Guingamp és una població bretona d’uns set mil habitants. Plena de carrers estrets, de cases amb façanes de fusta creuada i d’aquell color gris característic de la pedra de la Cotê d’Armour.
Aquest petit poble bretó ha sumat aquest dissabte la seva segona copa de França, sí sí de la gran France. Ni PSG, ni Mònaco, ni OM, ni OL. Guingamp és la capital del futbol per un dia a França. De fet cap dels favorits havia arribat ni tant sols a la final que va enfrontar al Guingamp i al Rennes.
A les grades del majestuós Stade de France, gairebé vint mil aficionats del Guingamp. Fent números grossos és el triple de la població que viu al poble i la totalitat de l’aglomeració de la comuna. Una autèntica bestiesa.
Armats amb les seves bufandes vermelles i el Gwenn-ha-du per tot arreu, l’afició del Guingamp ha demostrat estar a l’alçada de les grans, a tornat a donar una lliçó de com un equip humil acompanyat pot tenir la seva particular estona de cel.
A més de mil quilometres de Paris i a uns mil quatre-cents de Guingamp la imatge no és massa diferent.
EL DIA EN QUE VILA-REAL VA SER GRANA
Una autèntica riuada de samarretes vermelles arriben per tot arreu als afores de Vila-real.
Les grades de la ciutat esportiva del Villarreal s’omplen de senyeres del Nàstic i de Tarragona que donen aquell regust i ambient a partit immens de futbol.
Aquell aroma a final anticipada.
Aviat l’afició té la primera ocasió per esclatar quan Adri Cuevas remata una centrada d’un actiu “Piojo” Hernández i avança al Nàstic al marcador. Els de Vicente Moreno han tornat a sortir a fer la feina. Amb l’habitual facilitat de converir-se i transformar-se com cal, l’equip sap que avui tocarà interpretar a la perfecció la partitura d’un increcendo en forma de pas doble si es vol tornar amb els tres punts.
L’empat de Juanto és un autèntic accident, un petit esquitx a la partitura, a més a més d’un tros de gol del davanter groguec que fica a prova els cors de la majoria dels que han acompanyat al Nàstic a la Plana.
La música s’afina ja a la segona part, Lago Jr, aprofita una assistència a l’estil Màgic Johnson d’ Adri Cuevas per a fer el segon gol grana i aconseguir que els tres punts es decantin del costat tarragoní. El Guió retocat sobre la marxa per VIcente Moreno havia tornat a funcionar.
Amb mitja hora de patiment inclosa, l’àrbitre xiula el final i el Nàstic suma la novena victòria consecutiva. Nou de nou, vint-i-set punts sumats dels vint-i-set jugats, si pessiguen a molts dels que són allí no s’ho creuen però el Nàstic acaba de trencar la seva pròpia història i aconsegueix un registre d’aquells que es recordaran durant temps i que s’explicaran amb les futures generacions.
La festa major del Nàstic s’ha avançat. No ha calgut esperar ni el 19 d’agost ni al 23 de setembre per escoltar un Amparito entonat a pulmó per més de mil tarragonins.
La cançó, segurament més popular de la ciutat, s’està convertit en el càntic de celebracions de l’afició grana que amb orgull es reivindica per allí on va.
Amparito que resona també fora del camp on les cares d’aficionats, jugadors, tècnics i directius són d’eufòria continguda. Josep Maria Andreu (amb la seva bufanda vermella) respira després del patiment i va personalment a donar suport als més de mil seguidors desplaçats a Vila-real.
La metamorfosi de l’equip de Vicente Moreno ha estat completa i ara mateix les opcions de fer play-off comencen a ser més que una realitat. El Nàstic ja depèn només d’ell mateix per a jugar la fase d’ascens a segona A.
Els grana podrien veure com aquesta setmana són líders si la RFEF decideix tornar els tres punts que es van guanyar al camp i que es van perdre als despatxos.
La inèrcia dels jugadors i la comunió total amb l’afició converteixen Vila-real amb un lloc de celebracions anticipades. Amb la seguretat de no haver aconseguit res encara però amb la tranquil·litat d’estar fent els deure a temps.
De Paris a Vila-real, de la Bretanya a Catalunya, de Guingamp a Tarragona que soni un Amparito accelerat que seguim tornant.
