Advertisement
Carregant ...

Les eleccions del 25-N i l’evolució de la societat catalana (i 2)

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

Segona part: el nou escenari polític, el procés cap a un estat propi i el model social

1. Menys lideratge, però ¿més consens?

El president Mas no ha rebut el suport massiu que reclamava, si es permet el joc de paraules. En conseqüència, el seu lideratge resta afeblit. En part, això cal atribuir-ho al rebuig social a les decisions pressupostàries del seu govern. En part, segurament, també cal atribuir-ho a les reserves d’una part de l’electorat sobiranista a un lideratge fort… i convergent.

Si aquest lideratge fort no hi és, és evident que, de cara a convocar una consulta en relació amb la constitució d’un estat propi, cal construir un consens polític ampli—essent més respectuós amb la pluralitat de la societat catalana i del propi corrent sobiranista, avui hegemònic—. Les hores posteriors al resultat han mostrat fins a quin punt aquest consens serà difícil.

En el cas que això no s’aconsegueixi, implicaria un debilitament, malgrat l’aritmètica electoral, del projecte polític sobiranista, que no només depèn de la quantitat de diputats que hi ha al darrere, sinó també de com estan repartits i de la capacitat que tenen per arribar a acords.

Segurament, el més intel·ligent, davant d’aquest escenari, és començar a travar complicitats en relació amb un futur estat propi —si és que realment es vol avançar en aquest sentit—, més enllà de les preferències polítiques de cadascú, a la manera dels grans compromisos històrics que, després de la Segona Guerra Mundial, es van produir a Alemanya —CDU democristians i SPD socialdemòcrates— o Itàlia —Partit Comunista i Democràcia Cristiana—. Això implicaria l’entesa no només entre CiU i ERC, ja força difícil, sinó, fins i tot, entre CiU i ICV, que, a hores d’ara, sembla que inimaginable. Tampoc no és aconsellable excloure, d’entrada, al PSC.

Aquí és on el president Mas podria exercir un lideratge que les urnes no li han concedit per impulsar el procés en solitari. Tanmateix, potser això és més aviat l’ocasió per al retorn del tacticisme i la manca de seriositat tan comunes a la política catalana dels últims anys —com es va constatar en el procés de reforma de l’Estatut—. Caldrà veure què passa.

D’altra banda, la negociació calmada sobre el nucli mínim de consens per a un futur estat —amb la qüestió dels drets socials, entre altres, sobre la taula— sembla poc compatible amb les urgències de la política del dia a dia en una situació de crisi econòmica tan profunda —on, a més, la priorització de l’ingrés i la despesa allunyen sideralment les diverses forces sobiranistes—. Sense lideratge fort, és clar, cal consens, però no és pas gens fàcil assolir-lo.

 

5. Sobiranisme, regeneració democràtica i estat del benestar: el perquè d’un error de càlcul

La dissolució del Parlament de Catalunya per part del president de la Generalitat després de la manifestació massiva de l’Onze de Setembre i el fracàs de la trobada subsegüent amb el president del Govern espanyol va suscitar una onada d’entusiasme. D’una banda, semblava que els fets s’acceleraven i molta gent veia la independència a tocar. En part, això passava perquè, per primera vegada, un president de la Generalitat es posava al davant de les demandes sobiranistes.

Les eleccions, en aquest sentit, cobraven un caràcter gairebé plebiscitari: investir el president de la Generalitat amb el poder suficient com per impulsar el procés polític que havia de culminar amb la constitució d’un “nou estat d’Europa” —d’acord amb el lema de la manifestació de la Diada Nacional—. Davant de les dimensions èpiques que cobrava l’actualitat, tots plegats van ser víctimes de l’entelament del nostre judici i els errors de prospectiva es van multiplicar —no cal dir que les enquestes van multiplicar-los—.

Tothom va pensar que la convocatòria havia de resultar en un suport molt significatiu a Artur Mas. Per a alguns, això significava un suport molt important, així mateix, al procés d’autodeterminació. Per a altres, això significava amagar-se rere la bandera per evitar l’exigència de responsabilitats per les duríssimes polítiques d’ajust dutes a terme en els dos darrers anys.

Per a tots, Artur Mas esdevenia el personatge central del procés i hi reaccionaven en conseqüència, la qual cosa ha implicat que la resta de forces polítiques s’hagi dedicat, des de la convocatòria, a atacar-lo d’una altra manera, i que també hagi estat l’objectiu del nucli polític de l’Estat espanyol, que se sentia amenaçat pel procés.

Finalment, el resultat indica que ni Artur Mas, ni bona part de la societat catalana —particularment, aquella part identificada amb el procés cap a un estat propi—, ni la premsa, ni tan sols la resta de forces polítiques van fer una avaluació correcta de la situació. L’acceleració del procés era més aparent que real i, en bona part, la correlació de forces no ha canviat de forma significativa com per pensar que la consulta té molt més suport social avui que fa dos anys —tot i que sí que és cert que en té un més, en unes eleccions amb més participació i, sens dubte, més transparents en aquest sentit—.

L’explicació, però, resta incompleta amb això. Cal prendre en consideració un factor que, segurament, ni el president Mas ni molts altres van valorar prou: el fet que la de l’Onze de Setembre de 2012 no era només una macromanifestació independentista, sinó també una expressió de voluntat de regeneració democràtica que, difícilment, pot ser representada per una força política tan vinculada a l’espai partidista tradicional com CiU —que, a més, ha dut a terme unes polítiques socials i econòmiques contestades per la majoria de la societat catalana—.

Així, malgrat que el suport sobiranista augmenta lleugerament, el president de la Generalitat surt debilitat de les eleccions —tot i que, potser hi ha hagut més desconfiança cap a les sigles que representa que cap a la seva pròpia persona—. Així, les dificultats pràctiques per articular un eventual procés cap a un estat propi no han disminuït pas. Potser, fins i tot, augmenten en un escenari polític molt fragmentat, en el qual les decisions —qualsevol— seran més difícils de prendre.

En aquesta situació, una eventual entesa entre ERC i CiU basada només en la convocatòria de la consulta podria ser un segon error de càlcul, entre altres coses, perquè, com ja he dit, sobiranistes i independentistes no sumen igual. Aquest segon (hipotètic) error sí que seria fatal per al procés.

La fragmentació del mapa polític —i la seva composició— fa aconsellable la prudència i la construcció d’un consens polític ampli a l’entorn de l’estat propi en aquesta legislatura, per garantir-hi un suport majoritari dels catalans, que, amb els resultats a la mà, és menys clar del que podia esperar-se.

Això implicarà, en particular, repensar la política d’ingrés i despesa de la Generalitat —en això, em fa l’efecte, el resultat de les eleccions és clar—. Tot plegat és extremadament difícil, però, de tota manera, em sembla l’única manera de fer-ho, ja que això sí que es correspondria amb la voluntat de regeneració democràtica, el manteniment de l’estat del benestar i el compromís amb la construcció d’un nou projecte col·lectiu que el sector central de la societat catalana sembla compartir.

Jordi Jaria i Manzano

jordi.jaria@urv.cat


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *