa de celebració dels 10 anys del FET vam parlar que era gairebé un miracle que un tipus de revista com aquesta hagués publicat tants números i els hi desitjàvem llarga vida i molts ànims per superar els nombrosos entrebancs amb que s’havien anat trobant al llarg dels anys.

Ha estat un plaer, tan personal com professional, formar part de la comunitat del FET. Molts subscriptors de la revista vam sentir que formàvem part d’un projecte engrescador de ciutat i és un mèrit que cal reconèixer. No ha estat només una revista de llarga durada, que ja és molt important, sinó que el Ricard i l’Albert ens han fet sentir que formàvem part d’una comunitat organitzant visites, sortides culturals i sortejos.

“trobarem a faltar el periodisme cuinat a foc lent”

Ricard Lahoz ens recordava fa pocs dies que han publicat 4.200 articles digitals i 62 revistes en paper. El nombre de periodistes i col·laboradors ha estat molt nombrós i les temàtiques tractades molt diverses. Ha estat una sort disposar de la revista per conèixer l’actualitat des de diferents àmbits i com a hemeroteca ho és i continuarà sent en el futur. Els articles tant digitals con en paper ja son de referència per estudiosos i investigadors que ens visiten i als qui els hi podem oferir.

Sense dubte que trobarem a faltar el periodisme del Fet a Tarragona, els seus reportatges “cuinats a foc lent” i les fotografies que tan encertadament els han acompanyat. Només ens queda agrair-vos l’esforç, la dedicació i la feina ben feta al llarg de més d’una dècada.

Heu passat a formar part de les Publicacions amb història aparegudes a Tarragona al llarg de més de dos segles.  I de ben segur serà un referent històric per conèixer millor la ciutat dels inicis del segle XXI com ho han estat les publicacions que us han precedit.

Carta oberta a la família del FET

Una de les primeres imatges captades per al FET a TARRAGONA. L’interior de la fàbrica Chartreuse, el 2013. Es va publicar al número 1 de la revista. Autor: David Oliete Casanova.

Benvolguts amics i amigues,

Us he de confessar que he necessitat certa distància per deixar-ho reposar tot plegat. A aquestes alçades possiblement ja totes i tots ens haurem fet prou a la idea que 10 anys després deixarem de publicar el FET i que Tarragona quedarà una mica més orfe d’aquell periodisme calmat que les inèrcies globals d’avui esmicolen poc a poc.

El FET va néixer amb la voluntat inequívoca de fer un producte diferent: de plantejar una mirada en positiu cap a la nostra ciutat i cap a les seves persones. Una mirada d’aquelles que els tarragonins i tarragonines sempre reivindiquem perquè veiem lluny de casa, però que mai som capaços de treure a passejar pel nostre propi jardí. 62 números després (62!) crec que puc dir que el FET ha sumat el seu particular granet de sorra a posar en valor allò que als inicis anomenàvem “històries de la ciutat” i que ara em permeto descriure com a “l’essència de la ciutat”, les persones que la fan.

“tarragona es queda més orfe d’un cert periodisme”

Tanquem un cicle personal, professional, i fins i tot m’atreviria a dir vital, mentre ens acomiadem envoltats d’una comunitat envejable de persones que en algun moment o altre heu cregut en el projecte i que fins el darrer dia heu seguit col·locant el FET a la vostra prestatgeria de casa.

Personalment, he tingut la sort de ser al vaixell del FET des del primer dia. L’he vist néixer, adaptar-se als canvis, superar una maleïda pandèmia i perquè no, consolidar-se com un d’aquells projectes que creen xarxa i fan territori. Perquè avui en dia, gran part de la vida va d’això, de ser capaços d’impulsar projectes diferents, que mirin més enllà d’una pantalla, que ens facin qüestionar coses, que apostin pel talent local i que creïn sinèrgies socials i humanes que enforteixin els lligams amb allò que cadascú sent com a “casa”.

“des de l’inici s’ha apostat pel fotoperiodisme reposat”

El 2013 vam començar a idear les primeres maquetes del FET, a decidir com volíem que fos. Una convicció absoluta en el poder de la imatge i una aposta irrenunciable pel fotoperiodisme reposat van complementar un equip sensacional de periodistes amb qui no he deixat de créixer i d’aprendre en cadascun dels innombrables reportatges i entrevistes que hem fet plegats. A totes i tots, quin tros de plaer ha estat.

Una de les imatges més impactants de la dècada del FET, captada el 4 d’abril de 2020 en ple confinament. Autor: David Oliete Casanova.

Com a fotoperiodista, el FET ha estat com un d’aquells caramels que mai vols que s’acabin. De fet, l’altre dia em preguntaven quantes fotos havia fet en aquests deu anys de FET. Òbviament vaig ser incapaç d’aproximar una xifra real, tot i que la seixantena de portades fetes confessaré que em provoquen cert vertigen. La confiança cega cap a la meva feina, un altre dels privilegis d’aquests deu anys.

“el fet és com un caramel que no vols que s’acabi mai”

Més enllà de xifres, la realitat és que les pàgines del FET m’han obert les portes a racons i persones espectaculars de casa nostra que mai hagués imaginat i el meu agraïment és enorme. A cadascú de vosaltres, els qui en algun moment m’heu permès estar davant vostre fent una ganyota rere un objectiu, moltes gràcies. Només espero que almenys us agradés el “retrato”.

Personalment, no crec que mai pugui agrair prou la trucada del Ricard Lahoz l’any 2013 per sumar-me al projecte, ni la capacitat de lideratge, implicació i constància que tant ell com l’Albert Ollès han aportat per crear poc a poc una bonica (i necessària) comunitat del FET, número rere número.

“ha estat una gran escola personal i professional”

Ja per acabar, i si em permeteu, crec que és just posar en valor el paper que ha tingut el FET en el conjunt del teixit periodístic de Tarragona i el conjunt del territori, no només des d’un punt de vista de comunitat, sinó també com a escola personal i professional per a molts de nosaltres.

La confiança de centenars de subscriptors i anunciants durant aquests 10 anys no ha estat suficient per mantenir viu el “miracle del FET” i amb ell se’n va una aposta incondicional, i malauradament massa excepcional, de periodisme i fotoperiodisme reposat.

El FET acaba, però el seu llegat és la convicció que el periodisme i la fotografia de qualitat són absolutament innegociables. Avui més que mai.

Moltes gràcies a totes i tots. Ens seguim veient pels puestus, càmera en mà.

Cinquanta apunts sobre l’ofici de periodista, deu anys després

L’autor de l’article, Enric Garcia Jardí, buscant informació per a un reportatge del FET al local del Sr. Boada. Foto: David Oliete Casanova.
  1. Hi ha un fantasma que recorre el meu cap des de fa prop de deu anys, és a dir, des que vaig començar a exercir el periodisme: el màster de formació del professorat. Se m’apareix de dia i de nit. Me’l trobo a casa, pel carrer, en restaurants i cafeteries. De vegades em persegueix en forma de veu interna, d’altres pren el rostre d’algú que m’estima i que em vol ajudar a escapar de la precarietat. Quan agafa to de saberut em molesta.

