Carregant ...

El jardí del repòs etern

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El cementiri de Tarragona. Foto DAVID OLIETE

El cementiri de Tarragona, amb més de dos segles de vida. Foto DAVID OLIETE

Joan Smith, governador de Tarragona, guaita a la bateria de Sant Jeroni des del seu mausoleu al cementiri. Ell va ser l’impulsor d’aquest espai de repòs etern. I un dels primers a ser-hi enterrat. Era el 1809 i la ciutat estava assetjada pel tifus i els francesos que la rondaven. Dos segles després, el cementiri acull actualment més de 19.000 sepultures.

Si es pogués alçar i posar de puntetes, Joan Smith podria espiar el mar per sobre de la tanca provisional de canya que resguarda la part nova del cementiri, l’ampliació que se’n va fer el 1991. El mar que tant havia estimat, ell que va ser l’enginyer que va impulsar les obres del port modern. Davant dels seus ulls també toparia amb la bateria de Sant Jeroni, una de les defenses de la ciutat durant la Guerra del Francès. Joan Smith és un dels morts il·lustres que reposen al cementiri de Tarragona. I ho fa des del seu origen, el 1809. Des del 1993, la ciutat el recorda amb un nou mausoleu, dissenyat per Bruno Gallart. Al peu s’hi conserva la làpida original del que va ser governador de la ciutat en uns temps ben difícils.

El 1809 la població de Tarragona s’havia triplicat. No parava d’arribar-hi gent que fugia de Barcelona i de les poblacions que havien estat ocupades pels francesos. Els civils convivien amb les tropes. No s’hi cabia enlloc. Ni a les cases, ni als quarters, ni a la presó, on s’havien traslladat tots els reclusos del Principat, fins i tot els que esperaven judici. I va esclatar l’epidèmia. No era la primera que assolava la ciutat. Al segle XIV la pesta també hi havia fet estralls, com a tot Europa. I havia obligat a ampliar el vell cementiri, al costat de la catedral. La nova epidèmia, aquesta de tifus, també va evidenciar la necessitat d’un nou cementiri. Per manca d’espai i per raons de salubritat.

El cementiri actual de Tarragona es va construir el 1809, quan la ciutat estava assetjada pels francesos

Feia anys que se’n parlava. Però va ser el 1809 quan les autoritats van veure clar que no es podia esperar més. Entre elles Joan Smith, que tot just feia uns mesos que havia estat nomenat governador de Tarragona. Va enviar una carta al tinent general Theodor Reding dient-li que calia prendre mesures urgents. I la Junta que presidia va prestar a l’Ajuntament els diners per comprar els terrenys, que estaven situats al peu de la muntanyeta de l’Oliva afrontant amb els camins de Valls i del Llorito.

Feien 412 canes quadrades i eren unes vinyes que pertanyien a l’advocat Francesc Seguí i Gómez, que no va dubtar a posar-los al servei de la ciutat en aquells temps d’extrema necessitat. Això sí, cobrant. El preu es va fixar en 1.158 lliures, 18 sous i 11 diners en moneda catalana. Segons el llibre Història antiga i moderna del cementiri de Tarragona, de Josep Adserà i Martorell, quan es va signar l’acta de compravenda, el 17 de maig de 1809, ja havia cobrat 462 lliures i 6 sous. La meitat dels diners els havia d’aportar l’Arquebisbat. L’altra meitat, la ciutat. Era el que establia la llei.

I així és com els tarragonins van començar a enterrar els seus morts al peu de la muntanyeta de l’Oliva. Fins i tot abans que se signés l’escriptura de compravenda dels terrenys. Josep Adserà detalla al seu llibre que el 27 de febrer de 1809 s’hi va enterrar Antònia París, vídua de Tomàs, de 56 anys. I només unes setmanes més tard, el 16 de març, hi va fer cap Joan Smith. El governador de Tarragona va ser una de les 8.000 víctimes que es calcula que va fer l’epidèmia.

Fa dos segles, el tifus va evidenciar la necessitat d’aixecar un nou cementiri per raons d’espai i salubritat

El tinent general Reding no va tardar gaire a seguir-lo. Havia resultat ferit el 25 de febrer a la batalla de Pont de Gol, a Valls. Mal curat de les nafres, va visitar un hospital militar a Altafulla, on es va contagiar de l’epidèmia. Va morir el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril de 1809. Les seves restes també reposen al cementiri de Tarragona, en un sobri i monumental mausoleu reedificat el 1892. L’estructura és de pedra grisa del Llorito. A sobre hi reposa un sarcòfag sustentat sobre unes grapes de lleó de marbre blanc. Al capdamunt hi descansa un trofeu, amb una cuirassa i un casc, com a les tombes dels herois romans. El guia Paco Tovar, membre del grup de reconstrucció Tarragona 1800, diu que l’exèrcit encara en té cura. Cada any hi van a posar flors per recordar el que va ser l’artífex de l’èxit a la batalla de Bailèn, la primera derrota de Napoleó en camp obert.

Arribar al mausoleu de Reding és fàcil. Està ubicat en un encreuament de vies del cementiri, en un lloc ben visible i amb vistes al mar. L’accés al cementiri n’és la part més monumental. Tot just creuar la portalada s’obre un carrer ample amb mausoleus i capelles erigits per les famílies més notables. La majoria són de finals del segle XIX i principis del XX. A mà dreta reposen a peu pla. A l’esquerra, sobre un terraplè alçat damunt d’una renglera de nínxols alts. Aquesta és la part més antiga d’un cementiri format per terraplens flanquejats de sepultures, i blocs d’entre sis i set pisos de nínxols que hi reposen a sobre, resseguint el desnivell del terreny. I escales i rampes per anar amunt i avall. Deu ser que els cementiris s’assemblen a la ciutat que els acull. A la part més alta, les vistes sobre el mar són glorioses. I també sobre la muralla i la catedral.

Un sol espaterrant cau sobre les lloses de les làpides. Per Tots Sants, el cementiri s’omple de gent que hi va un cop a l’any per recordar els seus morts, reproduint una tradició que va instaurar el papa Gregori IV al segle IX. Però ningú anirà a posar flors als milers de persones que durant segles es van enterrar al vell cementiri de la ciutat, al costat de la catedral, als peus de la capella de Santa Tecla la Vella. Avui en dia no queda ni rastre de les velles làpides i poca gent sap que, just al costat, a la capella dels Urrea, hi reposen els cossos dels soldats francesos que van morir al setge del 1811. Però aquesta és una altra història.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

3 respostes a “El jardí del repòs etern”

  1. Jordi Vallvé López ha dit:

    Article molt interessant. No obstant, referencia la mort del General Reding per St. Jordi (23 d’abril) del 1809 i a l’article hi diu febrer.

    Salut!

  2. Anton ha dit:

    Cal recordar que el General Reding te el seu nom a un carrer de la ciutat, on jo hi vaig viure durant 36 anys…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *