17.5 C
Província de Tarragona
Diumenge, març 24, 2024

Més enllà de la il·lusió

El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, en una entrevista a la BBC (foto: Junts pel Sí)
El cap de llista de Junts pel Sí i exeurodiputat, Raül Romeva, en una entrevista a la BBC (foto: Junts pel Sí)

Com a subscriptor del ‘Fet a Tarragona’ tinc la sort de poder llegir la majoria dels articles que cada matí arriben al meu correu electrònic. Darrerament, tot allò relacionat amb el “procés” ha adquirit una rellevància superior.

 

Constato que l’element central dels continguts tenen a veure amb l’exaltació de la il·lusió que genera la creació d’un nou estat, la possibilitat de començar des de zero. Poca cosa es pot discutir aquí i no ens queda més que admirar les mobilitzacions massives  de cada 11 de setembre que de manera tan brillant ha organitzat, i ja en van quatre, l’Assemblea Nacional Catalana.

 

No obstant, es segueix evitant la valoració dels costos i els temps que requereix un procés de secessió en el context del món occidental, la Unió Europea i la zona euro. La secessió “express” i “low-cost” ha arrelat i una majoria de l’independentisme l’ha fet seva assumint uns argumentaris d’una extraordinària debilitat.

 

Per a poder introduir alguns elements de reflexió més enllà de la il·lusió que a molts genera separar-se vull fer abans un parell d’acotacions. Entenc que tothom es mobilitza  per allò que creu que serà millor per al seu futur i el dels seus, els que estem a favor de la continuïtat dintre d’Espanya també. Entenc que a Catalunya no hi ha feixistes, ni nazis, ni res que se li pugui semblar enlloc. Entenc, no obstant, que la distorsió que es produeix a Catalunya entre la hegemonia cultural nacionalista i la realitat electoral és substantiva i no es pot menystenir. És a dir, un moviment que sembla que pot mobilitzar al voltant del 45% dels vots domina de forma absoluta els espais de creació d’opinió i de representació social, entre ells, els mitjans de comunicació.

 

“Ningú pot mirar als ulls d’un català i assegurar-li que la Catalunya independent continuaria de forma automàtica a la Unió Europea”

Crec, per tant, que els lectors del ‘Fet’ també han de poder rebre un missatge sobre els efectes concrets de la secessió que s’obvien de forma sistemàtica. Delimitem l’àmbit de discussió en els efectes que la secessió de Catalunya (i de qualsevol altra secessió) tindrien sobre la ciutadania. Deixem de banda, doncs, les qüestions emocionals i els greuges del passat. Limitem-nos a pensar en el dia D+1.

 

Ningú pot mirar als ulls d’un català i assegurar-li que la Catalunya independent continuaria de forma automàtica a la Unió Europea. És rotundament fals. Catalunya com a subjecte sobirà no ha signat cap dels Tractats de la UE i per tant, s’haurien de modificar els Tractats per encabir-hi un 29è estat. Cau pel seu propi pes. Algú pot discutir si el procés d’adhesió de Catalunya a la Unió Europea pot durar 1 minut o 30 anys, però és deshonest utilitzar els arguments de l’ampliació interna per incorporació de la RDA a la RFA o l’esperpèntic “que vingui algú i em digui on diu que Catalunya serà expulsada de la UE als Tractats”, que hauria d’avergonyir fins i tots als més mobilitzats per la causa. Estic obert a que algú em convenci que els diplomàtics del futur estat català seran tan bons que en un breu espai de temps superaran totes les dificultats que un procés d’adhesió comporta, principalment l’aprovació de la resta dels 28 estats membres.

 

De forma subseqüent, la sortida de la UE comporta la sortida automàtica de l’eurozona (no hi vegin cap expulsió, sinó que és una sortida voluntària i automàtica per part de la Catalunya escindida). No s’observa en el secessionisme cap debat intern sobre si és millor per la Catalunya independent l’adopció de l’euro com a moneda d’ús sense possibilitat de participar dels seu govern ni dels mecanismes de liquiditat o si a Catalunya li interessaria disposar d’una moneda pròpia i d’un Banc Central propi. Un debat que seria interessantíssim, dit sigui de pas.

 

Ningú pot mirar als ulls dels catalans i assegurar-los que podran gaudir de la doble nacionalitat catalana i espanyola. El fet que un ciutadà espanyol d’origen no pugui ser privat de la seva nacionalitat no vol dir, com matusserament afirma el Sr. Romeva quan parla a la BBC[1], que un ciutadà que adopta la nacionalitat catalana no pugui perdre l’espanyola. De fet, no ens estranya la perplexitat del periodista britànic doncs sembla que aquest seria l’objectiu de separar-se. Podem utilitzar una justificació legalista d’aquest fet però és més senzill fer notar que els lituans ja no disposen de nacionalitat russa o els eslovens de nacionalitat sèrbia o, en el cas més recent de secessió, els sudanesos del sud ja no disposen de la nacionalitat sudanesa. Sembla massa obvi però es segueix repetint un “mantra” que justifica l’estrafolària manifestació del Sr. Romeva: “No one can expelCataloniafrom EU”.

 

Ningú pot mirar als ulls dels catalans i assegurar-los que el dividend fiscal de la secessió seria de 16.000 milions d’euros o l’equivalent del dèficit fiscal. Confondre de forma sistemàtica el concepte de dèficit fiscal amb el de guany fiscal de la secessió és censurable. el Consell Assessor de la Transició Nacional va estudiar en el seu 18è informe[2] el guany fiscal de la hipotètica Catalunya independent, és a dir, el que la Generalitat recaptaria de més un cop assumides totes les despeses que avui desenvolupa l’estat espanyol a Catalunya. Aquesta xifra quedaria en 5.810 milions d’euros per l’exercici de 2011 (un 3% del PIB català de 2011). Els càlculs més recents de Josep Borrell indiquen que aquest dividend fiscal es trobaria al voltant dels 3.000 milions, un 1,5% del PIB català.

 

Finalment, ningú pot mirar als ulls dels catalans i negar que la secessió tindria un efecte en la balança comercial entre Catalunya i la resta d’Espanya. Podem debatre si aquest efecte pot ser compensat per un guany en la balança amb la resta del món, però no es pot discutir que el volum de vendes a la resta de l’Estat quedaria afectat per la combinació dels efectes de frontera, deslocalització i relocalització.

 

Ningú pot negar que la Catalunya independent fos un estat viable econòmicament (sempre en l’entorn d’una separació ordenada i pactada) però la pregunta que ens hem de fer és si seria més viable del que ja ho és avui. Estem oberts a debatre sobre aquesta qüestió en el marc d’una discussió de raons i no de sentiments, tots ells respectabilíssims.

Joan Miquel Carrillo
Joan Miquel Carrillo
Portaveu de Societat Civil Catalana
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

11 COMMENTS

  1. És cert que el procés d’independència és ple d’incerteses (tots ho han estat al llarg de la història).
    També les té la vida, i massa sovint, la comoditat ens fa covards.
    Ara bé, prefereixo aquestes incerteses a les certeses de continuar amb l’actual relació amb l’Estat.
    Gràcies per la serenor i el respecte que destil·la l’article.

  2. Fa molt bé el sr. Carrillo d’expressar les seves opinions de manera tranquil·la i raonada segons el seu enteniment.
    Ara bé, aquest to negatiu de tot l’article, adreçat a una gent pacífica, amb intenció d’introduir el temor com a càstig a les opcions d’un poble, resulta insidiós. Massa vegades diu ‘no’.i introdueix els mots ‘nazi’ i ‘feixista’: tot reconeixent que no n’hi ha, subliminalment queden a la memòria de qui ho llegeix, i aquesta és la intenció..

  3. “Ningú pot mirar als ulls d’un català i assegurar-li que la Catalunya independent continuaria de forma automàtica a la Unió Europea” al igual que ningú pot dir el contrari ja que en la UE actual no està contemplada la divisió d’un estat membre.

  4. El temor, Sra. Xirinacs, és tan lliure com les fílies i les fòbies. La responsabilitat ja no hauria de ser tan lliure, perquè no es pot entendre la llibertat sense la responsabilitat.
    Els que em de sentir masses cops al dia com ens diuen feixistes podriem fins i tot ofendre’ns per sentir que els que emparen als que ens ho diuen es facin els ofesos, encara que sigui de manera tan perifrástica…

  5. Gràcies per les teves reflexions, Joan Miquel. Hi donaré tombs. Crec que el “Fet a Tarragona” sempre ha volgut i ha demostrat ser un espai de diàleg, malgrat disposar d’una línia editorial, que d’altra banda és ben legítima. Vull constatar que tampoc hi ha hagut una producció extraordinària d’articles sobre el procés en les darreres setmanes, ni crec que el nostre to hagi agafat una major solemnitat. Senzillament, i suposo que et refereixes a això, un article d’opinió ha rebut moltes visites. Però això, ja ho deus saber, no depèn de nosaltres.