 

  1. No sé si són les millors o no, però he comprovat com moltes ments de la meva generació que prometien en això del periodisme han acabat treballant de professors de català. Com em passa amb els morts, un cop se’n van d’aquesta vida —en aquest cas, la periodística—, no he vist pas que tornin, encara.

 

  1. Quan li vaig comentar per telèfon, amb disset anys, al periodista Adrián Muñoz, amic de la meva germana, que m’estava plantejant d’estudiar periodisme, em va recomanar que m’ho pensés dues vegades. L’entenc, i crec, amb perspectiva, que tenia raó. No vaig fer-li cas, i crec, amb perspectiva, que jo també tenia raó.

 

  1. A la universitat em vaig convèncer que quan treballés de periodista no em donaria mai d’alta dels autònoms —quin merder!— i que no em dedicaria al periodisme internacional. Fa més de sis anys que soc autònom i cada cop m’interessa més viatjar a d’altres països per escriure-hi reportatges. Vaja, que no se sap mai.

 

  1. Jo no soc freelance, jo soc autònom, que la quota va cara (en concret: 312 euros, aquest mes de novembre), massa com per rebaixar-la amb anglicismes d’efectes eufemístics.

 

  1. El periodista Ricard Lahoz, director i promotor d’aquest mitjà, em va brindar les meves primeres oportunitats professionals quan el Fet a Tarragona encara era un blog. Hi he acabat col·laborant una pila d’anys, a la revista en paper i al digital, com tants altres joves que procedien de la Universitat Rovira i Virgili. Crec que el Fet a Tarragona ha estat una bona escola de periodisme.

 

  1. A la universitat em va sorprendre que, un cop acabada una assignatura, tants alumnes demanessin més hores de plató, davant de càmera, i tants pocs —de fet, cap ni un— demanessin més hores de lectura, o més bibliografia. Hi ha molta gent «amb ganes de comunicar» —de protagonisme, potser?— però amb ben poques coses a dir. L’actor Oriol Grau em va deixar anar, fa poc, en una entrevista, aquesta reflexió: «Si no ens nodrim, no podrem donar».

 

  1. És molt probable que hagi revestit de nostàlgia aquells primers anys de la revista. En tot cas, les estones al pis del Ricard Lahoz, discutint sobre els temes a tractar, van ser, per a mi, molt instructives. Hi vaig aprendre de l’empenta i la versatilitat de Josep Ardila; del bagatge lector i els coneixements sobre Tarragona de Jordi Suriñach —que disposava també de l’agenda de contactes més sol·licitada del grup—; de la passió amb què Albert Ollés i Quim Pons, com dues ànimes bessones, parlaven d’esports i de política, així com de l’enginy que exhibien a l’hora de pensar titulars; de la predisposició i el talent de David Oliete, i de la capacitat organitzativa i la visió de fons de Lahoz. D’entre els presents, però, no me n’amago, jo sentia una predilecció per la feina d’Anna Plaza, que escrivia posant-se en la pell d’un emperador romà en primera persona del singular o emulant un ball parlat amb heptasíl·labs rimats.

 

  1. Vull donar les gràcies al corrector lingüístic Ramon Vidal per totes les vegades que va revisar els meus reportatges i que, de retruc, va ensenyar-me bocins de llengua. La llengua és la nostra primera matèria primera.

 

  1. M’he acostumat a no posar res en valor. Per sort, no he estat mai d’adjectius kafkians ni dantescos, però quan vaig començar a escriure tot estava, en els meus textos, latent, i com a periodista m’apropava a tot. Ara m’he adonat que, d’alguna manera, sempre acabo escrivint d’alguna manera. Cadascú amb els seus tics (i les seves cebes). Dono gràcies també als lectors atents que, sense ser gens impertinents, m’han assenyalat errades lingüístiques i agafadors estilístics.

 

  1. El millor reportatge és el que encara no has escrit. És un tòpic-molt-tòpic, però a mi m’ha ajudat a mantenir-me assedegat d’històries, a no perdre el neguit de l’ambició professional.

 

  1. El problema no és la primera persona del singular, que ha resultat molt útil —com ja han demostrat els grans autors del periodisme— en gèneres com la crònica o el reportatge. El problema ve, sobretot, quan l’únic valor del teu jo és la selfie.

 

  1. La majoria de mitjans escrits del Camp de Tarragona paguen uns 25 euros bruts per article. Calculeu quants n’hauríeu de produir per arribar al vostre mínim salarial. Ni l’escriptor Josep Maria Espinàs, que publicava un article al dia, se’n sortiria, en aquestes condicions. Sant Judes Tadeu, autèntic patró dels periodistes i autònoms.

(Nota al peu de l’apunt 13: quan parlis de precarietat, sortiran col·legues que diran que et quedes curt. Si més no, a mi m’ha passat. Ells, òbviament, no han obert mai la boca ni en tenen la més mínima intenció).

 

  1. Quan estàs donat d’alta dels autònoms —i també treballes per a empreses privades, administracions, etc.— no n’hi ha prou amb ser bon periodista o comunicador. També cal excel·lir en el noble ofici de cobrador del frac.

 

  1. He rescatat del refranyer popular aquest calendari del periodista i comunicador autònom que no apareix al Costumari català de Joan Amades però amb el qual em sento plenament identificat:

 

Al gener, res a fer.

Al febrer agafa l’oferta del femer.

Març marçot, i no et paga, el lladregot?

A l’abril, encàrrecs mil.

Maig arribat i encara no has cobrat.

Del juny enllà, quina fenya et sortirà?

Al juriol, avança l’IVA de qui no et vol.

No vulguis cobrar a l’agost, que l’ajuntament és fosc.

Al setembre, toca’t el membre.

Octubre, octubret, compte a zero, de nou pobret.

Novembre tronat, no vols ser profe i t’has arruïnat.

Desembre nevós, abriga’t que tornen cançons d’enfadós.

 

  1. L’altre dia —fa un any any i mig— em vaig creuar un historiador amb aspiracions de novel·lista que es pensava que havia escrit la millor novel·la de la història de la literatura —deu llegir poc, suposo— i que em va etzibar, ras i curt, que els periodistes som uns venuts i uns idiotes. Evidentment, en el seu discurs alliçonador només em va saber citar Eduardo Inda i Antonio García Ferreras. L’idiota, tinguem-ho clar, és ell. Si encara penseu que la societat es pot esmenar, no dubteu mai a l’hora d’insultar aquest tipus de gentalla.

 

  1. L’anècdota de l’historiador neci, en el fons, és il·lustrativa. Hi ha moltes —moltíssimes— persones que tenen la barra de demanar-te cuina d’autor mentre s’empassen cada dia menjar ràpid pseudoperiodístic. Som el que mengem, també mediàticament.

 

  1. Què és la vergonya del periodisme? Em dius mentre claves la teva pupil·la viciosa en titulars pescaclics i articles sensacionalistes. La vergonya del periodisme (també) ets tu.

 

  1. No us deixeu trepitjar per ningú, encara que tingui fama o reputació. Un reconegut hispanista em va posar a parir en anglès per haver-li preguntat, en una conversa informal —ni tan sols era una entrevista—, per les seves impressions sobre la ciutat i sobre el fet casteller. Jo era un marrec, però li vaig respondre —en veu baixa, això sí— que ja ens trobaríem de nou a l’infern. Per sort, com que no soc creient —i com que, de totes maneres, fins i tot la jerarquia catòlica nega l’existència real de l’infern com a lloc—, confio que no tornarem a coincidir.

