16.6 C
Província de Tarragona
Divendres, març 29, 2024

Dones lluitadores d’ahir i d’avui

Ángeles de la Fuente (esquerra) i Carmen Muñoz (dreta), a la Rambla de Campclar.

Vau arribar a Tarragona quan encara éreu unes adolescents i, en qüestió de mesos, vau entrar a treballar a les fàbriques de la perifèria. Vuit hores de jornada de treball en cadena, repetint el mateix moviment durant 10.000 o 15.000 vegades diàries per un salari miserable. A preu fet, a preu robat. La vida no us ha regalat res. Teniu les mans endurides per l’esforç i les cames fortes de caminar durant anys i panys des de les vostres modestes cases fins a la fàbrica.

Sovint discutíeu amb els superiors, però també amb les companyes que acotaven el cap quan els senyors imposaven que s’havia de treballar un pont o fer hores extres, o simplement quan no us pagaven el que us corresponia. «Sí, senyor», «entesos, senyor», deien moltes. Doncs no. Vosaltres dèieu que no quan tocava, això és, quan la consciència us advertia que el patró estava intentant trepitjar la vostra dignitat. I precisament per aquest motiu éreu les ovelles roges del ramat, les agitadores, sempre assenyalades. Però tant hi feia el que diguessin els amos, veritat? No van aconseguir que defallíssiu. Vagues, tancaments, judicis. No demanàveu pas el cel dels privilegis, sinó unes condicions laborals mínimes.

Carmen Muñoz i Ángeles de la Fuente, veïnes de La Floresta i Torreforta, representen el sindicalisme de fa mig segle

El clima de solidaritat que vau teixir en moltes fàbriques integrades majoritàriament per dones va contribuir a la conscienciació social i política, però també de gènere. Aleshores ja us ofenia la desigualtat salarial entre homes i dones, o que amb l’embaràs aprofitessin per dir-vos «bon vent i barca nova, dona, que ara et toca cuidar de la llar i de les criatures», i ara us enerva la sang que aquestes i tantes altres injustícies continuïn passant, cinc dècades després. Per aquest motiu, vosaltres, que vau ajudar a obrir camí, aquest 8 de març donareu suport a la vaga feminista.

Sou les lluitadores d’ahir i les d’avui, encara. Abans éreu les sindicalistes, les del comitè d’empresa, i ara sou les iaioflautes, les àvies que defensen a les places i carrers d’arreu les seves pensions, però, sobretot, les nostres, i que sovint trobeu a faltar la solidaritat dels joves en aquesta causa, que ens afecta a tots.

 

Carmen Muñoz, treballadora de la BIC, 77 anys: «Que no serveix de res protestar? El que no serveix de res és quedar-se estirat al sofà»

.

Filla de Palenciana (Còrdova), Carmen Muñoz va arribar a Tarragona el maig de 1963. El mes d’octubre d’aquell mateix any va començar a treballar a la fàbrica del bolígraf Punta BIC, de l’empresa Laforest, ubicada al Polígon d’Entrevies. «Al principi, quan tot era manual, tancàvem la mina dels bolígrafs a base de puntades de peu. Imagina’t fer-ne 10.000 o 13.000 diàries», rememora. Es tractava d’una feina molt dura. Les condicions laborals a la BIC, a més, eren precàries: «Vam haver de reclamar fins i tot uns guants per manipular la tinta dels bolígrafs». Aquesta veïna de La Floresta, que vivia al costat de les xaboles d’Entrevies, també recorda que a l’hivern la calefacció de la fàbrica s’espatllava durant llargues temporades.

Combativa, infatigable, va estar qüestionada repetides ocasions pels directius de la BIC. Discutia sovint amb ells, però també amb les companyes que cedien davant les exigències de l’empresa. «Jo em negava a fer hores extres mentre hi haguessin persones desocupades», afirma. Representant, en primer lloc, del Sindicato Vertical, i posteriorment de la Unión Sindical Obrera (USO) i de Comissions Obreres (CCOO), al llarg de gairebé tres dècades va formar part del comitè d’empresa de la BIC. «Em deien la comunista. I jo pensava, doncs bé, si ser lluitadora vol dir ser comunista, que em posin l’etiqueta que vulguin», assegura.

Per la seva implicació sindical, l’empresa la va arraconar durant una setmana sencera: «Fitxava i m’asseia al menjador, perquè no m’oferien feina. Van fer les mil i una perquè me’n cansés i plegués, però no ho van aconseguir». No obstant això, quan va deixar el comitè perquè hi entrés saba nova, la BIC va aprofitar per acomiadar-la.

Jubilada prematurament als 57 anys, Muñoz denuncia el retrocés social dels últims anys, i opina que «tant els sindicats com els ciutadans haurien de pressionar més». «Hi ha gent que diu que protestar no serveix per a res. El que no serveix per a res és quedar-se estirat al sofà», adverteix Muñoz. La veïna de La Floresta també es mostra partidària de donar suport i participar a la vaga feminista convocada per al 8 de març. «A les dones sempre ens han fet la traveta», afirma.

Fotografia aèria de les instal·lacions de la fàbrica BIC, realitzada durant la segona meitat dels anys seixanta (Font: Tarragona Antiga – Fotografia enviada per José Llao Sáez).

Ángeles de la Fuente, treballadora de la Seidensticker, 66 anys: «Moriré amb les botes posades»

Ángeles de la Fuente, veïna de Torreforta, va entrar a la fàbrica Seidensticker, especialitzada en la producció en cadena de camises, a finals dels seixanta, amb tan sols 17 anys. En aquell moment ja hi treballaven unes 500 dones. Ella s’ocupava diàriament de traçar el coll de les camises, una feina feixuga i monòtona.

A la Seidensticker, les reivindicacions de les treballadores no van trigar a aparèixer. En primer lloc, per un sou digne: «Cobràvem un salari mínim fix i la resta eren objectius. Però ens intentaven enredar per tal de no pagar-nos els objectius». També van haver de batallar per aconseguir, entre altres coses, la reducció de jornada, que permetia que les dones que havien tingut fills continuessin treballant. «No volien dones casades. És trist comprovar que aquest tipus de situacions encara passen avui dia», es lamenta.

La fàbrica va ser la universitat de la seva vida: un espai de conscienciació, de lluites, de complicitats i d’amistat. «Hi vam crear un clima de solidaritat bastant generalitzada», recorda de la Fuente. Té molt present, en aquest sentit, com les caixes de resistència es repartien en funció de les necessitats familiars de cada treballadora. «Érem assembleàries i defensàvem l’autogestió», assegura.

Durant el franquisme de la Fuente va entrar al Sindicato Vertical, i posteriorment es va integrar, primer, a la USO, i, més endavant, a les CCOO. A la Seidensticker van protagonitzar dos tancaments de protesta, un dels quals, organitzat l’any 1974, es va allargar durant 40 dies. «Aquestes accions van ser interessants, perquè els homes es van veure obligats a cuidar la casa i els fills. Nosaltres aleshores ja érem feministes», explica.

De la Fuente va treballar a la fàbrica fins al seu tancament, l’any 1980. Per a ella, però, encara són temps de manifestacions. «Els joves hauríeu d’estar implicats en la lluita de les pensions», em recrimina. Tot seguit, conclou: «Nosaltres donarem guerra fins que ens morim. Ara som dels iaioflautes. Jo tinc clar que moriré amb les botes posades».

Les treballadores de l’empresa tèxtil Seidensticker en plena jornada laboral, l’any 1965 (Font: Tarragona Antiga – Fotografia enviada per Petra Baumhoegger).
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

1 COMMENT

Respon a Firmes literàries de Tarragona reconegudes als Premis Recvll | FET a TARRAGONA Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here