Carregant ...

Sant Roc, Eduard Boada i l’Amparito

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Eduard Boada és un especialista en entrepans (foto: Rafael López Monné - Tarraogna Turisme)

Eduard Boada és un especialista en entrepans (foto: Rafael López Monné – Tarragona Turisme)

Les festes de Sant Roc, al Cós del Bou, celebren enguany els 170 anys d’història. I ho fan amb ànims renovats dels veïns i veïnes i amb una nova junta, encapçalada per Josep Ferrer (de la botiga FERVI), Silvia Ferreres i Salvador Fà. Els actes es concentren en tres dies, del 14 al 16 d’agost, i presenten una oferta molt variada: des de l’exhibició castellera a les tres nits de revetlla passant pel pregó, els concerts vermut, els jocs infantils i els actes religiosos. Aquí podeu consultar el programa.

Podeu comprar per només 10€ la samarreta de les festes de Sant Roc i col·laborar d’aquesta manera en el finançament de les activitats programades pels veïns del barri. La samarreta es pot adquirir a la botiga FERVI.

El bàrman Eduard Boada elaborarà el còctel ‘Amparito’ aquest dijous 14 en el marc de les festes. Aprofitant aquesta activitat i l’homentatge recent que Boada va rebre a les festes del carrer de Maria Cristina, avui al FET a TARRAGONA recuperem el perfil que vam publicar a la revista a finals de l’any passat:

Diuen els fills de la Gran Bretanya que sense música no hi ha vida (No music, no life). De la vida de l’Eduard Boada Pascual s’ha escrit gairebé tot, com ho demostren els retalls de premsa que decoren, entre autògrafs de Salvador Dalí i Xavier Cugat, el local d’esmorzars d’entrepans i forquilla -abans cocteleria, abans celler- que regenta al número 23 del carrer Rovira i Virgili.

Rei dels entrepans impossibles; inventor dels còctels més esbojarrats, agitats en els recipients més inversemblants (formigoneres incloses); descobridor de la truita de patates xips abans que Ferran Adrià la globalitzès. Tascaman -sobrenom que es va posar ell mateix- a un petit i excèntric espai fundat el 1947 que només obre els matins -fins que s’acaba el pa- però que ha estat escollit per la revista Time Out entre els 20 locals “imprescindibles” de Tarragona. Ídol, per tot això, de modernets, poppies i universitaris; inmortalitzat com a cartell a San Petersburg pel fotògraf Pep Escoda i pioner del moviment slow food.

Sembla difícil descobrir res de nou d’aquest gat amb set vides nascut a Nulles (Alt Camp), fa 71 anys. Per fer-ho, cal parar l’orella i discernir enmig del xivarri habitual a la seva tasca un fragment de Granada cantada pels Tres Tenors, potser el millor còctel operístic de l’història. El Boada no aixeca el cap de la planxa, a on remena ous ferrats amb xampinyons, però sembla moure els llavis per taral.lejar-la: “Granada, tierra ensangrentada, en tardes de toros…”.

La música, la gran passió d’una vida polifacètica que, ara, a la darrera joventut, guanya més força emocional i li porta records constants. Com el d’aquell vailet de 19 anys que va allistar-se voluntari al servei militar per passar el tràngol a casa, a la desapareguda caserna de l’Avinguda Catalunya, molt a prop de la tasca, que llavors portava el pare. “Eren temps difícils i et podien enviar a fer la mili al nord d’Àfrica”, explica.

Aconsellat per l’exemple del seu progenitor, que havia tocat el trombó a la Banda de Música del Gobierno Militar, s’hi va apuntar. Ell va optar pel saxo. “No en sabia gaire, però tampoc t’ho demanaven. El més important era que feiem una mili gairebé de privilegiats. La banda em va salvar la vida”, reconeix.

El cuc de la música el va captivar i començà el seu idi.li amb els pasdobles, l’òpera i, sobretot, la sarsuela, que encara el porta a fugir a Madrid per veure representacions en directe. “Els directors de les bandes militars eren valencians. M’estimava molt un que es deia Francisco Escolà, i també me’n recordo d’en Javier Yoldi, que li feia arrenjaments a Machín”.

D’origen valencià són les dues peces que més emocionen en Boada, que també són les més simbòliques a les festes de Santa Tecla: Paquito el Chocolatero i l’Amparito Roca. En homenatge a aquesta darrera prepara des de fa mesos un còctel del que guarda en secret la composició, tot i que avança que no hi faltarà el Chartreuse.

En Boada defineix el so del saxo com un “riure trist”, la qual cosa el converteix en el company ideal dels pallassos. I és aquí on es projecta el tascaman més autèntic. Darrera d’un nas vermell, interpretant amb el saxo un Amparito meitat festiu, meitat melangiós. “Ta-ra, ta-ra-ra-ta-ra-ra…”.

La samarreta de les festes de Sant Roc (foto cedida)

La samarreta de les festes de Sant Roc (foto cedida)


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *