14 C
Província de Tarragona
Divendres, març 29, 2024

La contraevolució del “quart poder”. Reflexions d’un llicenciat en Periodisme a l’atur

Aquest dilluns es presenta a Tarragona, a la seu del Col·legi de Periodistes, un estudi que identifica els clarobscurs del mercat laboral d’aquest sector a Catalunya:  “Nínxols d’ocupació per a periodistes”. Coincidint amb la presentació de l’informe, el FET A TARRAGONA continua aportant anàlisis i reflexions al voltant del món del periodisme de proximitat.  Per això, convidem a participar-hi professionals i futurs periodistes tarragonins.

Avui us convidem a llegir l’article d’Albert Mercadé Massó, que respon al perfil de jove llicenciat de Tarragona (URV) amb experiència en diversos mitjans, però actualment sense feina i amb procés d’ampliar formació. A més de periodista, Mercadé és enginyer tècnic en Telelecomunicacions, ha treballat a TAC 12 i TV-3 i ara prepara el doctorat amb un màster de recerca en comunicació política.

La caiguda de vendes dels diaris és un dels molts efectes de la crisi que afecta el sector del periodisme
La caiguda de vendes dels diaris és un dels molts efectes de la crisi que afecta el sector del periodisme

LA CONTRAEVOLUCIÓ DEL QUART PODER

Com acostuma a passar, crisi global amb grans repercussions locals. Tancament de mitjans i precarietat per als professionals. Degeneració del sector, amb la conseqüent pèrdua de credibilitat, i un futur negre per les noves generacions que surten del forn. Malgrat tot, les lamentacions no serveixen com a aliment, així que cal anar una mica més enllà. La recepta és senzilla: autocrítica, reflexió i, sobretot, optimisme.

5  apunts per la reflexió:

1.       El producte que ofereix la universitat, ja no correspon amb el que demanda el mercat. Ens trobem davant la paradoxa que, si considerem que el grau en Comunicació Cultural  atorga competències per a treballar com a periodista, actualment, totes les principals universitats catalanes ofereixen estudis en comunicació i/o periodisme. Aquesta bombolla, incomprensiblement creada, genera una insultant quantitat de llicenciats cada any, que el sistema comunicatiu actual és incapaç d’absorbir.  Estem formant aturats?

2.       Cal una profunda reflexió sobre el model de mitjans que volem. La precarietat en la que es troben la majoria de mitjans de comunicació del país han establert una premissa:  és inviable sortir al carrer i tornar sense res per publicar. Som esclaus del contingut i les rutines de redacció. És si més no curiós, que els mitjans que darrerament estan publicant informacions crítiques que van més enllà del periodisme de nota de premsa i declaració, són estructures pràcticament amateurs. Clar exemple en són La Directa  o la revista Cafè amb llet.

3.       Si volem sobreviure, tenim un repte.  La informació de qualitat s’ha de pagar. A ningú se li ocorre dir-li al mecànic que t’arregli el cotxe de franc, o exigir-li a la peixatera que les seves gambes han de ser gratuïtes. Cal conscienciar a la ciutadania que la informació és un servei com un altre, amb hores de feina al darrere, i que com a tal, els que s’hi dediquen han de poder fer-ho professionalment.

4.       Ara tothom té un altaveu. Hem d’anar més enllà. No fa gaire, per arribar al gruix de la població, t’era imprescindible un mitjà de comunicació que amplifiqués el missatge. Ara, amb Twitter i internet en general, tothom pot informar al segon, des del lloc dels fets, i arribar a un gruix important de gent. Si volem seguir sent necessaris, hem d’aportar una dosi més. Potser haurem de començar a abandonar la informació per abraçar-nos a l’anàlisi i la reflexió.

5.       Em declaro ferm defensor d’un sistema públic i de qualitat. La informació és un dret, i mereixem un servei públic despolititzat, de qualitat i no governamental. El pressupost destinat a la CCMA suposa una despesa de 35 euros per ciutadà i any (10 cèntims diaris). Defensa necessària a nivell nacional i, encara amb més força, a nivell local. Enyoro una emissora de ràdio municipal amb recursos per oferir un servei de qualitat i reclamo un canal de televisió pública local digne que no es vegi qüestionat dia si i dia també. No és un problema de diners. És un problema de model. Hi hem de creure, perquè, al final, no hi ha democràcia sense periodisme.

 

Algunes de les últimes protestes al sector estan relacionades amb la informació més pròxima, la del territori.
Algunes de les últimes protestes al sector estan relacionades amb la informació més pròxima, la del territori.

5  apunts per l’optimisme:

1.       Unir sinèrgies.  La crisi i la precarietat han despertat la necessitat de sumar esforços per tirar endavant. El sector ha despertat i s’ha mobilitzat: jornades de reflexió, trobades de professionals per posar en comú els seus nous models de negoci… Hem descobert 3 claus per la recuperació: re invenció, cooperació i valentia.

2.       Periodistes més formats i preparats. Tenim una gran virtut: som un sector que no es sap estar quiet. La experiència és un valor, però la preparació també, i la mala fortuna laboral està sent compensada amb formació complementària: màsters i doctorats, estades a l’estranger, cursos organitzats pel Col·legi de Periodistes o gestionant blogs i plataformes digitals. Amb el temps, probablement ens trobarem amb la generació de periodistes més ben formada de la història recent.

3.       Teixir complicitats comença a ser imprescindible. L’amenaça, la precarietat i l’alta vulnerabilitat està despertant una capacitat d’unió i lluita d’un sector no gaire acostumat a sortir al carrer. Les darreres protestes dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació de la plataforma “Mitjans en lluita” o la reactivació del Sindicat de Periodistes (SPC), en són exemples clars.

4.       La societat segueix necessitant entendre què passa. Els 140 caràcters ens serveixen per satisfer les necessitats bàsiques. Tot i això, hi segueixen havent sectors de la població que no en tenen prou amb això. La penetració del 2.0 al periodisme ha fet veure que ens cal anar més enllà. Hem de ser capaços d’explicar no només el què, sinó també el com i el per què. Només així serem necessaris.

5.       Imprescindible recuperar la dignitat com a col·lectiu. No ens podem permetre mirar el darrer baròmetre del CIS i que el periodisme sigui la professió menys ben valorada per la ciutadania. Ens cal una reflexió conjunta. Probablement, també caldrà canviar estructures. Diuen els entesos, que  I malgrat tot, ens en sortirem.

Albert Mercadé Massó

micros

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

  1. Interessants reflexions… A propòsit del primer punt, jo encara recordo amb horror que quan la URV va anunciar que ofertaria estudis de comunicació, l’argument per a fer-ho era doble: recol·locar professors de carreres de Lletres que s’estaven quedant sense feina i augmentar el nombre d’alumnes global de la universitat, donat que eren uns estudis amb força demanda. És a dir, zero reflexió sobre si era necessari o simplement convenient per a la societat ofertar aquests estudis.
    Respecte la resta, podríem dir que si el vídeo va matar l’estrella de la ràdio, el twitter ha matat el periodista de profunditat…

  2. No havia vist el teu comentari Guille. Tota la raó del món. I si en aquell moment, quan s’implantaven els estudis a la URV, l’argumentari ja era surrealista, què dir ara amb la creació de dos nous graus de “Comunicació cultural”… Cal una reformulació del sistema universitari i, segurament, tancar una mica l’aixeta…

Respon a Guillermo Soler Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here