Carregant ...

Una batalla bestial

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Laura Casadevall, l’autora del text, arribant a la meta de la Marató de Barcelona. Foto: cedida.

Són dos quarts de cinc de la matinada del diumenge 12 de març de 2017, i l’estrèpit del despertador retruny en el silenci sepulcral que se li suposa a aquests instants del dia. Amb prou feines he pogut aclucar l’ull malgrat ficar-me al llit ben d’hora, abans fins i tot dels telenotícies de les nou.

Em llevo i em serveixo un plat de pasta. Després, em vesteixo com si d’una cerimònia es tractés: pantalons curts, samarreta, cinta del cabell, visera per a protegir-me del sol, mitjons compressius i portadorsals. I per descomptat, les sabatilles.

A dos quarts de sis encara llueix ufanosa una lluna plena que anys enrere només hagués gaudit tornant d’algun concert o després d’alguna de les meves sessions com a Dijeila al Cau o La Vaqueria. Avui la cosa també va de rumba. De rumba de la bona.

Amb prou feines hi ha trànsit a l’AP-7 i en una hora he aparcat al pàrquing soterrani de l’antiga plaça de braus de les Arenas, a la mateixa plaça d’Espanya. Avui acull un dels molts centres comercials de la Ciutat Comtal. Mentre prenc un cafè, penso que llueixen molt més macos els corredors i corredores abillats amb malles que els toreros que en temps passats donaven mort a éssers indefensos en aquest mateix espai.

Les inseguretats afloren davant el repte majúscul de completar una primera marató

Entre naps i cols passen els minuts i les hores. S’acosta el tret de sortida. En dirigir-me al carrer, descobreixo que la nit ha donat pas al dia. Els voltants de Maria Cristina estan ja plens de gom a gom, la policia talla els carrers limítrofs al trànsit i la megafonia avisa que queda molt poc per a l’inici de la cursa. No hi ha marxa enrere. La festa de la marató és a punt de començar. Els nervis afloren. Repasso mentalment els entrenaments dels últims mesos. Potser m’han faltat tirades llargues. Diuen, els que en saben, que a partir dels 32 o 34 quilòmetres les reserves de glucogen arriben a la seva fi i, llavors, el cos se serveix del greix per continuar funcionant. És el moment en què fa acte de presència l’arxifamós i temut mur. I jo encara no tinc el plaer de conèixer-ho.

Observo al meu al voltant: un home amb mallot, culotte i gorra ciclista, un alemany descalç que ja va córrer la marató de Tarragona, els gegants de Teià que corren pels refugiats. L’ambient és alegre, reivindicatiu i fa olor de Reflex. Quinze minuts més tard, travesso l’arc de sortida al ritme premonitori del I willsurvive. Començo la meva primera marató.

Laura Casadevall a l’alçada de la platja de l’Arrabassada en la cursa de 30 kms. de Tarragona del passat mes de gener. Foto: cedida.

Els primers quilòmetres transcorren ràpids. Penso que és un gran encert portar-nos per Sants per després enfilar el camí fins al Camp Nou quan les forces encara estan intactes. És inevitable, en passar enfront del coliseu blaugrana, recordar la gesta que quatre dies enrere ha dut a terme el conjunt de Luis Enrique a la Champions. Si ells han fet el miracle, jo també el puc aconseguir. M’avança un paio disfressat de Batman. Em pregunto si és un culer complint alguna promesa.

En passar per la Illa Diagonal recordo la meva època de venedora de mitjons i estudiant de Periodisme. A la plaça de Francesc Macià, torço a la dreta per Comte d’Urgell i giro cap al carrer París. No sé si ja començo a delirar, però juraria que he passat al costat d’un senyor que porta una recreació de la Torre Eiffel d’uns dos metres d’alt i un metre d’ample. Un instant després, un enorme cartell groc indica que ja he completat els primers 10 quilòmetres del recorregut en poc menys d’una hora. Estic fresca i porto el ritme marcat.

