Ha plantat un arbre, ha tingut dos fills, i acaba de publicar el seu primer llibre. El pilar caminant (Silva Editorial, 2014) és l’estudi monogràfic d’aquesta tradició genuïnament tarragonina que cada 24 de setembre omple els carrers de la Part Alta de la ciutat. “És molt més que un pilar que es desplaça, és una obra d’art immaterial i fràgil, és un sentiment, una ideologia”, assegura Joan Boronat, autor del llibre. “La seva dificultat radica en el moviment, i no en l’alçada de la construcció”, afirma, tot remarcant la singularitat d’aquest pilar.
Està convençut que és el millor moment de l’any. Després de “més de 400 metres en un fràgil equilibri”, el pilar caminant, de quatre pisos, arriba, si tot surt segons el previst, a la plaça de la Font. S’atura davant de la façana de l’Ajuntament, i l’enxaneta, per mitjà d’una faixa, puja al balcó. Boronat ha tingut l’ocasió de tirar d’aquesta faixa diversos anys, i reconeix que és un instant intens, d’aquells en què s’atura la respiració. De fet, el fascina tant la imatge de l’enxaneta suspesa enlaire, que s’ha acabat convertint en la protagonista la coberta del llibre.
Boronat té fama de meticulós. Ha estat durant cinc anys posant en solfa El pilar caminant, que compta amb les aportacions d’un centenar d’entrevistats. L’obra està farcida d’estadístiques i anècdotes, i rubricada amb la passió d’un casteller que ha viscut durant dues dècades l’experiència en pròpia pell, ben a prop del pilar. El cap de colla dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau, Jordi Gaya, rememora, en la seva intervenció, les preguntes insistents de Boronat sobre el pilar caminant dels verds, en el marc d’una reunió del Comitè Assessor del Concurs de Castells, l’any 2011.
“No és un llibre sectari, està escrit des de l’admiració als castells”, puntualitza Ana Santos, de Silva Editorial, recordant la condició de Boronat de casteller dels Xiquets del Serrallo. La presència a la taula dels caps de colla de les quatre colles tarragonines—que ensenyen fora de la ciutat els pilars caminant més àgils i ferms—és un acte de deferència que a més a més ens regala una instantània potent: la suma de tots plegats, rivalitats a banda, per reivindicar un acte que, tal com afirma Boronat al subtítol de l’obra, és un “fet diferencial tarragoní”.
a
Els vanos abunden en una Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona abarrotada de gent. Òbviament, no es tracta de la mena de vanos que basteixen les colles castelleres a les rondes de pilars, sinó dels que combaten la calor amb aquell soroll que sovint trau de polleguera. A l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros l’ambient de la sala el transporta fins a la plaça de les Cols. Destaca la Diada de la Mercè com una jornada en la qual la gent es bolca, fins i tot quan és dia feiner. “Els bancs tancaven abans d’hora, la gent es demanava hores per sortir al carrer”, rememora. L’acte clou amb un visca Santa Tecla que adverteix la imminència de l’inici de la Festa Major.
a
Tornant al tòpic, Boronat hi afegeix una reflexió interessant, conscient que el més difícil és “regar l’arbre, educar els fills, i que el llibre tingui èxit”. Li desitgem bona sort en totes les comeses. Sense menystenir possibilitats en la resta d’objectius, estem convençuts que la fortuna del tercer està més que garantida.