    Estem en una cruïlla en la qual topem amb moltes incerteses. Com bé dius, jo no puc afirmar taxativament segons quines qüestions que planteges, sobretot per falta de bagatge, però també perquè n’he sentit de tants colors al respecte que ja no sé què pensar. Però sí, tens part de raó, si ens poses en aquesta situació no estic capacitat per prometre res del que ens demanes que prometem. Dit això, en un dels pocs àmbits que conec, que és el de la comunicació, sí que et puc dir que t’equivoques i molt, i de fet et recomano que llegeixis l’article que precisament avui ha publicat Josep Àngel Guimerà a Media.cat, i en el qual parla de pluralisme intern i extern: http://www.media.cat/2015/09/16/pluralismes/. Crec que dir que l’independentisme “domina de forma absoluta els espais de creació d’opinió i de representació social, entre ells, els mitjans de comunicació” és ignorar, de formar premeditada o no, el sistema mediàtic espanyol i català. També pots repassar l’estudi que va fer uns mesos el mateix mitjà analitzant la pluralitat d’opinadors a les tertúlies de diversos mitjans de comunicació de l’Estat.

    En seguim parlant.

  6. Benvolgut Rafael, entenc perfectament que una part de la població assumeixi els costos de la secessió, no obstant, en alguns punts jo no parlaria d’incerteses sinó més aviat de conseqüències fàcilment previsibles. Salutacions.

  7. Benvolguda Sra. Xirinacs,

    No m’ho posa vostè massa fàcil. Difícilment podrem argumentar si vostè ja coneix prèviament les meves intencions “ocultes”. Té vostè el personatge ja construït. Suposo que deu ser deformació professional. Salutacions.

  8. Timbaler, la qüestió és que no cal que busqui en els articles dels Tractats sinó a la darrera pàgina, on hi van les signatures. De moment, no hi trobarà la d’en Junqueras, però sí la d’altres 28 presidents legitimats democràticament que crec que, com a mínim, hauran de ratificar amb qui volen signar tractats i amb qui no. De fet, ho reconeixia el President Mas el diumenge a la Sexta. Insisteixo, em pot vostè convèncer que serem molt eficients i en molt poc temps es modificaran els Tractats de la UE per encabir-hi un 29è Estat, però, en qualsevol cas, ha d’entendre que els altres Estats també tenen dret a decidir amb qui signen Tractats Internacionals i amb qui no. Salutacions.

  9. Benvolgut Enric, gràcies pel teu comentari. En primer lloc vull deixar clar que no tinc cap queixa de la línia editorial del Fet. Si en sóc subscriptor és perquè és un producte fantàstic que em val la pena comprar. Tampoc em referia al teu article en cap cas (en confiança, a mi tampoc m’ha agradat gaire l’article de la Coixet). Respecte al que comentes dels mitjans, podem estar d’acord que la pluralitat dins d’un mateix mitjà no és una tradició a les Espanyes, però potser és més trist el fet que TV3, anys enrera, sí que va arribar a gaudir d’un nivell de qualitat, rigor i pluralitat molt elevat i això s’ha perdut en gran part. Respecte de la pluralitat dels mitjans d’abast nacional, hem de convenir que el pes del secessionisme al conjunt de l’Estat és aproximadament d’un 5% de la població censada, mentre que el dels no independentistes a Catalunya estaria a l’entorn del 50 – 55%. També s’ha de tenir en compte. Hauria de rectificar que el domini “indepe” és absolut als mitjans de casa nostra. Deixem-ho en majoritari. Salutacions cordials.

  10. Jo hauria de rectificar avui pel que fa al tema de la publicació d’articles al “Fet” sobre l’independentisme, perquè entre ahir i avui n’han sortit uns quants més. Sembla que la cosa s’ha animat finalment i sí que és extraordinària.

    Jo també sóc crític amb el paper de TV3 (sobreexposició mediàtica, segons el meu parer, del tema, 300, John Adams abans de la Diada 2014 …). I tens raó amb la força de cadascú en cada àmbit territorial. Tinc la sensació, no obstant, que la majoria de televisions, especialment d’àmbit privat i d’abast estatal, per explicar la realitat catalana, conviden amb molta més freqüència als líders no independentistes, tinguin el pes que tinguin les forces polítiques que representen al Parlament (Rivera, Duran…). Però vaja, això que he dit caldria estudiar-ho bé, ojectivar-ho…

    En definitiva, Joan Miquel, crec que arribem a punts comuns en aquesta qüestió, i és gratificant. Jo també lamento que TV3 no estigui a l’alçada de les circumstàncies…

    Salutacions!!

Respon a Rafael López-Monné Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here