Ens citen a la reunió dels homes més poderosos del planeta, però ja a la cua d’entrada ens trobem els actors Oriol Grau i Fermí Fernández obligant-nos a passar uns estrictes controls de seguretat. No és que Grau i Fernández no puguin ser poderosos, però per si teníem algun dubte queda clar que no assistirem a la reunió del Club Bilderberg, la cita anual dels homes més influents del món per decidir com augmentar les seves fortunes. La Sala Trono, com moltíssims teatres d’arreu de Catalunya, ha estat escenari de la reunió deClub Bildelberg, amb una ela intercalada, una sessió amb format cabaret molt més crítica i divertida. El passat cap de setmana, després de més d’una vuitantena de funcions, l’obra va abaixar definitivament el teló.
“Estem molt contents“, explica el periodista i escriptor Toni Orensanz, coautor del text amb Oriol Grau. “La idea era fer una obra de teatre popular, que fes riure a tothom amb un humor directe, irreverent i, fins i tot, amb un puntmarrano. Des d’aquest punt de vista, objectiu aconseguit“, afegeix. Damunt de l’escenari, a partir d’una hipotètica reunió d’urgència del Club per lluitar contra unes filtracions de Wikileaks, se succeeixen les situacions més estrambòtiques, amb l’aparició de generals, científics, metges i, fins i tot, monges. Tot plegat, a ritme de musical, per augmentar el desconcert i la hilaritat.
La producció de la sala Trono abaixa el teló després de dos anys d’èxits
L’obra, una producció de la mateixa Sala Trono, es va estrenar la tardor de 2011. La bona acollida va fer que se’n programessin diferents funcions al petit teatre de la plaça Dames i Vells, plataforma de llançament per a una llarga gira que va fer temporada a Barcelona, aturada a València i, fins i tot, sessió especial de Cap d’Any. Quina ha estat la clau d’aquest èxit? “La gent està escurada i s’ho pensa dues vegades abans d’anar al teatre, però sobretot té ganes de riure i de passar-s’ho bé. I l’obra crec que ho aconsegueix“, assegura el seu coautor.
Aquesta bona acollida general té, però, gradacions geogràfiques: “l’obra ha funcionat arreu, però no sé fins a quin punt podríem començar a parlar d’un humor molt propi del sud de Catalunya“, explica Orensanz. “És difícil saber-ne els motius, però aquest humor més gruixut i escatològic aquí funciona molt bé mentre que al nord no riuen tant“, argumenta.
Tot i aquest format de cabaret i d’obra lleugera, Orensanz en reivindica la seva complexitat. Amb diferents obres ja a les espatlles i diferents llibres publicats (ara mateix es troba promocionant la seva primera novel·la, L’estiu de l’amor), no té problemes a reconèixer que alguns dels esquetxos no van sortir fàcilment: “Teníem clar que volíem alguna cosa de màgia, i l’Oriol (Grau) encara en té certa idea, però jo no en sabia res. Per a un esquetx de tres minuts hi ha certa recerca tècnica, a més de la creativa“, admet. Més enllà de la successió exitosa de gags i cançons, l’obra també critica ferotgement la influència del selecte club de poderosos que dóna nom a l’espectacle: “La sort de l’obra és que et permet riure i també té la lectura de tot això que té de veritat. Molta gent que va venir a veure l’obra no sabia res del Club Bilderberg i després s’ho mirava per Internet“.
L’obra va ser concebuda especialment per a les característiques de la Sala Trono, amb un públic proper a l’escenari i amb participació directa a l’obra. “Havíem d’aprofitar que teníem el públic a damunt. A més, ja m’agradaria omplir un teatre amb mil espectadors, però visc més la veritat del teatre en una sala petita“, assegura Orensanz. Diumenge, última oportunitat per descobrir si el cap de seguretat del Club Bildelberg és capaç d’atrapar Julian Assange i assegurar la pervivència de l’opacitat de la influència.
Text: Jordi Suriñach