 

  1. Hi ha decepcions que són molt útils per anar pel món.

 

  1. Són obvietats molt òbvies, però que potser convé repetir de tant en tant: de la mateixa manera que els racistes campen pels aeroports i —oh, sorpresa— no s’han curat viatjant, en el món de la cultura també hi ha gent mal educada, falsa i tòxica.

 

  1. El personatge mediàtic està molt trillat, sol estar cansat de les mateixes preguntes de sempre i ha mecanitzat una bona pila de respostes. Pot costar treure’l d’aquesta dinàmica. A mi normalment m’han donat més fruits els desconeguts.

 

  1. La gestió dels silencis també construeix la partitura de l’entrevista. Fase documental a banda —em refereixo a l’execució— l’entrevista és, sobretot, ritme i psicologia.

 

  1. El periodisme que trepitja carrer i que parla amb persones d’oficis molt diversos pot ajudar a no perdre sentit de la realitat. No tot comença i acaba —per sort— en els despatxos d’ajuntaments, diputacions o parlaments.

 

  1. Vaig coincidir uns mesos amb un periodista que maleïa, furibundament, cert partit polític. Sabeu per a qui treballa, ara, oi?

 

  1. Llegeixes autors del periodisme en majúscules que t’expliquen com van aconseguir, amb un reportatge, d’acabar amb alguna injustícia gruixuda. En la intimitat, inevitablement, et desanimes. I tu, què carai has fet canviar? Però l’ofici també et concedeix petites victòries, petites aportacions a la societat, i cal saber-les apreciar.

 

  1. Un amic em va advertir, fa temps, d’una deformació habitual del tarragonisme: el tarragonanisme. Des de llavors, he procurat no caure-hi. Els límits entre periodisme local i localista són traïdors. No n’hi ha prou amb creure que som la mar de bons per sortir de tots els atzucacs.

 

  1. En la sobreabundància de digitals, el Fet a Tarragona ha optat per un model periodístic singular dins la demarcació i ha demostrat, com a mínim, voluntat de destacar. Tan de bo aquesta bombolla dels copiadors de notes de premsa i escalfacadires peti. He estat temptat, moltes vegades, d’enviar una nota de premsa falsa als mitjans amb algun insult o alguna conya enmig d’algun paràgraf. Estic convençut que uns quants picarien l’ham.

 

  1. Qui no vulgui enfrontar-se a espifiar-la que no escrigui, o directament que no faci res. Encara que minimitzis el risc de cometre’l, l’error és tossut i t’espera, discret i sorneguer, a qualsevol banda. Trobar-te’l de tant en tant, encara que fastiguegi, et permet aprendre.

 

  1. Els barris perifèrics de la ciutat continuen sent un pou profundíssim d’històries. A Tarragona hem tingut antropòlegs molt bons que han estudiat aquests barris, però no hem tingut cap Huertas Clavería. Això vol dir camp (periodístic) per recórrer. Hi ha gent, tanmateix, que encara no sap sortir de les muralles.

 

  1. Ja no hi guipo de lluny ni amb les ulleres posades. De moment, amb el periodisme he guanyat pocs diners i moltes diòptries.

 

  1. Et diran que «aposten» per tu, però et pagaran una misèria. El problema es resol fàcilment. Si no tens més remei que acceptar la feina per necessitat, sobretot: no et sentis malament si no arribes a donar tot el suc que de tu esperaven exprimir. La consciència és punyetera, però recorda sempre que els primers deshonestos han estat ells.

 

  1. En els darrers dos anys el meu compte bancari ha baixat fins als dos o tres euros fins a quatre vegades. Només em falten un garatge i una idea tecnològica brillant per al mite contemporani.

 

  1. Descobrir que les ressaques es poden allargar dos i tres dies pot ser dur, però és molt pitjor anar a una roda de premsa, amb trenta anys, i que siguis el veterà del grup. Quant d’ofici ens hem perdut, pel camí?

 

  1. Els veterans del periodisme existeixen. N’hi ha pocs que es mantinguin actius, són una espècie en perill d’extinció, però existeixen. Convé escoltar-los. Agraeixo quan m’han advertit que m’estava precipitant amb un article (em ve a la memòria l’estimat Antoni Batista) o quan m’han dit que perseveri (penso, per exemple, en els també estimats Frederic Porta o Enric Pujol).

 

  1. Les males praxis es premien. A les últimes eleccions, alguns mitjans camptarragonins van protagonitzar una campanya partidista descarada. A canvi, n’hi ha que ja s’han cobrat —amb càrrecs o diners públics, evidentment— els serveis prestats. Suposo que preguntar-se per què tants representants polítics els han criticat per l’esquena però després els han untat de publicitat durant anys seria massa ingenu, per part meva. Fer-nos valer com a professionals, però, no hauria de consistir en una defensa banal de tots els qui es fan dir periodistes, sinó precisament en no legitimar i fer el joc a aquest tipus de personatges, nocius per a la professió.

 

  1. Al mitjà de comunicació de la ciutat que dirigeix un barrut que prové del sector immobiliari, que explota joves periodistes i que no sabria escriure ni una postal no se li hauria de donar ni un cèntim d’euro públic.
  1. Ja sé que hi ha diaris que es fullegen més que no pas es llegeixen, ¿però ningú no es va adonar que un mitjà d’aquí va comparar, a les passades eleccions, l’aleshores alcalde d’una població veïna amb Pep Guardiola i amb els dotze treballs d’Hèracles? Ningú no se’n va fer ressò, ni tan sols per burlar-se’n. Una altra oportunitat perduda. Per cert, un detall menor, i segur que del tot casual: el director general d’aquest mitjà havia treballat, tan sols uns mesos abans, al gabinet de l’alcalde ridículament ensabonat.

 

  1. Està molt bé que una empresa petroquímica hagi tingut una implicació econòmica en projectes socials i culturals a la ciutat, però no crec que per això s’hagi de premiar —penso en el Fet a Tarragona— o de besar els peus —penso en mitja ciutat— de l’empleat d’aquesta companyia que s’ha dedicat a posar en circulació —a l’ample, és cert— els bitllets. És la seva feina, i no ha estat, en cap cas, desinteressada.

 

  1. Que de tant en tant paguis per un contingut té un preu econòmic (els 5 euros d’una revista, els 30 d’una subscripció anual); que no paguis mai —i acabin pagant uns altres— sol tenir un preu democràtic. Abans que com a crítica, anoto aquesta reflexió com a autocrítica.

 

  1. Sense el Port de Tarragona i les empreses del sector químic, no sé quants mitjans de comunicació del Camp de Tarragona serien sostenibles (econòmicament, és clar).

 

  1. Vivim uns temps de desconfiança generalitzada, de desencant, de malestar. També amb els mitjans de comunicació, i és més que comprensible. Però sovint la magnitud de les capçaleres ens impedeix de veure que hi ha periodistes —segurament menys mediàtics i menys acomodats— que cada dia intenten guanyar-se la confiança dels lectors.

