Ha arribat el moment en què, sincerament, crec que Tarragona s’ha de preguntar si val la pena seguir endavant amb el projecte de tercer fil. El posicionament del ministeri de Foment, posant en dubte la rendibilitat econòmica i/o social de les obres d’interconnexió entre la línia convencional i la línia d’alta velocitat afegeix un altre gerro d’aigua freda a les aspiracions de la ciutat i el territori.
El projecte d’interconnexió (a l’açada de l’Arboç o de Vilafranca del Penedès) és fonamental per donar més sentit al tercer fil, ja que suposa aprofitar per als passatgers aquesta infraestructura pensada en principi només per a mercaderies. Poder connectar la línia convencional de la costa amb la línia d’alta velocitat significa retallar la durada fins a 45-50 minuts del trajecte dels trens entre Tarragona i Barcelona.
Si aquesta interconnexió no compta amb el suport del govern espanyol. Si les obres del tercer fil no arrenquen i es multipliquen els retards. Si l’Estat continua en silenci davant dels continus requeriments d’informació per part del Port i la indústria química. Si les obres de l’estació de Tarragona encara esperen la redacció del projecte. Si la primera passarel·la que ha de finançar i construir l’Autoritat Portuària ja no va al ritme previst. Si… Amb tot aquest panorama, compensa al conjunt de Tarragona seguir apostant pel tercer fil?
Sóc conscient que hi ha molt en joc per part de les companyies del sector químic (amb inversions complementàries milionàries), però les bones intencions no es poden allargar indefinidament. Fa més de tres anys que el govern del Partir Popular (i la seva ministra, Ana Pastor) es van comprometre amb aquesta infraestructura que ha d’impulsar el trànsit de mercaderies per tren cap al centre i nord d’Europa. Però, des de llavors, els avenços han estat mínims, insignificants.
I encara alarma més observar la passivitat i el silenci de les institucions polítiques de Tarragona davant el posicionament del ministeri contra la interconnexió de l’Arboç, el retard del tercer fil i tot el panorama ferroviari tan depriment que ens envolta. Fa la sensació que els polítics no tenen les coses gens clares i que la societat civil s’ho mira de lluny, amb un punt de resignació i conformisme.
Mentrestant, el dia a dia ens continua duent retards habituals en els Regionals que connecten Tarragona amb Barcelona, trens de mercaderies aparcats al costat de les andanes principals i uns problemes de mobilitat i accessibilitat a l’estació que clamen al cel. ¿ADIF vol remodelar realment aquestes instal·lacions si ben aviat els trens de llarg recorregut que van cap a València i Andalusia circularan per Perafort?
Tot sembla descarrilar a les vies de Tarragona. Però la ciutat continua apàtica, com si res no l’afectés…
Ho has dit molt bé: la ciutat -la seva població- és apàtica; ja ho era i, per les degradacions ambientals i arquitectòniques que pateix, sembla que ho continuarà sent per anys.
Al Govern central li importem un rave. El canvi hauria de ser radical, i el camí és difícil.
Excel·lent!
No deixo de pensar que si el govern central no ha acomplert cap de les seves promeses, què ens permet pensar que en el cas dels Jocs del Mediterrani sí ho farà? Tot plegat em recorda més el pensament màgic dels infants que una política que analitzi seriosament els contextos, que toqui de peus a terra i prengui decisions… per difícils que siguin.