Quan Josep Ferrer Vilar va néixer al número 12 del carrer Cós del Bou encara no existien els porters automàtics. Aleshores els portals eren oberts i els adolescents enamorats aprofitaven per festejar-hi. No hi havia apartaments turístics, i la majoria de veïns es coneixia i se saludava. Si el diumenge volies fer el vermut, al bar Pepito, a la Baixada Peixateria, hi podies recollir el sifó o bé demanar unes escopinyes per cinquanta cèntims. Eren altres temps. Enguany Ferrer ha complert 74 anys, i al barri han canviat moltes coses, però no pas totes. Al Cós del Bou, Baixada Peixateria i Trinquets Vell i Nou hi perviu un sentiment de pertinença col·lectiva, estretament vinculat a les festes del barri, nascudes l’any 1844 i dedicades a Sant Roc.
Durant el franquisme, les festes de Sant Roc es van consolidar com una celebració de caire popular. “Eren les festes de Tarragona”, manifesta Ferrer. En aquella època Sant Magí i Santa Tecla eren d’un color gris oficialista, i pel que sembla la gresca, a la Part Alta, s’havia convertit en patrimoni dels veïns del barri. Per a molts joves tarragonins, doncs, la revetlla de Sant Roc representava l’excusa estiuenca per començar a sortir de nit. Les primeres orquestres, els primers balls arrambats al carrer, ple de gent, engalanat amb banderoles. “Hi havia un barri molt dinàmic”, afirma Sílvia Ferreres, que sempre ha viscut al Cós del Bou. Els veïns més veterans recorden que durant les festes també es repartien talls de síndria, s’anava a dinar al Mas d’en Rabassa per després portar-ne l’aigua i els xiquets lluïen els penons del barri.
JOSEP FERRER, SILVIA FERRERES, SALVADOR FÀ I FERRAN VENTURA REMEMOREN LA VIDA AL CÓS DEL BOU
Fins a l’any 1972 Rafel Simó, que disposava d’una fusteria al Cós del Bou, va treballar de valent per mantenir viva la festivitat, que amb la mort del dictador Franco va rebre un nou impuls. Va ser aleshores quan va agafar la batuta de la celebració Artur Tomàs —que el pròxim dia 16 d’agost complirà 99 anys. L’arribada al barri de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, a començaments dels vuitanta, també va provocar que alguns joves, com el casteller Ferran Ventura, s’hi impliquessin. Eren anys de molta activitat. El 1985 els veïns van recuperar el Drac, i el 1986, tal com explicava Jordi Bertran el passat 5 d’agost al Diari de Tarragona, el “Peter”, Pere Martínez Escámez, va restaurar els caps, els braços i les mans dels Gegants Vells.
D’aquella època, Sílvia Ferreres, Josep Ferrer, Salvador Fà i Ferran Ventura en recorden molts detalls. Evoquen plegats els discos dels veïns, sonant a l’hora de la migdiada; els còctels del mestre Eduard Boada, elaborats en una formigonera cedida per la ferreteria Anguela o en una rentadora; les actuacions del pallasso Enrico, i el festival de playbacks, impulsat dècades abans que a les televisions es parlés en termes de talent show; i el mateix Ventura disparant el canó dins els portals, al ritme de les matinades. Tots coincideixen a enyorar la guerra d’aigua i la cercavila mig improvisada del 16 a la matinada. També tenen present el cas singular del ja traspassat Félix, conegut com el Madriles, que cada any venia expressament des de la Villa y corte per gaudir de les festes de Sant Roc i d’uns quants quintos frescos.
DURANT EL FRANQUISME, LES DE SANT ROC EREN “LES FESTES DE TARRAGONA”
Tots quatre són un pou inexhaurible d’històries. El que porta fama de tenir retentiva d’elefant, però, és Ferrer. No tan sols ha documentat gràficament les festes de Sant Roc des dels anys seixanta —l’any 1965 va obrir, al Cós del Bou, la botiga Fotos Fer-vi—, sinó que a més a més se sap de memòria una llarga llista de noms i cognoms de coneguts del barri. Ell, com tants altres veïns, guarda bons records de la festa del 1994, en què es commemorava el centenari de les festes de Sant Roc. Aquell any es van restaurar els Gegants Vells, es va dur a terme una trobada de gegants centenaris i una altra de pubilles, es va editar el llibre 150 anys de les festes de Sant Roc, de Joan Auladell, i es va recuperar el Cós blanc, que en temps pretèrits ja s’havia dut a terme al barri.
