“Què creieu que hi ha, aquí dintre?”, pregunta Xavier Gavaldà just quan som davant de la porta, ornamentada amb motius ferroviaris, que condueix fins als baixos de casa seva. Es nota que està habituat a llançar aquesta pregunta a l’aire. Amb un somriure de gat vell, allarga uns segons la pausa dramàtica per tal que els visitants ansiegin la resposta, que no necessita paraules: tan sols cal que el Xavier obri la porta. La primera reacció dels qui s’hi endinsen sol ser d’incredulitat. “La gent es pensa que hi tinc quatre banderoles i un parell de fanals de màquines de tren; i no, no és així”, assegura.
Els 80 metres quadrats dels baixos d’aquesta casa són un temple del tren de vapor, forjat a base de cinc dècades ininterrompudes de col·leccionisme. La seva peça més antiga és un punt quilomètric de l’any 1860. Per al Xavier, el rellotge del col·leccionisme de trens es va aturar l’any 1975, quan les màquines de vapor van deixar de funcionar. És un nostàlgic, però no vol que això provoqui confusions. “No sóc pas un retrògrad! Per viatjar a Madrid agafo l’AVE”, bromeja.
Des de ben menut, després d’assistir a la missa major dels diumenges, el Xavier, com tants altres xiquets del seu poble natal, Vila-seca, tenia el costum d’anar a veure com circulaven els trens de vapor per l’estació. La seva afició ferroviària es va gestar quan encara mantenia les dents de llet, per mitjà d’una “frustració infantil”. Als set anys va rebre una negativa d’aquelles que deixen empremta. Era l’any 1947, i el Xavier, que celebrava la primera comunió, tenia l’oportunitat de demanar un regal als seus pares. Ell ho tenia clar: “Vull un tren elèctric!”. Però la seva demanda no es va poder materialitzar. Van passar anys i panys, però el Xavier no va ser capaç d’esborrar el regust d’aquell desig esguerrat. Complerta la vintena d’anys, va invertir part del seu primer sou en la compra d’un tren elèctric. Mesos més tard, un ferroviari va visitar la casa familiar i, en veure la maqueta que el Xavier s’estava construint, li va prometre un obsequi. Es tractava d’un fanal de tren. “A partir d’aquell dia es van convertir en la meva perdició”, confessa. Havia nascut el Xavier col·leccionista.
Matrícules de màquines i de vagons de tren, contenidors de petroli, carrils, manòmetres, mapes, cascos i indumentària de treball, condecoracions, semàfors elèctrics, semàfors portàtils de llum de petroli, senyals, bàscules de mercaderies i de vagons, fanals, telègrafs, telèfons, indicadors d’estació, taquilles, bitllets, horaris, factures, fotografies, extintors de fusta, farmacioles, desenes de petards de pólvora que servien per alertar el maquinista d’alguna incidència a la via fèrria, el banc d’espera de l’estació de Garcia… Es fa difícil sintetitzar tot el que el Xavier ha anat acumulant, i les històries que s’amaguen darrere de cada peça. Si ens limitéssim a detallar, tan sols, el nom de tots els tipus d’objectes que té, iniciaríem i clouríem l’article amb una enumeració que deixaria sense alè els lectors amb més capacitat pulmonar.
(…)
Aquest és l’inici del reportatge sobre col·leccionisme ferroviari que publiquem al número 9 del FET a TARRAGONA, una revista que dedica el dossier central a commemorar els 150 anys de la línia de tren Tarragona-Martorell. La revista la podeu comprar als quioscos i llibreries de la ciutat i va acompanyada del calendari 2015 de BASF.
També podeu rebre la revista còmodament a casa, si us en feu subscriptors. Són només 30€ per tot l’any. Aquí podeu complimentar la subscripció. El FET ja compta amb gairebé 500 amics que poden participar d’activitats culturals gratuïtes, com la que preparem per aquest dissabte 7 de febrer: una visita al Museu Bíblic Tarraconense amb el seu director, Andreu Muñoz.
