Va ser quan l’avió iniciava les maniobres de descens que vam veure per primer cop el contorn de l’Uluru retallat sobre el mar d’arena roja. De forma sobtada però coordinada, tots els passatgers de la banda esquerra van fer un bot i es van enganxar a la finestreta ofegant crits de sorpresa i excitació. Els de la dreta, en canvi, estiraven el coll per veure el que s’amagava darrere d’aquella pila de caps i esquenes. La ganyota de frustració dels seus rostres era evident i justificada perquè, al cap i a la fi, tots érem allà per la mateixa raó: veure la roca més famosa d’Austràlia.
Per sort estàvem a la banda dels afortunats. Al veure la colossal formació, vaig aixafar el front contra el vidre per estudiar-la amb deteniment. Era incapaç de desviar la mirada d’aquella espècie de closca de tortuga mig colgada i, a mesura que enfilàvem la pista, l’escrutava amb neguit intentant aprehendre’n cada detall de la superfície. Ara em sap greu reconèixer-ho, però sabeu què pensava en aquells instants? En el preu dels bitllets. Gairebé 4 hores de vol des de Sidney i un bon grapat de dòlars per veure un roca. Sí, d’acord, una de molt gran i tot el que vulgueu, però al cap i a la fi, un roca al mig del desert.
Des del primer dia en que vam començar a planificar la volta al món, vam incloure l’outback australià i l’Uluru com un dels imprescindibles.Tant bon punt vam fixar-nos en Austràlia, la imatge de la roca rogenca se’ns va aparèixer nítidament al cap i, automàticament,vam incloure-la a la part més alta del llistat, amb negreta i subratllada, al costat de pesos pesats com les ruïnes de Machu Picchu o els temples d’Angkor Wat.
Van passar mesos i anys i l’itinerari va canviar mil i un cops, però mai, ni per un sol instant, vam dubtar de la idoneïtat de la seva inclusió. La seva posició havia romàs tan inqüestionable que llavors, al contemplar-la cara a cara i adonar-me’n que no em generava cap sensació especial, em va negar una inesperada i freda desil·lusió. Com podia ser que l’haguéssim encimbellat d’aquesta manera? Quins mèrits sumava un roc gegantí per haver-nos arrossegat fins aquí?
No volia compartir aquesta primera impressió tan frustrant amb l’Alexandra per no esgarriar-li el moment, però mentre esperàvem que les motxilles apareguessin per la cinta transportadora no deixava de donar-li voltes. Com és que havíem descartat la Gran Barrera de corall sense dubtar-ho ni un instant i, en canvi, havíem agafat un avió per anar fins allà? Era pel fet de saber-nos tan lluny de tot? L’atractiu de l’aridesa? Per ser una icona de la cultura aborigen? Per més que hi rumiés era incapaç de construir un raonament sòlid i al mateix temps honest amb mi mateix. Abans de sortir de la terminal vaig haver d’acceptar que l’única raó era la seva inqüestionable representativitat icònica. Ras i clar, havíem vingut senzillament perquè era l’Uluru i l’Uluru és Austràlia.
Si t’ensenyen sense contextualitzar una fotografia de la Gran Barrera de corall, podries confondre-la amb les increïbles formacions del Carib o amb les que s’amaguen sota les cristallines aigües de les Fiji o les Seychelles. En canvi, si et mostren una fotografia de l’Ayers Rock, segur que la reconeixeràs a l’instant i podràs ubicar-la al mapa sense dubtar. Basant-me en això, em veia obligat a assumir que el desig de venir fins aquí partia exclusivament del fet de saber que es tractava d’un lloc famós.
Per dissenyar la ruta per Austràlia havíem marcat en un mapa tots els indrets que crèiem que es mereixien una visita: ciutats, pobles, monuments, parcs naturals, racons de la costa i llocs que ens semblaven curiosos. No només vam enumerar els grans noms com l’Uluru o l’Òpera de Sidney, sinó que també vam afegir-hi destins “menors” com, per exemple, la ciutat de Port McQuaire i el seu hospital de coales, les Blue Mountains o les curioses roques de ThePinnacles a la costa oest. Potser no serien les parades més espectaculars ni les més icòniques, però serien imprescindibles per donar-li consistència al conjunt del viatge.
La qüestió és que durant el viatge no podem veure tot allò que teníem apuntat i, per tant, decidir què veiem i què descartem resulta inevitable. Quina és la millor manera d’invertir el temps del que disposem? Visitem això o allò? Val la pena fer quilòmetres o ens quedem aquí i mirem què hi trobem? Aquest viatge és un projecte en parella i encara que aquestes alçades ja sabem on volem anar i com volem arribar-hi, no sempre coincidim al cent per cent. Hi ha vegades en que un vol anar cap allí i l’altre cap allà o un prefereix allargar l’estada i l’altre creu que hem de moure’ns com més aviat millor. Quan això passa és el moment d’asseure’ns i parlar, de valorar pros i contres i de buscar justificacions per imposar un destí o opció per sobre de l’altra.
Igualment, quan es tracta d’emprendre un camí que comporta una gran despesa, també cal sotmetre’l a un procés d’anàlisi exhaustiu. Abans de donar-li una bona sotragada a la cartera, hem de valorar amb atenció què ens aportarà el destí o l’experiència, ens preguntem si marcarà una diferència en el viatge o si més endavant trobarem opcions similars o més barates. Aquest és el sistema de griva que apliquem normalment, però l’Uluru, blindat com estava per la seva fama, havia superat tots els filtres sense ni tant sols pujar a la palestra.
Tota tria implica un procés de justificació i argumentació previ a la presa de la decisió que, involuntàriament, alimenta un dels grans fantasmes del viatge: les expectatives.Quan anem al nord és en detriment del sud, si visitem l’est ens perdem l’oest. Hem d’acceptar que per cada lloc que visitem, renunciem a veure’n mitja dotzena. Sense que puguem evitar-ho, cada cop que ens trobem en una cruïlla i ens decidim a seguir un camí, dins nostre hi batega l’esperança d’haver triat la millor opció. És per això que per convèncer-nos de que hem fet el correcte al no agafar el camí de la dreta, ens repetim que el de l’esquerra ésel millor.
És cert que les expectatives són el combustible que alimenta el motor que ens manté en moviment, però si les avivem en excés poden malbaratar-nos l’experiència. Són una presència etèria i subtil que ens envolta i que, per molt que intentem negar-la o foragitar-la, sempre està allà, dansant davant dels nostres ulls mentre ens dibuixa una imatge idíl·lica del destí al que ens dirigim. Quan excitats pel que ens espera invoquem la següent parada, d’algun racó del nostre cap en sorgeix una veueta que ens xiuxiueja frases suggeridores com “serà espectacular” o “hi viuràs una experiència única”. És molt difícil resistir-se als seus cants de sirena, perquè al cap i a la fi l’únic que fan és reflectir els nostres anhels. Però què passa quan la realitat que trobem no està a l’alçada del que hem imaginat? Les expectatives ens han traït i el destí empal·lideix convertint-se en una desil·lusió.
Abans de veure l’Uluru, havia imaginat que em faria sentir aquell pessigolleig electritzant que t’eriça els pèls dels braços i que et descompassa la respiració per uns instants, però com que no havia passat, vaig creure que havíem errat en la nostra tria. Com n’estava d’equivocat! És clar que la meva història amb la roca no va ser un amor a primera vista, però al final, sense arguments ni justificacions, em va conquerir.
Va ser al vespre d’aquell mateix primer dia que em vaig reconciliar amb la roca sagrada. Recolzats al capó del cotxe vam contemplar bocabadats el joc de llums i colors que provocava el sol en el seu camí descendent. El cel es va tenyir de taronja i el perfil dels núvols va quedar marcat per uns reflexos rosats, la superfície de l’Uluru va despendre’s del tons brillants que havia lluït tot el dia i es va cobrir d’un sanguina mat. Vam contemplar la nova muda durant uns instants i llavors, quan el disc va enfonsar-se darrer de l’horitzó,va aparèixer l’ombra.
Com si es tractés del llençol que estén la nit per acotxar la terra, la foscor va arrossegar-se per sobre d’arena i arbres. Avançava imparable com la marea, acompanyada perla fredor que anunciava els rigorsde la nit. Quan l’ombra va arribar a la base de la roca, va començar a trepar-la sense vacil·lar ni un instant. Com si es tractés d’una projecció i la roca fos la pantalla, vam assistir a la lluita diària entre la nit i el dia que es resisteix a acomiadar-se: la part inferior es va pintar d’un creixent i inexorable gris blavós mentre la minvant part superior es desprenia del grana recentment adquirit. El desenllaç, com cada dia, va ser el mateix i en pocs minuts tota la roca lluïa la seva muda crepuscular a punt per rebre la negra nit.
Un somriure involuntari havia fet acte de presència i les reticències que m’havien enterbolit l’ànim durant tot el dia ja havien desaparegut. La gran afluència, satisfeta amb l’espectacle de roca i llum, va desmuntar la paradeta i va pujar al cotxe: era hora d’anar a sopar. Per evitar la cua de la sortida vam preferir quedar-nos una estona més al mirador. Sort que vam fer-ho, perquè va ser precisament llavors que, de sobte, va passar. La roca es va tornar a il·luminar.
Tots els que quedàvem vam arrufar el front incapaços d’entendre el que estava passant. Incrèduls, vam girar-nos per constatar el que ja sabíem, i és que l’únic rastre que quedava del sol era l’aura que brillava tènuement darrere nostre. Però llavors, d’on venia aquesta nova llum? Desconcertats, però bocabadants vam contemplar com durant uns efímers instants l’Uluru brillava i contrastant amb la penombra que començava a abraçar-nos, ho feia amb els colors més intensos del dia. Teníem la sensació d’estar presenciant una escena irreal i durant el mig minut que va durar tot plegat, no vam saber fer altra cosa que alternar les mirades de sorpresa a la roca i les mirades d’excitació entre nosaltres.
Aquesta va ser la lliçó de la gran pedra australiana. Jutjant-la des de l’avió, vaig confondre la senzillesa de les seves formes amb una manca d’atractiu i l’aridesa del paisatge amb buidor. Vaig cometre l’error de jutjar precipitadament, vaig basar-me exclusivament en la percepció que me n’havia format des de la distància i sense esperar a contemplar-la de prop, vaig decidir que la roca no s’ho valia. Vaig ser víctima de la manipulació del meus propis raonaments que, en lloc de temperar-me l’ànim, es van aliar amb el desànim i amb unes expectatives descontrolades.
Suposo que en realitat no em costaria massa trobar l’explicació d’aquella darrera i breu fogonada, però he decidit que no em prendré la molèstia de fer-ho. He decidit que no necessito esbrinar l’origen i la causa del fenomen i, per una vegada, deixaré de banda la necessitat de trobar justificacions i explicacions per a tot. Assumiré d’una vegada que hi ha massa coses que s’escapen al meu enteniment i que és massa presumptuós creure que podem encapsular i classificar tot el que ens envolta. Potser em veia capaç de fer-ho quan estava a casa, en el meu context habitual, però està clar que el món és un lloc massa gran.
Involuntàriament iamb una indiferència palesa, el món desplega davant nostre una gran quantitat d’escenaris i moments irrepetibles per a que els admirem. Quan ens hi topem, sovint som incapaços d’apreciar-los com es mereixen perquè estem plens de pensaments i idees que ens enterboleixen l’apreciació del conjunt. Potser ha arribat el moment de frenar la maquinària que sempre rumia i de prendre consciència que no necessitem res més que obrir bé els ulls i estar disposats a veure allò que ens mostra. Deixem de pensar, limitem-nos a contemplar i a sentir i obrim la porta per deixar passar la bellesa i el misteri amb tota la innocència que siguem capaços.
No trobareu mai cap argument vàlid que em pugui fer-me creure en la màgia, però tot i així sé que aquell dia davant l’Uluru, vaig contemplar la delicada i subtil màgia d’aquest meravellós món en el que vivim.
Aquí teniu el nostre diari d’aventures.
