“Jo crec que els mites s’han d’actualitzar”, afirma l’escriptor Magí Sunyer. En una de les narracions breus recopilades en el seu darrer llibre, titulat Andròmaca i el centaure (Lo Diable Gros, 2014), Andròmaca ja no és “la dona que s’acomiada d’Hèctor”, que resta passiva davant els esdeveniments que l’envolten, relegada pel simple fet de ser dona. Magí Sunyer recupera aquest personatge que figura a la Ilíada, el transporta amb la màquina del temps fins a un context històric proper i el revesteix de protagonisme. “En aquesta al·legoria suscistada per la segona guerra del Golf, Andròmaca agafa un rol molt corresponent amb el nou paper que tenen les dones en aquesta societat”, argumenta. Les dones contemporànies ja no depenen d’un Sant Jordi que les protegeixi matant el drac i les sedueixi amb una rosa; elles soles es basten per defensar-se, i possiblement siguin capaces també de trobar una millor solució al conflicte, que no passi necessàriament per acabar amb la vida de l’animal. I, en aquest sentit, l’Andròmaca present que Sunyer descriu dirigeix la ràdio d’Ilión, “l’emissora de la resistència”, i és el cervell propagandístic de Troia durant la guerra. Ella defensa que la victòria de la seva ciutat s’ha de produir gràcies a l’acció de les paraules, a la construcció de relats periodístics. Es tracta, en el fons, d’una reivindicació de la feminització de les maneres de fer política i d’entendre el món.
El llibre Andròmaca i el centaure és un recull de nou contes no inèdits de Sunyer que ja havien aparegut en obres col·lectives i revistes entre els anys 1992 i 2010, la majoria dels quals van ser escrits per encàrrec. “Andròmaca”, per exemple, va aparèixer a En sintonia. La ràdio en vuit relats (Arola Editors, 2006), una publicació que commemorava el vintè aniversari de l’emissora Tarragona Ràdio; i “Els ulls del centaure” va ser escrit en el marc del llibre Salou, 6 pre-textos (Ajuntament de Salou, 2006). “Jo he fet força literatura d’aquest tipus, sobretot poesia”, reconeix Sunyer. “Per dir-ho d’alguna manera, les narracions són més narracions ara que no pas quan es van publicar, perquè aleshores quedaven molt menjades per l’anècdota. Aquí són narracions que s’aguanten soles o no s’aguanten, i aquesta és la qüestió central”, assegura. Amb la publicació d’aquesta obra, doncs, segons Sunyer, els contes prenen “una altra dimensió”.
Els “requeriments” específics, que justifiquen l’existència de cada relat, són la base que explica també la diversitat temàtica d’Andròmaca i el centaure. Hi podem trobar la presència notable dels gats, que Sunyer defineix com els animals que “senyalen els límits de la ciutat habitable”; l’atenció a una narració d’un xafardeig entre uns amics que fan el vermut, que es veu divida a estones pel seguiment intermitent d’una jornada castellera de Santa Tecla saturada de llenya; i un homenatge a la directora de la Biblioteca-Hemeroteca Municipal de Tarragona, Maria Elena Virgili, entre d’altres.
Tal com declara Adam Manyé, que va ser l’encarregat de presentar el llibre el passat dijous 27 de novembre a la Llibreria La Rambla, en aquesta arreplega de narracions breus Sunyer demostra ser “per una banda, un escriptor culte, i per una altra banda, un escriptor civil”. “Recorre a la tradició clàssica, que es troba en el nostre ADN més profund, i l’aprofita per ser un escriptor amb les antenes posades als ressons del moment”, hi afegeix. De fet, la crítica social és molt visible a les pàgines del llibre, i aquest aspecte apropa l’obra al perfil de l’editorial tarragonina Lo Diable Gros, que amb aquest llibre enceta la col·lecció “La sageta”. “Els ulls del centaure” és un bon exemple d’aquesta actitud de l’autor, ja que hi denuncia l’especulació urbanística de la qual ha estat víctima Salou en les darreres dècades, i ho fa servint-se del centaure, aquella criatura mitològica, meitat home, meitat cavall, que simbolitza la subjecció a les passions. La narració és una continuació d’Els tres al·lucinats, de Joan Puig i Ferrater, autor que Sunyer aprofita l’avinentesa per reivindicar: “Jo crec que el primer llibre que vaig llegir en català va ser Servitud, de Joan Puig i Ferrater, i això em va marcar bastant. Crec que és un gran escriptor que per raons diverses ha estat deixat una mica de banda”. Sunyer converteix “els fills o els néts” dels protagonistes d’aquella història en els responsables d’un enriquiment moralment reprobable, del qual és difícil enorgullir-se. Segons Sunyer, tant “Andròmaca” com “Els ulls del centaure”—que inspiren el títol de l’obra—“ens haurien de projectar, o esperem que ens projectin, cap a un altre tipus de món o de societat”.
Felicito Magí Sunyer i El Diable Gros amb el desig que mantinguin ben amunt la cultura de les nostres terres.