Un cop tancat el cinema Lauren de Reus, la capital del Baix Camp tan sols té un complex on poder anar a veure pel·lícules sense haver d’agafar el cotxe i fer cap a Les Gavarres, Vila-seca o Cambrils. Inaugurat el 1978, el Reus Palace és el reducte del cinèfil ganxet àvid d’estrenes. Més enllà dels cineclubs dels quals ja hem parlat, les sales dels Zúñiga són les úniques que programen films actuals de la cartellera. Passada la crisi dels 90, i malgrat haver patit de valent l’actual, han resistit. La clau? “Que la gent jove torna a anar al cinema, especialment a l’estiu”, revela Alejo Zúñiga.
En dono fe. Fa unes setmanes vaig veure-hi un subproducte de terror a la sala 4 i una bona colla d’adolescents em va acompanyar. L’arribada de Lauren als 90 va fer pensar que el Palace tenia els dies comptats. Les sales noves eren més netes, lluminoses i la qualitat de les projeccions era notablement més bona. Els Zúñiga, però, nissaga d’exhibidors consumats, van ser pacients i van anar fent la seva, sense soroll, sense estridències i, sobretot, sense gastar més del compte. De fet, a Reus també van gestionar altres cinemes, com ara el desaparegut Cosmos.
Des de 2010 i fins a finals de 2014, el cinema del carrer Batan de Reus va anar perdent públic i ingressos, quelcom que els responsables minimitzen. “Sempre n’hem tingut, de dificultats. L’arribada dels Lauren als 90 ens va fer molt de mal, i ens vam sortir”, diu.Els canvis en el consum d’audiovisuals i el 21% d’IVA també els han passat factura. Sobre aquest últim factor, apunta: “No l’hem volgut aplicar al públic. Hem lluitat per mantenir els preus ben ajustats”, es lamenta. A més, fan atractives promocions. Hi ha un parell de dies de l’espectador (els dimecres i els dijous) i a l’última sessió de diumenge fan un 2×1.
El cinema, inaugurat el 1978, és l’únic que queda al centre de la capital del Baix Camp
Amb tot, i aquesta és una opinió molt personal, el Reus Palace ha vençut els mals temps, la pirateria i els Lauren perquè és història reusenca. Si m’ho pregunteu, si voleu saber què m’agradava fer de nen i de més gran, us diré que el cinema al nucli antic de Reus ha estat gairebé com una segona llar per a diverses generacions de ganxets, que poc o molt seguim anant-hi. Uns dels meus millors records, en realitat, són aquells programes dobles de dissabte. Allà m’hi vaig fer els primers petons, ocults en la foscor de la sala 1. Està una mica tronat, no ho nego pas, però un cop passes la taquilla et sents com a casa. I com a casa, diu el tòpic, no s’hi està tan bé enlloc.
Ara bé, a casa també s’ha de canviar la televisió, pintar les parets i posar-hi un sofà nou, amb els anys. I es veu que aquesta és la intenció. De cara a finals d’any, Zúñiga avança que s’han de canviar les butaques més malmeses de les sales a la segona planta, entre d’altres. L’Alejo potser ho deixa en uns anys, però per sort el germà petit té corda per estona, així que tindrem cinema al carrer Batan una bona temporada més. En tot cas, espero i desitjo que l’administració local protegeixi un referent amb gairebé 40 anys de recorregut si van mal dades. Llarga vida al Reus Palace.