Fà, Ferreres i Ventura formen part de la comissió, presidida per Ferrer, que des de fa quatre anys s’encarrega de preparar les festes de Sant Roc. “Hem intentat recuperar aquell esperit familiar que havien tingut les festes anys enrere”, explica Fà. Alguns, com ell mateix, ja no viuen al barri, però encara se’n senten part. El dia 16 d’agost, de fet, serveix, en part, perquè veïns i exveïns es retrobin pels carrers que els han vist créixer. Els ritmes de vida i la durada dels contractes de lloguer actuals són diferents, i tot això dificulta que entre les noves generacions es creï un entorn com el d’abans, de cares conegudes, de complicitats, de família ampliada. Per aquest motiu, avui dia, les festes de Sant Roc, tal com afirma Ferreres, són sobretot “un sentiment”.
LA FESTA CENTENÀRIA CONSERVA TRADICIONS, COM LA COL·LOCACIÓ DEL SANT AL MIG DEL CARRER
Els temps canvien, però a les festes centenàries de Sant Roc hi ha tradicions que es conserven, impertorbables. Al barri continuen col·locant el sant enmig del carrer, en una escena que bé podria aparèixer en una pel·lícula del neorrealisme italià; el penó principal abilla, cada any, el balcó d’un veí diferent; al Cós del Bou hi ballen els Gegantons Negritos i s’hi fan castells; es beneeixen coques a l’església de Sant Francesc; es fan les matinades amb un canó emblemàtic, que durant anys va portar el cèlebre Caleto, que des de l’any 1994 té un nano en homenatge; la periodista Sílvia Petit continua vestint-se de pubilla, des de fa 43 anys; i per cloure les festes es corre la traca. “Si en repasses l’estructura, veuràs que s’assemblen a unes festes de poble petit”, conclou Fà.
Durant aquest darrer període els organitzadors han volgut promoure la recuperació de la memòria col·lectiva de les festes. Per aquest motiu els pregons han estat protagonitzats per persones —Josep M. Sabaté, Ramon Simó, Rosa M. Virulés— que guarden algun tipus de relació amb el barri. Aquest 2017 la pregonera serà la poeta Isabel Ortega, filla d’Epifanio Ortega i de la Pepita, responsables, durant anys i panys, de l’històric bar Pepito, que fa un segle va obrir les seves portes a la ciutat. Ferreres rememora d’haver-hi anat a buscar entrepans per al Ball de Diables, de la mida “de La Vanguardia d’abans”, i que el propietari els redactés la factura en un cartró de Ducados.
“Són només tres dies, però són d’allò més intensos”, sintetitza Ferreres. El 14, 15 i 16 d’agost, tant ella com la resta d’integrants de la comissió treballaran dia i nit, quasi sense treva, perquè les festes de Sant Roc siguin un èxit. D’aquesta manera, construiran, junts, noves experiències, nous records i noves anècdotes per compilar. Perquè les festes de Sant Roc són, com bé diu Ferreres, un sentiment compartit.
La celebració de Sant Roc vista per Fotos Fer-vi
.
Josep Ferrer i Mercè Escoda (Fotos Fer-vi) han documentat al llarg de més de cinquanta anys diverses festes populars de la ciutat, entre les quals destaquen les de Sant Roc. Sempre es van repartir la feina. Els anys que Ferrer enregistrava imatges la seva dona, Mercè Escoda, s’ocupava de les fotografies. Heus ací una selecció d’imatges de la celebració de Sant Roc que Ferrer ha cedit generosament al Fet a Tarragona.
Felicitar a en Josep Ferrer i Vilar per la seva memòria, i aportar les imatges del seu històric arxiu.
Dr. Romà Massot Punyet.
Tarragona