Carregant ...

La volta al món des de Tarragona: Nova Zelanda

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Avançàvem lentament amb la vista clavada en el reduït espai il·luminat pels fars de la furgoneta. No valia la pena mirar més enllà, era negra nit i ens envoltava l’espessa boscúria. Feia estona que la ràdio no captava cap emissora i l’únic que sentíem eren els feixucs roncs del motor i l’irritant soroll del brancam esgarrapant la xapa del vehicle. Surant en l’ambient hi havia una idea que ho impregnava tot i que ressonava amb una força gairebé audible: “Ens hem perdut”.

La furgoneta amb què han recorregut Nova Zelanda.

La furgoneta amb què han recorregut Nova Zelanda.

Havíem girat on no tocava o potser no havíem vist l’entrada? Fos com fos estàvem encaixonats en un viarany i no teníem manera de girar cua. La única opció era seguir endavant. Una llucada ràpida al GPS va confirmar allò que resultava evident: estàvem al bell mig del no res. Amb una convicció impostada ens aferràvem al que deia Camping NZ, un aplicació del mòbil que ens assegurava que en aquell pedregós camí hi havia una zona d’acampada. “Aneu amb compte perquè és fàcil no veure’l” deia un noi alemany en un comentari deixat un parell de setmanes abans.

Començàvem a acceptar que havíem errat la direcció quan, a mà dreta, va aparèixer una esplanada amb la corresponent senyal de la tenda de campanya i la caravana. Per fi l’havíem trobat! Alleugerits vam deixar anar un somriure nerviós retingut durant massa estona. Un cop més l’aplicació ens havia guiat fins a un bon lloc per passar-hi la nit. Tot un encert haver-la descarregat!

Llacunes al Parc Nacional del Tongariro.

Llacunes al Parc Nacional del Tongariro.

En total vam passar 22 dies recorrent les dues illes grans de Nova Zelanda. Vam començar per Auckland, la capital, i vam baixar fins el fiord de Milford Sound, a l’illa sud. Després de la sobredosi d’autobusos de Sud-Amèrica, conduir la nostra pròpia furgoneta resultava extremadament alliberador. A bord hi teníem tot el que necessitàvem: cuina, nevera, endolls, taula i llit. Cada nit la passàvem en un lloc diferent, davant d’una platja o vora un llac, amagats dins d’un bosc o a la cuneta d’una carretera secundària, però el fet d’agitar-nos sempre en el mateix llit va fer que aquella Toyota atrotinada es mereixés el preuat títol de “casa”.

Sense cap mena de dubte, la diversitat paisatgística és el principal actiu de Nova Zelanda. L’activitat volcànica ha definit la seva fisonomia i ha format indrets únics com les llacunes multicolors i pudents de Rotorua, la desolació del Tongariro o les piscines termals de Taupo. Però busquis el que busquis aquí ho podràs trobar. Si vols gaudir d’una platja solitària i no t’importa compartir-la amb alguns lleons marins, pots anar a la península d’Oamaru, si ets més de muntanya trobaràs el teu racó a les glaceres de Fox i Franz Joseph o als pics nevats vora el Mont Cook. Després de recórrer les illes, un entén perfectament perquè Peter Jackson va escollir-les per ambientar-hi les trilogies cinematogràfiques basades en el món fantàstic de la Terra Mitjana.

Cascada al fiord de Milford Sound.

Cascada al fiord de Milford Sound.

He començat explicant-vos l’anècdota d’aquella nit perquè il·lustra a la perfecció com les noves tecnologies han influït en la nostra manera de viatjar. Fa molt que les brúixoles i els grans mapes desplegables han estat desterrats de la majoria d’equipatges. De fet, fins i tot les guies de paper comencen a escassejar i gegants del sector com Lonely Planet han vist com el seu model de negoci trontollava. La qüestió és: qui vol carregar un mapa o un llibre a la motxilla si pot accedir a la mateixa informació a través de la tablet o l’smartphone?

Al telèfon hi tenim aplicacions per reservar allotjament, traductors per aclarir-nos amb els locals, mapes per no perdre’ns, conversors de divises per assegurar-nos que ens tornen bé el canvi i guies turístiques per saber què hem de visitar. Enlloc de carregar llibres, llibretes i diccionaris, tot el que necessitem ho duem comprimit al palmell de la mà. És d’allò més pràctic i al final del dia l’esquena no se’n ressent.

Aquests recursos representen l’avantguarda tecnològica del món viatger, la darrera passa d’un llarg procés de canvi que s’ha accelerat vertiginosament durant la darrera dècada. El tret de sortida el va donar l’accés generalitzat a la xarxa i la posterior proliferació de portals i blocs de viatges. Fa uns anys, per planificar una volta al món com la que estem fent ens hagués fet falta recórrer a desenes i desenes de llibres i creuar els dits per torbar-ne edicions més o menys recents. Ara, en canvi, tot el que necessitem ho tenim a un clic de distància.

A través de la xarxa podem accedir a una quantitat ingent d’informació. Podem trobar tot el que necessitem sobre el destí més remot que ens puguem imaginar i sobre la millor manera d’arribar-hi, sobre el que hi podem fer i que hi podem menjar. No obstant, el més valuós que ens ofereix és la possibilitat de trobar dades actualitzades i poder contactar amb persones que ja han fet la ruta. Qui millor per resoldre els dubtes que tinguem que algú que ha passat per la mateixa situació? Cada cop son més els que s’atreveixen a organitzar un gran viatge ells mateixos i la idea de recórrer als serveis d’una agència de viatges ens sembla ja una cosa del passat. Som els viatgers 2.0.

Internet s’ha convertit en el manà modern dels viatgers necessitats. Després de creuar el desert un no necessita aigua, el primer que vol es connectar-se al wifi per mirar quin serà el següent pas, actualitzar les xarxes socials i avisar als de casa que segueix viu. Aquest últim és també un dels grans avenços que ha permès la tecnologia: contactar amb família ja no depèn de cartes ni de trucades telefòniques que costen un ull de la cara. Correus electrònics, missatgeria instantània i videotrucades són una realitat que ajuda, i molt, a atenuar els milers de quilòmetres que ens separen dels nostres.

Podem etiquetar-nos com a viatgers 2.0, però també som viatgers socials. Afortunadament per a la gent que ens és propera, quan tornem a Tarragona no caldrà que els sotmetem a un interminable passi de fotografies, perquè ja els hi hem anat administrant en petites dosis a mesura que avancem. Compartim el nostre dia a dia a través de les xarxes socials i expliquem les nostres experiències a través d’un bloc. Ho fem per plaer, però també sentim el compromís de realimentar el flux d’informació disponible a la xarxa i així ajudem a mantenir-la actualitzada pels viatgers que vinguin darrere nostre. En part es tracta de tornar allò que t’han donat abans: abans enviàvem correus amb dubtes, ara els responem.

Resulta evident que tots aquests avenços han permès un gran nombre de beneficis. Però en algun moment no podem evitar plantejar-nos si tot aquest excés d’informació i planificació no està eliminant part de l’aventura i l’emoció pressuposada en una vivència com un gran viatge. Vaja, al cap i a la fi el concepte “aventura” inclou en si mateix un cert component d’imprevisibilitat.

La qüestió és que en els viatges, com en tots el altres aspectes de la vida, s’ha de saber quant d’espai li cedim a la tecnologia. Cadascú ha de dibuixar-se la difusa frontera que separa la utilitat pràctica de la desnaturalització de l’experiència per excés. Igualment hem d’assumir que per molt que ens documentem abans de sortir al món, no podrem planificar-ho tot i amb tota certesa el camí s’encarregarà de preparar-nos sorpreses i de posar-nos a prova. I precisament quan les coses es compliquin que et quedaràs sense bateria, no trobarà connexió i no hauràs llegit res sobre el tema. Serà llavors quan hauràs de demostrar-te de quina pasta estàs fet.

Els dos tarragonins a la glacera Fox.

Els dos tarragonins a la glacera Fox.

Així que us donem un consell per quan noteu que el camí s’ha convertit en una espècie d’escales mecàniques o en una cinta transportadora. Si busqueu alguna cosa més que tornar a casa amb una bonica col·lecció de postals i voleu gaudir realment de la travessia, sortiu del camí. Apagueu el mòbil durant uns dies, oblideu-vos de les xarxes socials i deixeu córrer l’itinerari marcat, oblideu els viatges que han fet els altres i permeteu-vos el luxe de vagar sense direcció. Preneu consciència dels vostres impulsos i obriu-los-hi la porta. Doneu un cop de volant i aneu allà on no teníeu pensat anar.

Perdeu-vos, perquè només així tindreu la possibilitat de trobar-vos. Potser al principi quan avanceu sense rumb, el camí us semblarà inhòspit, però a mesura que avanceu i els temors desapareguin s’anirà fent més i més lleuger. Perdre’s és el millor mestre per superar la por a la incertesa per gaudir-ne amb un nom molt més evocador com és el de llibertat. Apreneu a caminar fora del sender i així, quan arribi un dia en que ni tant sols tinguis els estels per guiar-te, sabràs que la direcció és sempre la mateixa: endavant i amb pas ferm.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *