La Dolors Huguet, la Lola, té 97 anys. Ella és història viva de la Tabacalera. Hi va començar a treballar quan es va estrenar la fàbrica l’any 1932. Tenia 14 anys. En aquell mastodòntic edifici del passeig de la Independència només hi treballaven 32 operàries i 4 mecànics. Feien 40 cigarrets per minut. Eren els inicis tímids d’una fàbrica de tabacs que a mitjans dels anys 60 va arribar a ser la principal de l’Estat, amb una producció diària de 26 tones de tabac.
La Dolors només va treballar set anys a la Tabacalera. I van ser anys de trasbals. L’esclat de la guerra i els bombardejos a Tarragona van obligar a traslladar la producció a Sabadell i a Vic. La Dolors, amb tota la família, van fer cap a Osona. “Les vam passar magres”, m’explica. “No teníem ni casa on allotjar-nos. Sort en vam tenir d’una mestra que ens va llogar un pis”. A Vic la fàbrica es va instal·lar en un antic sanatori per a capellans. Les màquines fallaven i el material escassejava. Mentrestant, a Tarragona trenta bombes feien blanc a la Tabacalera.
La Dolors recorda la misèria d’aquella època. “Hi havia homes que passaven per davant i demanaven un cigarret. No tenien res. Però no els en podíem donar. Hi havia una vigilància molt estricta” Sentint-la parlar d’aquells anys se’t fa un nus a la gola. Lligant records la Lola acaba parlant del seu xicot que va morir a la batalla de l’Ebre. Fa prop de 80 anys i encara se li humitegen els ulls.
El final de la guerra també va ser aspre. Després de l’entrada dels nacionals la Dolors no va ser readmesa a la fàbrica. I no va ser l’única. Eren anys de depuració i la Tabacalera era una empresa estatal i, per tant, afecta al régimen. Els sospitosos de ser rojos no hi tenien cabuda. A més, l’any 1946 la Dolors es va casar. I a la Tabacalera no n’hi volien de dones casades. Això no va canviar fins a finals dels anys 60.
La Mercedes Fernández ho va viure en la pròpia pell, “Em vaig sentir enganyada. El director de la fàbrica em va dir literalment que las mujeres que se casan, a fregar platos para los maridos”. Ella i la Dolors són dues de les 32 protagonistes del documental sobre la Tabacalera que aquest dissabte es va presentar a l’Arxiu municipal. El migmetratge, dirigit per Maria Jesús Pinto, no és un simple repàs a la història de la fàbrica. També és un retrat dels anys del franquisme i la transició i el paper que hi van jugar les dones.
Per entrar a treballar a la Tabacalera calia haver fet el servei social. Això volia dir tenir ben assimilades les normes de castedat i pulcritud de la sección femenina. “No sabíem res de sexe. Quan em vaig casar… allò no es pot explicar, perquè faria riure”, explica la Núria Bargalló. Enmig d’aquell ambient d’ofec les dones que treballaven a la Tabacalera gaudien d’una autonomia privilegiada. “Tants diners guanya aquesta mocosa?”, la Teresa Grau recorda que li deia el seu pare. “Al principi guanyaven deu pessetes al dia”. La Teresa és de les que va seguir treballant a la Tabacalera, perquè no es va casar. “Buscant, buscant em va passar el temps”, riu. Potser simplement és que no li calia un marit. Amb la feina a la fàbrica tenia una llibertat econòmica fora de l’abast de moltes dones de l’època.
En aquells anys convulsos, la vida a la Tabacalera també va estar marcada per les reivindicacions laborals. Com quan es va establir un sistema de primes que creava divisions i mala maror entre els empleats. Els treballadors es van començar a organitzar al marge del sindicato vertical i es va arribar a aturar la producció. La protesta més sonada, però, va ser ben entrada la transició. A mitjans dels anys 80, una trentena de dones van reclamar la seva readmissió després d’una època d’excedència. Davant la negativa de l’empresa es van encadenar a les portes de la fàbrica i es van tancar més d’una setmana al despatx del director. “El papa i jo estem molt orgullosos de tu i de les teves companyes”, escrivia en una carta la filla d’una de les dones tancades. Van caldre sis anys de litigis, però les seves reivindicacions van arribar a bon port i totes van ser readmeses.
Un espai per a la memòria
Ara per ara, totes aquestes memòries personals i col·lectives es poden recuperar a Internet. El documental i les entrevistes en què s’ha basat estan penjats a la web de l’Associació d’Amics de la Tabacalera (www.amicsdelatabacalera.org) i a la de Dones de la Tabacalera (www.donestabacalera.com). L’objectiu, però, és que ben aviat també es puguin veure en un espai físic obert al públic: el promès i somniat centre d’interpretació de la Tabacalera.
Dissabte, el president dels Amics de la Tabacalera, Nicolàs Marcos, va arrencar a la regidora de Patrimoni, Carme Crespo, el compromís de cedir-los ben aviat un espai. “Ja sabeu que la voluntat hi és. Ens falten els diners”, s’excusava Crespo en un primer moment. Davant la insistència d’Anna Guasch, extreballadors i sindicalista, el compromís va anar una mica més enllà. “Ara tenim en contractació una intervenció d’urgència per netejar la Tabacalera i arreglar les portes i finestres trencades. Després podrem plantejar fer-hi les primeres coses”.
Entre aquestes hi ha el centre d’interpretació, que.se situarà en el petita caseta, a la banda dreta de l’edifici noble, tocant al passeig de la Independència. Allí hi anirà a parar l’exposició temporal que dissabte es va clausurar a l’arxiu després de set mesos oberta al públic. S’hi afegirà més material i maquinària i tota mena de records de quan la fàbrica estava viva. També s’hi projectaran velles pel·lícules rodades en súper 8 i que ara estan en procés de recuperació.
La Dolors Huguet, la Lola, té 97 anys. Dissabte li van lliurar una placa com a pionera de la Tabacalera. Ara bé, per a ella segurament el millor homenatge seria veure aquest petit museu de la fàbrica de tabacs fet realitat.
Soc net de la Lola, agraeixo les paraules i reportatge que li han fet, m’ha emocionat.
Sols un aspecte contradictori, hi ha hagut un error en el cognom de la Dolors, és Huguet i NO Fuguet, agrairia que fessin la rectificació, crec que ella be s’ho mereix. Moltes gràcies!