Carregant ...

Cultura popular i l’invent de ‘tradicions’

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Imatge del canvi de portadors dels Nanos petits a la Cercavila de Santa Tecla. Foto: David Oliete

(La foto que encapçala aquest article ha estat escollida per la direcció del FET a TARRAGONA).

Veig que s’apropen temps de decisions que hauran de definir, o perpetuar, el nostre model de lleure urbà i de relacions socials en base a allò que denominem Cultura popular. No seré jo qui opini sobre aquest concepte i els seus àmbits de materialització. Ni qui discuteixi sobre la frontera o intersecció entre la Cultura popular, el simple Entreteniment o el fer-se veure pels carrers de Tarragona.

No obstant això cal remarcar, tot i que és obvi, una simple qüestió lèxica que pot clarificar les coses en l’apassionada  dialèctica entre aquells que estan farts i aquells que estan satisfets.  Personalment és un debat que em complau, ja que en l’àmbit educacional o en l’escala de valors dels “coneixements útils”, la Història no hi compta gaire. Però a la pràctica, la Història, ni que sigui popular i molt recent, és un dels aspectes en què més ens costa posar-nos d’acord. I el més recorrent per fer valdre el nostre criteri.

“A Tarragona, la cultura popular és fruït de la voluntat de recuperar la identitat soterrada després de la dictadura”

Aquí em vull aturar en el significat de la paraula Tradició, del llatí traditio-onis i que en origen respon a la transmissió de coneixements i d’ensenyances (Oxford Latin Dictionary).  Aquest concepte és rellevant en les nostres arrels cristianes, per exemple la Traditio Legis. Així doncs, en l’Oxford English Dictionary trobem una accepció representativa de tradition: és la doctrina no explicitada en la Bíblia, però que es va mantenir a partir de l’ensenyança oral de Crist i dels Apòstols. No hi ha dubte que aquest desig de transcendència i dogmatisme cristià romandrà en els orígens dels Seguicis medievals.

Part d’aquest sentit es troba en el significat comú del terme tradició: “Costum que ha prevalgut de generació en generació” (DIEC); “Transmisión de … ritus, costumbres … hecha de generación en generación” (DRAE); “Ensemble de llegendes … de coutumes, d’usages … transmis oralement su long espace de temps” (Dictionnaire Larousse); “The transmission of customs or beliefs from generation to generation” (OxfordEnglish Dictionary); “Transmissione nel tempo, da una generazione a quelle successive..” (treccani.it).

A Tarragona, la Cultura popular és fruit d’una voluntat política i social, o a l’inrevés, que desitjava recuperar una identitat soterrada després d’una dictadura anticatalana. En aquest llarg recorregut hi ha hagut de tot:

Elements tradicionals gairebé ininterromputs: Gegants, Nanos, Castellers…

Recuperació de tradicions centenàries preexistents que havien desaparegut:  Ball de Diables, Drac…

Innovació a partir de tradicions preexistents: El Retaule de Santa Tecla en base a tradicions musicals i dansaires.

Nous actes sense una trajectòria històrica prèvia: La Baixada de l’Àliga, àpats o música al carrer…

Aquests casos exemplifiquen les variants que es poden donar al llarg de l’any i en les diferents festivitats: des del Cafè, copa i puro fins als assajos dels timbalers pels carrers de la ciutat.

“El debat sobre l’emplaçament de determinades activitats ha de diferenciar les populars de les tradicionals”

Però el problema rau en legitimar històricament una activitat emprant el qualificatiu de tradicional. Una variant pulcre de dir “això sempre s’ha fet així”. Queda prou clar que un ritual o costum per ser qualificat de tradicional s’ha d’haver transmès de generació en generació. Ara bé, quantes generacions han d’haver mantingut una activitat per considerar-la tradicional? Aquí està el quid de la qüestió. Al meu parer, amb una o dues no n’hi ha prou, però desconec quin criteri s’aplica per part dels estudiosos de la Cultura popular. D’altra banda, la Genealogia, ciència auxiliar de la Història, considera que la durada d’una generació se situa entorn els 30 anys.

Per tot això, crec que el debat actual sobre el com i l’emplaçament de determinades activitats ha de diferenciar entre aquelles que són populars i les que són tradicionals. Emprar incorrectament el terme tradicional, sense una base històrica i lèxica, només respon a interessos particulars o bé a criteris populistes.

Si no es tergiversen els mots, els debats seran més positius i constructius.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Cultura popular i l’invent de ‘tradicions’”

  1. Bruno ha dit:

    Quin conyàs d’article. Que més dóna el que es digui a l’edat de Tutankamon… estem al segle XXI, any 2017, i hi han actes nous per la festa major que la població s’ha fet tradicional a la seva vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *