Aprofitant el flamant premi crítica Serra d’Or al text de teatre català que ha rebut Magí Sunyer per l’obra Safira, rescatem les declaracions que l’escriptor i professor universitari féu sobre el llibre el dia de la seva presentació a la Llibreria La Rambla. En el mateix acte van intervenir Lurdes Malgrat i Joan Cavallé, que també presentaven dues obres, immerses, així com la de Sunyer, en la col·lecció de teatre Off Cartell, sota els auspicis del poeta i editor—entre d’altres—Albert Mestres. Totes les obres esmentades incorporen un apunt biogràfic i una petita ressenya signada per Francesc Foguet.
safira, de magí sunyer
Segons Magí Sunyer, Safira és “una obra de teatre curta”, ambientada a l’actualitat, que narra la història d’uns “fugitius polítics” que provenen d’un país el nom del qual desconeixem. “Són uns fugitius que ningú no recorda, perquè el seu moviment va ser destrossat, anihilat, abans que ningú en tingués ben bé consciència”, explica. Safira i el seu marit són uns “derrotats absoluts” que campen d’un lloc a un altre fins que troben refugi en un indret “on ella s’ha de prostituir per salvar el marit, que s’està morint”.
Sunyer creu que el tema s’aproxima al de Lucrècia, una obra que va publicar el 2005 i que, segons ell, és “gairebé un calc de la Lucrècia neoclàssica de Joan Ramis”. “M’interessava aleshores tornar a posar en primer pla els valors que plantegen moltes obres del segle XVIII, singularment el de la llibertat”, afirma. De fet, Safira s’inspira en un text prosaic del segle XVIII, de Richard Steele, publicat en una revista anglesa i traduït al català per Joan Soler i Sans, en forma de versos alexandrins. Sunyer considera que la temàtica de Safira també s’apropa d’una manera “molt exacta” a la d’una cançó popular catalana que es coneix com a Capitel·lo o La dama de Reus, que està ambientada en temps de la Guerra dels Segadors (1640-1659), i que explica com una dona ven el seu cos a l’enemic per tal d’intentar salvar el seu marit, que és a la presó. Es tracta d’una història de llibertat, traïció, revenja i justícia.
refugiats, de lurdes malgrat
El repte de Lurdes Malgrat era escriure una obra de teatre llarga, integrada per molts personatges, i allunyada, en aquest sentit, d’allò que majoritàriament es porta als escenaris per “temes econòmics i de producció”. “Les obres solen tenir menys personatges per tenir menys actors, i en canvi jo em vaig plantejar fer el contrari”, confessa Malgrat. Refugiats és “una obra plural, amb moltes veus”, construïda en tres temps, que mostra la degradació d’uns personatges que es fonen en un paisatge urbà. En l’obra, segons Malgrat, la ciutat, i concretament la plaça, juguen un paper transcendental: “La plaça és un espai que adquireix al llarg de l’obra valor de protagonista, acaba essent un personatge més de l’obra”.
“Val a dir que la idea de fer-ho en tres temps era també perquè volia intentar encaixar dos models de teatre diferents: un teatre simbolista, més poètic, amb un altre de més realista o semirrealista”, explica. El primer i el tercer temps se situen en un moment present, mentre que en el segon l’autora utilitza el recurs del flashback per retrocedir dos anys enrere i revelar al lector una sèrie de secrets o misteris que justifiquen la degradació posterior dels personatges.
el cap de ple de formigues, de joan cavallé
Joan Cavallé defineix El cap ple de formigues com “una arreplega de textos diversos”, que ha escrit al llarg de gairebé tres dècades, el primer dels quals es remunta a l’any 1985. “Vaig rebre una mena de convocatòria per fer un homenatge a l’escriptor Joan Barceló, en què demanaven que la gent escrivís textos curts”. En canvi d’optar per un conte o relat, Cavallé va decidir participar-hi per mitjà d’un “apunt teatral”. “A partir d’aquell moment vaig trobar que aquell format m’anava molt bé, tant per provar coses, com per complir encàrrecs determinats”, confessa. “Amb interrupcions, durant tots aquests anys he anat escrivint coses molt breus, breus, brevíssimes o gairebé inexistents, de tant breus que són”, explica, i ho exemplifica amb el text més curt d’aquesta publicació, que tan sols ocupa una línia i mitja.
Tot i que el llibre és un autèntic aiguabarreig de temes, hi són constants les reflexions sobre què és el teatre i sobre tot allò que l’envolta. Un dels aspectes que Cavallé hi destaca és la relació entre l’acció dramàtica i el públic, que reconeix que l’interessa: “És un aspecte que s’ha treballat bastant en el teatre, sobretot en el teatre popular, però en el llibre intento anar una mica més enllà i provocar unes certes històries que crec que són divertides”. L’obra clou amb un “text no teatral”, que són deu punts titulats El teatre no té límits que, segons Cavallé, serveixen per entendre perquè escriu aquest tipus de teatre.
