Recorrem els passadissos laberíntics del Col·legi Sagrat Cor de Jesús de Tarragona amb el director de teatre Marc Chornet, que durant el camí s’atura en múltiples ocasions per explicar anècdotes del seu passat acadèmic, que va iniciar en aquest edifici, bressol de molts records personals. “Es posa melancòlic, s’està fent gran”, li xiuxiuejo a la noia de cabells rogencs i rinxolats que ens acompanya, sense malícia, tan sols buscant la seva complicitat. Somriem. Ella és Clara de Ramon, alumna de 3r d’interpretació a l’Institut del Teatre i actriu professional. Amb tan sols 20 anys ja ha viscut l’experiència d’estar dirigida per directors públicament reconeguts com Sergi Belbel i Albert Espinosa; de compartir escena al Teatre Nacional amb la ja traspassada Anna Lizaran i d’altres noms de referència a l’obra Agost, de Tracey Letts; i fins i tot de trepitjar els platós de televisió amb la sèrie Kubala, Moreno i Manchón. Tot i la consolidada carrera que ja carrega sobre les seves càndides espatlles, sembla que el que més la il·lusiona en parlar són Els Pastorets de Mataró, que duen a terme cada any a la Sala Cabanyes, on ella va començar a créixer com a actriu, però també com a persona. Chornet confirma que Clara de Ramon porta gairebé des dels cinc anys mamant teatre i pujant damunt dels escenaris.
Ell retorna de nou a la seva ciutat natal. Darrerament no para quiet, i això és bon senyal en un ofici tan inestable. També és una bona notícia per a Tarragona, tot i que a voltes no sàpiguem reconèixer prou el talent que tenim a casa nostra. Carmela, Lili, Armanda, la Nit de Santa Llúcia i un homenatge a Vicent Andrés Estellés realitzat el passat mes d’octubre en el marc del festival Barri Brossa són els darrers esdeveniments que permeten que en qualitat d’analfabet del teatre em situi una mica davant la figura del director tarragoní.
Aquest cap de setmana Chornet dirigeix a la Sala Trono Flors Carnívores, d’Anna Maria Ricart. S’ha llevat a Barcelona a les sis del matí per anar a buscar a la capital del Maresme la jove mataronina—que és una de les seves tres flors carnívores, juntament amb Alba José i Clàudia Benito— i venir cap a Tarragona, a l’Escola Sagrat Cor de Jesús. Els alumnes de 4t d’ESO de l’assignatura de Jaume Farreras, professor de llengua i literatura catalanes, hauran de dramatitzar, durant el curs, contes de Pere Calders i Quim Monzó, en una activitat per la qual compten amb el suport de professionals del teatre com Chornet. Als joves que hagin llegit Manuel de Pedrolo, el director tarragoní també els ofereix la possibilitat de treballar un capítol del Mecanoscrit del segon orígen, una obra que sembla que no el deixà indiferent.
L’exercici d’avui, amb Clara de Ramon, ha de servir als alumnes com a exemple, però també com a introducció al món del teatre. En entrar a l’aula, Chornet els pregunta què és el teatre. Cal arrencar les primeres respostes, més per timidesa generalitzada que no pas per desconeixement. Chornet aprofita el seu rol de professor per reflexionar sobre l’art, però també per llençar un guix contra la pissarra. Rialles i moltes cares d’estupefacció. Tot i que diu que l’exercici l’ha satisfet, i que feia temps que ho volia fer, no ha estat quelcom casual. D’aquesta forma estrambòtica, ha creat una reacció en el públic, una emoció, i això és el que desenvolupa el teatre gràcies al treball amb el cos humà, tal com els explica el director tarragoní.
Seguidament Chornet demana als joves que, amb els instruments de què disposen a l’aula, conformin una composició escènica que representi una taula de menjador. Potser no en són conscients però estan bastint l’espai en el qual Clara de Ramon intervindrà minuts després. Entre el públic ens hem inserit la professora de cant Teresa Valls, servidor, i una desena d’alumnes de 2n de Batxillerat que han mostrat especial interès per l’activitat.
La mataronina desenvolupa el monòleg Casa de nines russes, que durant tot el mes d’octubre van representar a l’Àtic 22, a Barcelona. Es tracta d’una història creada a partir de diversos textos que formen un collage teatral, i on també s’immersen les inquietuds personals de Chornet i De Ramon. Els múltiples cossos d’una dona són el leitmotiv d’una obra en què el telèfon mòbil té una presència destacada a través de la música, i en què una noia prén diverses cares, entre les quals podem reconèixer la d’una tal Colometa, que de ben segur que molts lectors sabran situar en una plaça molt coneguda del barri de Gràcia.
El monòleg construeix una fusió literària interessant. En una mateixa obra se sintetitzen Casa de nines, d’Henrik Ibsen; les novel·les La Plaça del Diamant, Aloma i el conte La Sang, de Mercè Rodoreda; el Mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo; un poema de Miquel Martí i Pol; els versos de dos poemes d’Estel Solé; i un monòleg d’Albert Mestres. Els alumnes reconeixen alguns dels fragments i no tenen pudor en dir en veu alta qui és l’autor d’aquell text. D’altres, més curosos, ho expliquen a la persona que tenen al costat, mentre es tapen la boca amb la mà. No obstant, per molt discrets que intentin ser —o no—, l’actriu capta cadascun dels seus moviments. I viceversa. Quan intento fer alguna fotografia, de la forma més dissimulada possible, intentant camuflar la càmera i les meves intencions, gairebé tothom se n’adona. Ella també. No hi ha distància dramàtica. Clara de Ramon no està en un escenari convencional, mentre la resta estem asseguts en butaques o seients que es mantenen a uns metres de l’escena, sinó que pot veure perfectament les cares, les reaccions, els gestos del seu reduït i pròxim públic.
És un exercici de dificultat meritòria. A més, cada aula té uns condicionants diferents, i en cada sessió la mataronina necessita adaptar-se amb eficàcia camaleònica a cadascun dels espais. “A l’Àtic no havia de ser gens invasiva amb el públic, i aquí la instrucció és la contrària”, afirma Chornet. L’experiència entre pupitres, cadires i pissarres és d’allò més fructífera per a tots. Després de la representació, ambdós interactuen amb els joves, que pregunten per la dificultat de subsistir econòmicament del teatre o per la capacitat de Clara de Ramon i d’altres artistes per plorar mentre actuen.
Director i actriu formen un gran binomi. “És de les poques que, si no m’entén, com a mínim ho fa veure”, assegura ell, mentre que Clara de Ramon en destaca moltes qualitats, com l’empatia, la sensbilitat artística, la importància que dóna al fet corporal i l’obsessió pel detall. La compenetració que mantenen s’expressa en cada una de les mirades que es creuen mentre ella actua i ell ho observa tot, mil·limètricament, atent, assegut entre el públic jove. Si volen comprovar en pròpia pell com treballen junts, poden fer-ho durant el cap de setmana, a la Sala Trono, on la jove mataronina es converteix en una de les flors carnívores de Chornet.