 

  1. Hi ha joves que s’acaben de graduar a la universitat i que ja s’han emportat premis com el Mañé i Flaquer i el Ramon Barnils. Em refereixo a les periodistes Neus Jover i Clara Pagès. Quina empenta, quin goig! Si podeu i us agrada l’ofici, no defalliu, que segur que ens podreu donar moltes alegries periodístiques.

 

  1. M’agrada molt guanyar premis, però m’agradaria més poder-me guanyar la vida dignament amb el meu ofici.

 

  1. La diputada Raquel Sans em conta que la seva filla vol ser periodista. Li faig, a la lleugera —per allò de no saber què dir, i abans de penedir-me’n—, el típic comentari impertinent: «Ja l’advertiràs tu mateixa, he, he, he». Em respon que no vol dissuadir-la de dedicar-se a allò que més l’apassioni. La Raquel té raó, i espero que la seva filla, si així ho vol finalment, faci carrera en el periodisme. En molts sentits —alimentar la curiositat d’una manera àmplia, conèixer gent molt diversa i molt interessant, gaudir dels plaers de la conversa, poder rescatar històries de l’oblit col·lectiu, etc.—, és un ofici meravellós.

 

  1. «I no hi ha moviment?», et pregunten, quan saben que la vida del Fet a Tarragona s’acaba. És una bona pregunta. Ni gaire moviment —m’incloc en aquesta manca d’iniciativa— ni gaire reflexió, o això m’ha semblat a mi. «Tarragona és la calma», va escriure Antoni Rovira i Virgili. Per lo bo i per lo dolent.

 

  1. Malgrat que li reconegui unes quantes virtuts —ha estat professor de periodisme dins i fora de les aules—, sempre em va semblar que el Ricard Lahoz estava una mica obsessionat amb les xifres rodones de celebracions. Ara que no sé quin element del Seguici fa X anys, li dedicarem un reportatge, et repetia. Que el Fet a Tarragona abaixi la persiana en el seu desè aniversari em reafirma en les meves sospites. Espero que ja tingui pensada alguna altra xifra rodona per a la reobertura del mitjà.

 

  1. El Ricard Lahoz —demano disculpes per haver enviat tants articles fora de termini a un home previsor com ell— em va demanar d’escriure una crònica sobre la gala dels Premis Mañé i Flaquer d’enguany. Com que no me’n sortia, m’he inventat aquest seguit de fragments sobre l’experiència en l’ofici que m’anaven rondant pel cap. Com que em vaig estrenar amb el Fet a Tarragona, l’any 2013, amb un article sobre les condicions de la professió, he cregut que era una manera de tancar el cercle.

 

  1. De gran voldria ser com David Oliete: pencaire i discret. Del meu pas pel Fet a Tarragona me n’enduc també un bon amic, i això és molt important.

 

  1. El Fet a Tarragona tanca, però el periodisme que ha fet possible aquest mitjà continua sent necessari, a la ciutat i al sud de Catalunya en general.

 

Moltes gràcies per tot, lectors, i fins aviat!

La ciutat dels projectes frustrats

Imatge del jardí de Casa Canals en la presentació de la revista 55 (setembre de 2022). Foto: David Oliete Casanova.

Divendres dia 1 es feia públic en aquest mateix espai virtual que, finalment, el Fet a Tarragona no tindrà continuïtat després de l’anunci unes setmanes abans de què els seus màxims responsables, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés, l’ànima, el cervell i el cor del que ha estat l’experiència comunicativa més interessant de l’última dècada a la ciutat de Tarragona, no continuarien impulsant el projecte. Aquest, per tant, és un dels últims articles que apareixerà en aquest espai virtual que ha complementat la revista en paper, un lliurament que els subscriptors i subscriptores de la comunitat del Fet esperàvem amb il·lusió cada dos mesos i que ocupa un lloc en la nostra història i en les nostres prestatgeries.

“la desaparició del ‘fet’ és motiu per a la reflexió”

Vaig poder acomiadar-me del projecte en l’últim número en paper i no voldria repetir els arguments en aquesta contribució virtual, sinó, més aviat, compartir amb els lectors i lectores unes reflexions sobre la significació del final d’aquest projecte, en el qual ens hem pogut sentit implicats amb major o menor intensitat tots plegats. Ara que, efectivament, les converses per cercar una continuïtat sabem que no han fructificat i que, per tant, no assistirem —fora d’un tomb inesperat i sorprenent del guió que, per això mateix, no és previsible a hores d’ara— a una resurrecció com la de La Capona, resurrecció en la qual el Fet i, particularment, en Ricard Lahoz hi van jugar un cert paper.

“mostra el recorregut limitat de moltes iniciatives a tarragona”

La desaparició d’aquest projecte és motiu per a la reflexió. Mostra, una vegada més, el recorregut limitat de tantes iniciatives encetades en aquesta ciutat —no només periodístiques—. Malgrat els copets a l’esquena, la viabilitat econòmica de molts projectes acaba compromesa en el mig termini i això impacta en el vitalitat del teixit social i en la robustesa de l’opinió pública. El final del Fet no és un fet, valgui el joc de paraules, aïllat, sinó un exemple més de la volatilitat de les múltiples iniciatives comunicatives i culturals que s’enceten en una ciutat que no sembla proporcionar l’entorn adequat perquè arrelin i prosperin.

“aquí no s’ha creat un teixit empresarial i social amb prou múscul”

Segurament, això respon a causes estructurals que cal cercar més enllà del cofoisme provincià que tot sovint ens entela la mirada. Efectivament, l’economia de la ciutat és, en bona part, dependent i semiperifèrica; i, contràriament a altres indrets, com Guipúscoa o Girona, per posar exemples propers, no s’ha desenvolupat un teixit empresarial i associatiu amb prou múscul com per sostenir una vida cultural, en el sentit ampli, prou consistent. Com les pàgines d’aquesta revista al llarg de deu anys posen de manifest, no és una qüestió ni de manca de talent ni de manca d’iniciativa, sinó d’una insuficiència permanent de recursos que el sector públic no pot acabar de corregir, un sector públic, d’altra banda, centrat en un Ajuntament que no és capaç de mantenir un estratègia a llarg termini i que continua tenint considerables mancances estructurals.

“el final del ‘fet’ ens diu que alguna cosa no va bé”

La desaparició del Fet és un símptoma, malauradament no pas singular, de què alguna cosa no va bé, de què, malgrat una autosatisfacció bufada i inconsistent que, malauradament, sovinteja en la nostra opinió pública, més aviat tenim un teixit socioeconòmic escarransit, que la potència de la gran indústria o la solidesa de la Universitat no han aconseguit engreixar. Més enllà d’iniciatives individuals, això demana una entesa social i política àmplia, que en faci un diagnòstic apropiat i impulsi accions per proporcionar vies consistents de circulació dels recursos que proporcionin un coixí suficient a aquelles iniciatives que, com aquesta, contribueixen a subvenir les necessitats culturals i informatives de la ciutat, perquè deixi de ser el que tot sovint és: una ciutat de projectes frustrats.