Els següents cinc quilòmetres succeeixen per la Gran Via i el Passeig de Gràcia. Deixo enrere la Casa Milà empesa pels crits d’ànim d’un monjo budista i 10 minuts després el recorregut em porta fins a la Sagrada Família. No se m’ocorre millor forma de fer turisme per Barcelona. Em trobo amb els pacers de quatre hores. Són les mateixes llebres a les quals vaig trepitjar els talons a la Mitja Marató de Cambrils i em saluden entusiasmades. En aquell moment, crec en la bondat infinita de l’ésser humà. Quin xut d’energia!

La Laura arribant a la meta de la mitja marató de Cambrils del mes de febrer. Foto: cedida.

Amb els ànims renovats, encaro la Meridiana. Sé que, en arribar a Fabra i Puig, tindré a la butxaca els primers 21 quilòmetres del recorregut. Rodo durant una estona al costat d’un grup que empeny a herois en cadires de rodes i me’n recordo dels nois de Xq no Álex. Admiro tant la seva perseverança i valentia! Vagant en aquests pensaments em trobo quan la música en directe d’un grup de joves m’alerta que estic passant sota l’arc de la mitja marató. Porto dues hores i cinc minuts corrent.

Els següents quilòmetres passegen per la Mina i el Besós fins que, de cop i volta, el paisatge canvia radicalment: els edificis humils donen pas a imponents gratacels. Estem al Fòrum. Em dirigeixo cap a la plaça de les Glòries i en el quilòmetre 28 veig a la meva germana Marina. (Nota mental: explicar-li que no pot animar fent cara de poema. Concretament, d’un poema titulat “Moriràs”).

La sensació en traspassar la meta és orgàsmica: enrere queda l’esgotament físic i mental

Jo, a aquestes alçades, ja no puc pensar en una altra cosa que no sigui el quilòmetre 30, que, per acabar-ho d’adobar, transcorre pel meu estimat Poblenou. Sé que sóc a punt d’entrar en la dimensió desconeguda. I a la porta de l’abisme em saluda la meva amiga Ester. Xoquem la mà, imito la cara de panic situation que la meva germana m’ha fet minuts abans i segueixo avançant cap al Passeig de Taulat.

Recorro la costa atabalada per una brisa suau que a mi em sembla un huracà i desemboco al carrer de la Marina. És el quilòmetre 35 i el temut mur apareix. És molt més gran del que imaginava. Diria que, metre a dalt metre a baix, té l’altura de l’Everest. Se’m fa difícil continuar endavant i ni l’aigua, ni la beguda isotònica, ni els plàtans, ni la fruita seca de l’avituallament més proper em reactiven. Negocio amb mi mateixa: caminaré un quilòmetre, recuperaré forces i continuaré endavant. I així és com em trobo fent el walking dead durant mil gloriosos metres, aliena a les arengues d’altres corredors i de gent meravellosa que em crida pel meu nom. Jo els hi regalo el meu millor somriure. I segueixo fent el zombi.

A la Ciutadella recupero el ritme, tot i que menys vigorós que en els primers 30 quilòmetres, i passo per sota de l’Arc de Triomf sentint-me invencible. La reina del món. Encaro els últims 5.000 metres amb energies renovades, fascinada per la quantitat de gent que anima a la plaça de Catalunya, el Portal de l’Àngel i la Catedral. Al cap de poc, em trobo enfilant el Paral·lel. M’han advertit que aquests dos últims quilòmetres en pujada són mortals de necessitat, però sé que les meves amigues, les de tota la vida, les del barri, les del Poblenou, m’esperen en aquest punt, així que no decaic. L’emoció m’embriaga en passar al seu costat, mentre que uns altaveus em regalen els Amics per sempre de Los Manolos.

Un sospir i ja albiro el quilòmetre 42. Tan sols 195 metres em separen de la glòria. Agafo aire i crido un “sííííííí” al més pur estil Cristiano Ronaldo. Déu em perdoni. Agafo la mà al meu company de vida, que no m’ha deixat ni un instant sola en aquesta aventura. I, tots dos junts, guanyem la Batalla de Marató. Han passat quatre hores, 23 minuts i 43 segons i per fi sóc finisher.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *