17.3 C
Província de Tarragona
Dissabte, març 23, 2024

Toros i “bernadinas” al bar Chaplin

Juan González Soto parlant sobre la biografia de Joaquín Bernadó. Al darrere hi havia desenes de persones, dempeus. L'acte es va celebrar el passat dijous 5 de febrer al bar Chaplin.
Juan González Soto parlant sobre la biografia de Joaquín Bernadó. Al darrere hi havia desenes de persones, dempeus. L’acte es va celebrar el passat dimecres 4 de febrer al bar Chaplin.

 

L’escriptor Juan González Soto entra al bar Chaplin, i dins la meva ment, recolzat a la barra, sonen les primeres notes d’un pasdoble. Absort per la força de la trompeta, li retiro les ulleres rodones de literat, li canvio el llibre que du al braç per un capote de paseo, i el vesteixo amb un traje de luces. Durant el paseíllo, amics i coneguts el saluden. “¡Vamos allá, maestro!”. La plaça està arrebossada de públic. “No hay papel”, que diria l’aficionat taurí. Ni un lloc lliure per asseure’s i fruir de l’espectacle. Intueixo que una part dels assistents desconeix el món de la tauromàquia, i que, si ens ho proposèssim, podríem conversar, sense gaire dificultats, amb algun antitaurí que ha vingut a fer costat al protagonista de la tarda.

 

González Soto ha optat per presentar el seu darrer llibre al bar Chaplin, un d’aquells indrets emblemàtics on el pas del temps sembla menys accelerat, i els costums gaudeixen de millor salut. El Chaplin m’evoca el gust de l’entrepà d’hamburguesa, ceba i formatge, amb el qual sempre he mantingut una relació monògama i fidel, i les interminables partides de futbolí. Ricard Figuerola, propietari del bar des de l’any 1971, camina d’una punta a l’altra de la barra, servint canyes i comptant bitllets i monedes. No l’havia vist mai tan enfeinat.

 

Coberta del llibre de Juan González Soto.
Coberta del llibre de Juan González Soto.

En aquesta ocasió, González Soto s’ha endinsat en la vida professional d’un torero. Es tracta de Joaquín Bernadó, nascut a Santa Coloma de Gramanet l’any 1935, i conegut com El Torero de Tergal, perquè diuen que ni tan sols les envestides del toro aconseguien despentinar-lo. Els pares de Bernadó, que tenien tres abonaments a la Monumental de Barcelona, van inculcar al seu fill Joaquín la passió pel toreig. Lector de la revista El Ruedo, admirava els moviments de Pepín Martín Vázquez. Anys després, quan Bernadó torejava amb Chamaco, el seu gran rival, les places de braus de Barcelona s’omplien de gent, per veure el duel. El públic bullia, i es dividia entre partidaris de Bernadó i de Chamaco.

 

En diverses ocasions, Bernadó va torejar a la plaça de braus de Tarragona, com per exemple, el 15 de setembre de 1957. Aquell dia ho va fer acompanyat de Chamaco, i de Luis Miguel Dominguín. Durant la seva dilatada carrera, però, Bernadó també va tenir l’oportunitat de creuar l’Atlàntic, i va recórrer Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador i Guatemala. Curiosament, a Jiquilpan, Mèxic, va estrenar els braus de Mario Moreno, Cantinflas.  Bernadó fou tan reconegut que li van dedicar, fins i tot, un pasdoble, titulat Joaquín Bernadó. Pasodoble torero. Mestre de la tauromàquia, un dels moviments del toreig, la bernadina, es diu així en honor seu, malgrat que el seu creador fos el mexicà Miguel Ortas.

 

Josep Sánchez Cervelló, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili (URV), posa en valor la capacitat de l’autor de “trair tots els gèneres literaris”. “Ell aprofita que el Pisuerga passa per Valladolid i parla, evidentment, de toros i de Bernadó, però també explica coses sobre filosofia, cine i novel·la”. afirma. Sánchez Cervelló considera que l’autor té una pretensió arqueològica: “Tracta de restaurar, restablir i fer comprendre el món dels toros, que com a mínim a Catalunya, jo crec que està en una crisi terminal”. El catedràtic d’Història Contemporània de la URV també destaca el llibre en qualitat de “diccionari de termes taurins”. El cert és que hi descobrim les giraldillas, les manoletinas, les navarras, les chicuelinas i les tijerillas, entre d’altres moviments; que els matadors, quan s’estrenen, prenen l’alternativa, que és com una mena de bateig; i que Los Tres Mosqueteros també torejaven (Manuel Capetillo, Jesús Córdoba i Rafael Rodríguez).

 

El lector de Joaquín Bernadó. Hilo de seda y oro (Edicions Bellaterra, 2014) que no sigui tauròfil, i fins i tot l’antitaurí, si s’allunya dels prejudicis, es delectarà en una experiència que va més enllà del toreig. González Soto es converteix en cronista de curses de braus pretèrites, però també en intrús de bars, molts dels quals ja no existeixen. En el llibre desenvolupa una radiografia de les tavernes dels anys 50 de Barcelona i Madrid, i un elogi de la cervesa i els plaers de saber beure. Dins les pàgines del llibre, no només llegirà els noms de toreros com Júlio Aparicio, Ángel Peralta, Antonio Bienvenida i Marió Cabré, sinó que també hi podrà descobrir Miguel Mihura escrivint cuplets, un sonet de William Shakespeare, la música d’Enrique Morente i El Pescaílla, les pel·lícules de Gary Cooper i Errol Flynn, l’humor de Mary Santpere i Paco Martínez Soria, la vida artística del Paral·lel i els comentaris taurins de Néstor Luján i Manuel Vázquez Montalbán, entre d’altres.

 

A l’obra, l’autor juga amb treus veus distintes: la del torero, la de la crítica taurina i la d’un elenc de novel·listes que “inventan, urden tramas y argumentos entre los años 50 y los 70”. González Soto demana al públic, davant de la lectura complexa que exigeix, a estones, el text, que paladegi el llibre amb paciència: El lector que entre en el libro, por favor, al principio le ruego que sea un poco condescendiente con el torbellino, con el tifón con el que empieza, y que espere a que ese cúmulo de aguas diversas se vaya poco a poco serenando, para que al final, más o menos, a mitad del libro, aquel tornado sea ya una agua calma, buenos meandros, lugares con buenas praderas”.

 

Durant l’acte, rememoro aquelles tardes amb les retransmissions televisives de Canal+ de la Fira de Sant Isidre de Madrid, amb el meu pare, arrepapats al sofà, acompanyats de la veu ronca d’Antonio Chenel Antoñete, que sovint es barallava amb el micròfon de diadema, els comentaris d’Emilio Muñoz i el mostatxo tenyit de negre de Manolo Molés. Finalitzada la presentació, aprofito l’avinentesa per “rematar la faena” sopant al Chaplin, amb uns bons companys, que asseguren que “el Juan” és un bon cuiner de cua de bou. I mentre la conversa gastronòmica compila noms de diferents plats que devoraríem amb molt de gust, jo espero, salivant, que arribi el moment de comprovar com l’hamburguesa i el formatge es desfan de nou a l’interior de la meva boca.

 


PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

  1. Bona crònica, Enric,

    L’agraïxo. Segurament hauria estat un dels antitaurins a la sala si les obligacions m’ho haguessen permès. Un llibre pot ser una festa del llenguatge i crec que este ho pot ser; també, retrat d’una època (i això queda ben apuntat).

    Espero poder el llibre ben prompte.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here