Parlen els subscriptors del FET

Una de les desenes d’activitats culturals i de difusió del patrimoni organitzades pel FET a TARRAGONA. Aquesta, guiada per Joaquín Ruiz de Arbulo al pont del Diable. Foto: Ricard Lahoz.

Des que vam anunciar el passat 17 d’octubre que tancàvem una etapa de més de 10 anys del FET a TARRAGONA, hem rebut molts missatges escrits i verbals de suport per la tasca periodística i cultural desenvolupada.

Ara que ja hem confirmat que, dissortadament, no hi haurà relleu i que, per tant, no podrem obrir una segona etapa del FET, volem expressar el nostre agraïment als subscriptors reproduint alguns dels missatges escrits rebuts.

Mantenint l’anonimat de les persones que els signen, per garantir el seu dret a la intimitat, publiquem a continuació una desena dels molts textos que ens heu fet arribar i que valorem moltíssim. Alguns més llargs, altres més sintètics… Però tots escrits des del cor:

Missatges dels lectors

  • El FET ha estat una publicació d’una gran qualitat que ha donat valor a iniciatives i persones de la ciutat, que alhora s’ha mostrat crítica i defensora dels valors democràtics i culturals del nostre petit racó de món i dels altres. Ha enorgullit la ciutat del potencial i la riquesa que té i, sense cap dubte, ha dinamitzat la cultura i l’amor pels seus vestigis com ningú altre ho havia fet abans, ni les institucions que haurien de sentir-se seu aquest propòsit. Entenc la vostra decisió perfectament, però em sap greu per l’amor, el bon fer professional i la dedicació que hi heu posat. I em dol més, sobretot, perquè no hi ha encara relleu. Escric l’encara per no tancar la porta a l’esperança que, diuen, no hem de perdre mai. Només em queda donar-vos, en majúscules, MOLTÍSSIMES GRÀCIES per aquests anys de bon periodisme i de dinamització de la nostra ciutat.
  • Quin greu! Probablement he estat la subscriptora amb menys permanència. No obstant us felicito per la feina feta aquests darrers 10 anys. Sort i encerts a tot l’equip pel futur i, especialment pel Ricard Lahoz que ha demostrat ser un gran profesional. Li adreço la meva admiració pel seu rigor i estil.
  • Ha estat un plaer formar part d’aquest projecte amb tots i totes vosaltres durant aquest anys. Moltes gràcies i molt bona sort en el futur.
  • La meva felicitació per aquesta revista. He gaudit de cada reportatge, de cada entrevista, de cada article. Fets amb rigor, amb gust i amb molt d’art. Moltes gràcies per aquests 10 anys i molta sort.
  • El Fet ha sido una de las cosas que han tenido y tienen calidad, no sólo periodística, sino cultural y social, en nuestra ciudad. Sois un gran equipo porque individualmente sois personas extraordinarias y grandes profesionales. Y a los suscriptores nos habéis hecho sentir parte de la comunidad del Fet. Os voy a echar mucho a faltar. Confío encontrarnos en otros lugares… Un abrazo inmenso para todo el Equipo y mi reconocimiento!
  • Tot te un inici i un final, i 10 anys és molt de temps de responsabilitat i sacrifici. Gràcies pel vostre esforç i el de tots els col·laboradors. Heu fet una bona feina i us trobarem a faltar.
  • Em sap molt de greu, però entenc i respecto les vostres decisions que segur que estan pensades i valorades;  agraeixo el vostre esforç i treball durant aquests 10 anys.Trobarem a faltar el “FET”, ara bé les persones continuem sent les mateixes, per tant Ricard i Albert, ens continuarem veient per Tarragona i qualsevol cosa quedo a la vostra disposició.
  • Sento tristesa de veure que una revista de tanta qualitat, per la manca de suport econòmic, ha de desaparèixer. Tant que es podria fer per ajudar d’una manera decidida treballs tan preciosos com han estat els del FET! Em dol amb l’ànima, de cor us ho dic! Ens veurem i, malgrat tot, seguirem fent ciutat i fent país!
  • Per a mi que soc de fora de la ciutat de Tarragona, el FET ha estat un referent en molts aspectes de la societat tarragonina que he anat descobrint en cada número i correu. No cal dir que si no hi ha continuïtat la tasca de posar en valor la societat i les activitats que se’n deriven, quedarà molt coixa ja que (malauradament) altres mitjans no hi arriben amb la profunditat i implicació que crec ha tingut el FET. Espero que la nova etapa vostra pugui ser profitosa per Tarragona com ha estat amb el FET i que em sap greu que no hagi durat mínim uns altres 10 anys.
  • No tinc paraules per descriure la meva tristor, us trobarem molt a faltar. Gràcies per la vostra feina. Una abraçada molt forta, sempre us recordaré.
  • Em sap molt de greu que hagi de finalizar perquè no hi hagi relleu de professionals que puguin continuar ni suport econòmic suficient. Però cal  recordar que heu fet molt bona feina per la qual cosa us felicito, n’heu d’estar molt satisfets. Una abraçada gran a tot l’ equip que ho heu fet possible.

No hi haurà segona etapa del FET

El FET ha publicat 62 números, per a molts lectors autèntiques peces de col·leccionista. Foto: Marc Colilla Hurtado.

Pels missatges i articles publicats els últims dies, ja es podia interpretar. Però per deixar-ho ben clar, avui anunciem que el FET a TARRAGONA no viurà una segona etapa a partir de gener de 2024. Les converses mantingudes al llarg dels últims mesos amb persones que podien estar interessades en agafar-ne el relleu no han fructificat.

El recorregut de més d’onze anys del FET -la versió digital va néixer a finals d’octubre de 2012- finalitzarà en les properes setmanes. S’haurà revelat com una iniciativa comunicativa interessant i singular gràcies a l’empenta d’un grapat de periodistes i el suport entusiasta de centenars de subscriptors, però limitada per la falta de múscul econòmic.

“les converses per a un possible relleu no han fructificat”

Les dificultats per tirar endavant un mitjà de comunicació de proximitat són enormes i no hem trobat un teixit social i econòmic de Tarragona prou fort per aconseguir un coixí que permeti obrir una segona etapa del FET amb joves professionals al capdavant i una mínima estructura estable.

Així, confirmem que la revista 62 és l’última que surt al carrer (encara la podeu trobar a les llibreries Adserà, La Capona i Soterrani) i que els continguts digitals ja no es renovaran després de Nadal.

els continguts digitals ja no es renovaran després de nadal

Les dues persones que hem liderat el projecte -Albert Ollés i Ricard Lahoz- ho deixem per diverses raons personals i professionals, però amb la satisfacció de veure el resultat d’una feina de rigor i qualitat i la creació d’una comunitat d’amigues i amics, que han estat molt més que lectors. L’esforç, el sacrifici i la perseverança de molts anys han valgut la pena.

“A Tarragona no hem anat mai tots a l’una”

0
Joaquín Ruiz de Arbulo, a les restes romanes del Parc de la Quinta de Sant Rafael que va excavar l’any 1986. Foto: David Oliete Casanova.

Aquest dijous 30 de novembre fa 23 anys que Tarraco va ser reconeguda per la Unesco com a Patrimoni Mundial. Amb el pretext de l’aniversari, entrevistem una persona que porta gairebé quaranta anys a Tarragona fent recerca, docència i divulgació de la ciutat antiga. La seva passió pel patrimoni de Tàrraco ha tingut el reconeixement d’una Distinció dels subscriptors del FET. El catedràtic d’Arqueologia Joaquín Ruiz de Arbulo és una de les veus més expertes per valorar les intervencions realitzades i reclamar allò que considera imprescindible: més comunicació entre institucions.

entrevista al catedràtic d’arqueologia joaquín ruiz de arbulo

Som al Parc de la Ciutat, prop de l’entrada per l’avinguda de Ramon y Cajal i al costat d’unes restes romanes. Hem vingut amb l’arqueòleg perquè aquí és on va fer l’any 1986 la seva primera excavació a Tarragona —una necròpolis i una via romana— que va liderar el TEDA (Taller Escola d’Arqueologia). Conserva molts bons records d’aquella època —“érem joves, teníem molta empenta i hi posàvem moltes hores”, diu.

“Hem de fer net de recels i millorar la comunicació entre institucions”

Com arriba a Tarragona a meitat de la dècada de 1980?

Vivia a Barcelona, on havia acabat la meva tesi doctoral, i buscava feina. I un dia me’n proposen dues: una beca per anar tres anys a l’Escola Espanyola d’Història i Arqueologia a Roma, i una proposta per venir a Tarragona a treballar amb Xavier Dupré, que era l’arqueòleg territorial de la Generalitat. Davant la disjuntiva, em vaig decidir per Tarragona, per raons familiars de proximitat i perquè Dupré tenia un gran prestigi i unes idees molt interessants.

I s’incorpora al TEDA?

Exacte. En aquell moment es creen escoles taller amb finançament estatal i ideades per l’arquitecte i humorista gràfic Peridis. A Tarragona, Dupré compta amb la confiança i el suport de l’alcalde Josep Maria Recasens i creen el Taller Escola d’Arqueologia. Les seves prioritats inicials són intervenir a la capçalera del circ i l’amfiteatre, però van sorgint altres excavacions com les del parc de la Ciutat, on vam aconseguir un rècord, perquè vam publicar en un any el llibre amb els resultats de totes les excavacions [riu]. És una època de gran entusiasme, de la qual me’n sento molt orgullós.

El Taller Escola esdevé el motor de la recuperació del patrimoni arqueològic de Tarragona?

Sense cap dubte. Recordem les intervencions de finals dels anys 1980 a l’espai que veiem tots avui al voltant de la capçalera del circ, o les que es fan a l’amfiteatre, on vam estar tot un any dedicat exclusivament a la neteja del monument. De manera paral·lela, van sorgint un munt de troballes i es van recuperant altres restes. En només quatre anys, jo vaig participar en més d’una vintena d’intervencions.

Quina Tarragona es troba quan hi arriba?

Em trobo una ciutat amb dos elements interessants. Des del punt de vista tècnic, teníem el referent de Xavier Dupré, que s’havia adonat del potencial de Tarragona i tenia els coneixements per impulsar noves maneres de treballar. I crea una sinergia fantàstica amb l’alcalde Recasens, un historiador de prestigi que veu en el jove Dupré la manera de canalitzar les seves aspiracions de coneixement. Aquest tàndem tècnic i polític compta al TEDA, a més, amb un bon equip cohesionat de joves professionals com Xavier Arquillué, Jaume Massó i jo mateix, que érem experts en àmbits complementaris i teníem moltes ganes de treballar. No hi havia en aquell moment cap institució a Espanya amb un equip de deu arqueòlegs, a més de professionals de la restauració, dibuixants, fotògraf… Tot plegat, genera una època d’efervescència.

Una etapa que acaba aviat?

Sí, el TEDA acaba malament, perquè deixa de ser una prioritat per a l’alcalde Joan Miquel Nadal [assumeix el càrrec el 1989] i això porta a la dissolució de l’equip. I una bona part d’aquests professionals crea Codex, que durant trenta anys ha estat una empresa referent a Espanya.

Com ha estat l’evolució de Tarragona durant aquests darrers quaranta anys?

Desigual. D’una banda, en positiu, cal remarcar que a la ciutat s’han realitzat des dels anys 1980 més de 1.400 intervencions arqueològiques: petites, mitjanes i grans. És un volum altíssim i representa un punt d’inflexió respecte a èpoques anteriors. Però, d’altra banda, en negatiu, tot i aquesta feinada, mai hem aconseguit fer un projecte de ciutat compartit per totes les institucions que tenen responsabilitat en l’àmbit del patrimoni. Aquest, segons el meu criteri, és el gran problema de Tarragona: no hem anat mai tots a l’una, i això ens ha impedit evolucionar com caldria.

(…)
Aquest és un fragment de l’entrevista que publiquem íntegrament al número 62 del FET a TARRAGONA.

La revista la podeu trobar a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Llibreria Soterrani.

Deu anys en un edifici emblemàtic

0
El director de l’EOI, Sidney Martin, i l’exdirectora Yolanda Scott mostrant els codis QR per conèixer l’entorn de la Chartreuse. Foto: Gio Gonzales.

Amb l’arribada a les instal·lacions de l’antiga fàbrica de la Chartreuse el 2013, l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) obria una nova etapa després de molts anys de reivindicacions i deixava enrere l’edifici precari de la Rambla Nova 105. El FET, que aleshores feia les seves primeres passes, va ser testimoni d’aquest canvi important. El periodista Albert Ollés se’n va fer ressò amb el reportatge ‘Licor de Babel’ publicat al número 1 de la revista. Deu anys després, i per cloure aquesta etapa, tornem a visitar el centre i parlem amb professors i estudiants per valorar la dècada complerta a les instal·lacions del carrer Smith.

l’escola oficial d’idiomes celebra una dècada a la chartreuse

El trasllat va suposar un canvi, però va faltar la cirereta del pastís: la tercera planta. Allà estava previst habilitar una sala d’actes i un espai de biblioteca per a l’escola, però finalment, una setmana abans d’arribar, els van anunciar que no tindrien el tercer pis, ara ocupat per les oficines d’Agència Tributària de Catalunya. “Som l’única EOI gran sense una sala d’actes. Una escola d’aquestes dimensions li caldria. Tenir una EOI a la teva ciutat és un privilegi i s’ha de donar eines perquè entre tots la cuidem”, explica Yolanda Scott, exdirectora del centre.

Obertura del reportatge ‘Licor de Babel’, publicat al número 1 de la revista FET a TARRAGONA el setembre de 2013. La foto és d’Agustí Arévalo.

Scott, professora d’anglès, és segurament la persona que més coneix l’EOI. I és que ha estat 27 anys com a directora, des de 1994 fins al 2021. Ella ha sigut la cara visible d’una escola que ha patit canvis d’ubicació. “Les altres escoles anaven aconseguint lloc i nosaltres ens quedàvem enrere, però el bon ambient i les ganes de tirar endavant i de fer les coses bé ens va salvar per seguir reivindicant les necessitats del centre”, afirma.

TANQUEM els 10 anys DEL ‘FET’ ALLÀ ON VAM COMENÇAR: L’EOI

Sidney Martin és el seu successor, la continuació d’un projecte que vol més presència social al barri i a la ciutat, i deixar que la gent pugui fer activitats aquí. “L’edifici atrau molt i és trist que hi hagi gent de Tarragona que el desconegui”, explica. De fet, l’escola manté una bona relació amb la companyia de la Chartreuse i l’indret ha acollit diferents actes com el pregó de la Setmana Santa, algun cicle de dansa i també es fan visites guiades a l’edifici així com la disposició d’uns codis QR per conèixer l’edifici modernista i el seu entorn. Un entorn, admeten, que li falta treure profit.

Els estudiants Joan Miras i Maria Pau Torrents a l’entrada del recinte. Foto Gio Gonzales.

“Això no es pot comparar. És un regal dels déus. Hauria sigut un botó d’or tenir una biblioteca per l’escola i oberta al barri”, descriu Maria Pau Torrents, estudiant de l’EOI. Va ser una de les protagonistes del reportatge de fa deu anys. En aquell moment estudiava àrab, anteriorment va cursar el francès i l’anglès, i ara s’ha tornat a posar amb l’anglès “per anar refrescant la memòria”. Als 79 anys continua aprenent i ha trepitjat les diferents seus de l’escola: l’institut Martí i Franquès i les instal·lacions de la Rambla Nova. La Maria Pau gaudeix de formar part de la comunitat. “És un plaer. La gent que parla diferents llengües té més amplitud de pensaments i la finestra més gran”, expressa.

PARLEM AMB YOLANDA SCOTT I SIDNEY MARTIN, EXDIRECTORA I DIRECTOR DEL CENTRE

Joan Miras és un altre dels estudiants. Ara jubilat, dedica part del seu temps a aprendre anglès cursant el cinquè curs. Destaca la “bona sintonia” entre els companys de classe, tots joves a excepció d’ell, una circumstància que es va donar a l’inrevés el curs passat. “Sempre ens mantenim en contacte i fem alguna trobada… Ara tindrem el sopar de Nadal”, diu. Els grups solen ser diversos amb gent de totes les edats. En la mateixa línia, la Maria Pau resta importància a la diferència d’edat i destaca que el tracte entre companys: “és com si fóssim amics des de fa temps, però realment ens hem conegut ara”. Assegura que “aquí influencia molt el líder, que és el professor”.

L’estudiant Anne González, l’exdirectora Yolanda Scott i el director Sidney Martin. Foto: Gio Gonzales.

Precisament, la metodologia docent és un dels plats forts a destacar: des de la dinàmica variada de classe treballant les diferents destreses fins al mobiliari de les aules. L’escola compta amb taules i cadires que es poden combinar per treballar en grup i una de les aules és la ‘finlandesa’, un espai que trenca totalment amb l’aula tradicional.

reclamen una sala d’actes i poder oferir l’ensenyament d’italià

“L’experiència és positiva tant la metodologia de professors com l’intercanvi amb els companys”, valora Anne González, estudiant d’anglès tant del Sidney com de la Yolanda. Professora a l’EOI de Reus, és el segon any que estudia al centre. “Encoratjo tothom a estudiar-hi. S’ha de tenir el temps, però si es té temps, és un bon lloc per aprendre en bones condicions”, comenta.

L’aula finlandesa de l’EOI. Foto: Gio Gonzales.

Més enllà de les infraestructures, al llarg de tot aquest temps l’escola ha anat creixent i ampliant la seva oferta acadèmica. “Quan vaig assumir la direcció, només hi havia tres llengües: anglès, francès i alemany. Posteriorment, es va incorporar l’espanyol, el català, el rus i l’àrab i fa anys que reivindiquem l’italià. Som l’única província sense ensenyaments d’italià”, detalla Scott.

Una quarantena de professors imparteixen classes en horaris de matins i tardes. Enguany des de la Direcció asseguren que hi ha hagut un increment de matrícules que es distribueixen entre cursos presencials, semipresencials, intensius, híbrids, ‘slow’ i altres cursos especials propis de l’escola de llengües com el xinès o el japonès.

LA MARIA PAU, EL JOAN I L’ANNE COMPARTEIXEN LA SEVA EXPERIÈNCIA COM A alumneS

Sidney Martin és també professor d’anglès i des de fa més de dos anys és al capdavant del centre. Preguntat pel futur de l’EOI, desitja que vinguin més estudiants i posa en valor la vocació dels docents i el servei públic de l’ensenyament. Remarca també la importància de l’ensenyament presencial: “La part humana és la que ens salva. Sempre es necessita que algú estigui al teu costat, que t’entengui. Amb una màquina és difícil”, conclou. “Que no es perdi mai”, afegeix Scott. Un futur que també comparteix la Maria Pau: “És una meravella perquè l’escola va fent un pas endavant i això engresca. Hem d’apreciar allò que tenim”.

L’últim sorteig del FET

0
Concert de Santa Cecília 2022 de la BUMT. Foto: Quim Gavaldà.

Al llarg dels més de 10 anys de trajectòria hem convidat els subscriptors i les subscriptores del FET a molts espectacles d’arts escèniques a Tarragona. Gràcies a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament i a moltes entitats de la ciutat, els lectors de la revista han pogut gaudir de moltes propostes de gran interès i qualitat.

I ara que arribem al final del trajecte, volem organitzar l’últim sorteig del FET amb una entitat que enguany celebra 30 anys i que ha estat protagonista de diversos articles, en paper i en digital: la Banda Unió Musical de Tarragona.

us convidem al concert de la bumt que tanca el 30è aniversari

El pròxim diumenge 3 de desembre a les 18h al Teatre Tarragona, la BUMT farà l’anual concert en honor a Santa Cecília, la patrona dels músics. Aquesta és una data assenyalada pels membres de la Banda, ja que és l’únic concert a l’any on podem veure les quatre seccions de l’entitat.
Serà un concert més que especial perquè significarà el tancament de la celebració dels 30 anys de la Banda Simfònica, els 20 anys de la Banda Infantil i els 15 anys de la BigBand BUMT.
I gràcies a la col·laboració de l’entitat, disposem de dues entrades dobles per sortejar entre els subscriptors de la revista FET a TARRAGONA. Les persones interessades heu d’enviar un correu a
subscripcions@fetatarragona.cat
abans de les 19h d’aquest dimecres 29. L’endemà farem públic els noms de les dues persones afortunades amb l’últim sorteig d’entrades del FET.

Enric Garcia Jardí guanya amb el FET el Mañé i Flaquer

Enric Garcia Jardí, premi Mané i Flaquer 2023, categoria Comunicació Local. Foto: Anna F. / Ajuntament de Torredembarra.

El periodista tarragoní Enric Garcia Jardí guanya el premi de periodisme Mañé i Flaquer, categoria Comunicació Local, amb un reportatge publicat la passada primavera al FET a TARRAGONA. Es tracta de la peça titulada ‘El problema de l’aigua, des de l’altra plaça de la Font’.

el periodista és reconegut per un reportatge sobre el problema històric de l’aigua

El jurat en destaca “el bon treball de documentació” al voltant d’un fet històric, la mancança d’aigua corrent als barris perifèrics de la ciutat a la segona meitat del segle XX. També remarca que el text passa de l’episodi local al general i “enllaça amb el present en què l’aigua i la seva gestió com a recurs escàs continua sent un gran problema per a la societat”.

El premi, amb una dotació econòmica de 3.000 euros, també el va guanyar el FET fa dos anys amb un reportatge de Ricard Lahoz i David Oliete: ‘Redescobrir els terrats’.

Paraules d’Enric Garcia Jardí en presència de Javier Sancho (Repsol) i el propi Mañé i Flaquer, que enguany celebra el 200 aniversari. Foto: Anna F. / Ajuntament de Torredembarra.

El lliurament dels guardons (quatre categories) es va fer aquest divendres al vespre a Torredembarra. Enric Garcia Jardí va agrair la valoració del jurat i va admetre la seva “perseverància” perquè ja s’havia presentat al premi en edicions anteriors.

“el periodisme que impulsa el ‘fet’ és més necessari que mai”

Tot i sentir-se “molt feliç”, el periodista també va reconèixer que era un “moment agredolç” perquè el FET és a punt de tancar una trajectòria de deu anys. “Ha estat una gran escola de periodisme -va dir- i estic convençut que aquest tipus de periodisme és més necessari que mai”.

Tots els premiats amb les autoritats i organitzadors dels premis. Foto: Anna F. / Ajuntament de Torredembarra.

El guardó el va rebre de mans de Javier Sancho, director del complex industrial de Repsol a Tarragona, patrocinador principal. Garcia Jardí va aprofitar l’altaveu dels Mañé i Flaquer per criticar la precarietat del sector i va concloure el seu parlament amb aquestes paraules: “Agrada guanyar premis com aquest, però també agrada guanyar-se la vida com a periodista”.

garcia jardí aprofita el premi per criticar la precarietat del sector

Un altre professional del FET, el fotoperiodista David Oliete, va quedar finalista de la categoria Fotoperiodisme Camp de Tarragona amb la imatge ‘Sense llar’.

Els premis els organitza l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes de Catalunya i compten amb el suport de Repsol com a patrocinador i de Port Tarragona com a col·laborador.

En aquest enllaç teniu la informació de tots els periodistes guardonats a la 36a edició dels premis.

David Oliete i Enric Garcia Jardí. Foto: Anna F, / Ajuntament de Torredembarra.

 

 

L’últim editorial de la revista

 

 

 

Dos reportatges proposats per subscriptores, i una portada i divuit pàgines amb filles i fills de subscriptors com a protagonistes. No podíem acabar millor! La comunitat del FET deixa la seva empremta en aquesta revista tan especial -la que marca el punt final d’una etapa de més de deu anys- aportant idees valuoses, continguts interessants i veus plurals.

Gràcies a dues lectores descobrim la trajectòria professional d’èxit d’una tarragonina i dos tarragonins de l’any 1978 que van coincidir a les aules del Pax i el Pons d’Icart i ara viuen a Gran Bretanya, Estats Units i Kuwait. Gràcies a la implicació d’una altra subscriptora, coneixem la vocació solidària de diverses persones i entitats de la ciutat en la cooperació internacional que arriba a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina.

“hem fet el periodisme que volíem i ens ho hem passat molt bé”

La comunitat del FET també s’expressa a través de vuit infants que, com nosaltres, celebren el desè aniversari aquest 2023. Hem compartit junts deu anys de vida i, simbòlicament, a través d’aquesta última revista els convidem ara a seguir el seu camí amb determinació i esperança. “El futur és vostre”, diem a la portada, perquè estem convençuts que aquestes nenes i nens lluitaran per una societat més justa, lliure, sostenible i equilibrada i per una Tarragona més neta, amable i curosa amb el medi ambient.

Les trobades amb aquests infants i les seves famílies és un dels regals més bonics que ens emportem en aquest final d’etapa. Tanquem una dècada de trajectòria amb la satisfacció d’haver creat i consolidat una comunitat d’amigues i amics que s’identiquen amb el que representa el FET -qualitat, rigor, honestedat, reflexió, autoestima i una mirada singular a la ciutat- i amb l’orgull de deixar la marca en un lloc digne i de prestigi.

“hem après a estimar més i millor la ciutat i hi hem aportat un producte singular”

Hem fet el tipus de periodisme que volíem, sense urgències, explicant històries de caire social i valor cultural; hem descobert realitats poc conegudes; hem posat en valor el talent tarragoní que corre pel món; hem organitzat 120 activitats amb públic; hem après a conèixer i estimar més i millor la ciutat; i hem aportat a Tarragona un producte únic amb valor afegit.

En definitiva, hem fet el que volíem i hem estat feliços! Entenem que la decisió de tancar aquesta etapa causa una gran sorpresa entre molts dels nostres subscriptors i subscriptores. Ho assumim i no cal dir que lamentem prendre la decisió, però deu anys és un període llarg en la vida d’una persona i d’un projecte professional. I els dos periodistes que hem comandat aquesta aventura –Albert Ollés i Ricard Lahoz– creiem que és el moment de girar pàgina.

“és un comiat amb un somriure i un agraïment sincer a subscriptors i anunciants”

Aquest és un comiat dolç, amb un somriure sincer a la cara i al cor. Ens ho hem passat molt bé, malgrat les dificultats. Així que acabem amb un agraïment immens als anunciants i especialment als subscriptors per la confiança i fidelitat durant tots aquests anys. Us estimem!

Un altre reportatge i una altra foto del FET amb opcions de premi

0

 

Dos veïns carreguen la roba en un cossi metàl·lic. La imatge es publica al reportatge ‘El problema de l’aigua, des de l’altra plaça de la Font’.| Autoria desconeguda (Memòria Històrica de Bonavista).

Per quart any consecutiu, un reportatge i una fotografia publicats al FET a TARRAGONA arriben a la final del prestigiós premi de Periodisme Mañé i Flaqué, que organitzen l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquesta vegada, el treball que mereix l’atenció del jurat en la categoria de Comunicació Local el signa Enric Garcia Jardí i es va publicar en format digital el passat 30 de març. El reportatge es titula ‘El problema de l’aigua, des de l’altra plaça de la Font’ i se centra al barri de Bonavista.

enric garcia jardí i david oliete, finalistes als premis mañé i flaquer

L’autor diu que les mancances d’aigua corrent als barris de la ciutat de Tarragona als anys 60 i 70, com tants altres temes que han tingut la perifèria urbana com a escenari, no tenen mai un veritable protagonisme i el reportatge publicat al FET vol revertir aquesta tendència.

Nom imatge: ‘Sense llar’. Autor: David Oliete Casanova.

La foto seleccionada pel jurat en la categoria de Fotoperiodisme al Camp de Tarragona es titula ‘Sense llar’, la signa David Oliete i s’acaba de publicar al numero 62 de la revista.

La decisió del jurat es donarà conèixer aquest divendres 24 de novembre. Els treballs publicats al FET competeixen amb altres continguts publicats en altres mitjans de comunicació d’arreu.

Sigui quina sigui la decisió final, avui recuperem el reportatge d’Enric Garcia Jardí per celebrar aquesta nominació:

El problema de l’aigua, des de l’altra plaça de la Font