La meva mare i jo som a la parada de l’avinguda de Roma, esperant que l’autobús de la línia 34 ens porti fins a la Floresta. Són les nou i vint, és diumenge i tenim son, molta son. De cop i volta, un home, des de sota el pont del carrer Vidal i Barraquer, ens adverteix, amb crits i gestos abrandats, que per allí no hi passarà cap autobús. Una parella que deu rondar la setantena i una jove d’uns quaranta anys li fan cas de seguida i enfilen, a correcuita, cap a la plaça de la Generalitat. Jo em quedo aturat, amb els ulls ben oberts, mirant a banda i banda del carrer, desconcertat. Als panells de la parada no hi indica res. I si finalment no canvia de recorregut?
Veient la meva inoperància, la meva mare s’avança i pregunta a un agent de la Guàrdia Urbana si en sap alguna cosa. Res. No sap, ni tan sols, parlar català. Un membre de Protecció Civil, molt amable, ens confirma que els autobusos circulen per la Rambla Francesc Macià. Toca afanyar-se. Tenim quatre minuts per a ser-hi, perquè l’autobús, teòricament, ens ha de recollir a dos quarts. Vinga, doncs! Si a la part inferior del carrer Vidal i Barraquer comença la Bicicletada, nosaltres donem el tret de sortida a la gimcana de l’Empresa Municipal de Transports Públics de Tarragona (EMT). Completem la pujada a gambades. Quan arribem a la rotonda, suats i esbufegant, topem amb una dona que porta el distintiu de l’EMT, i que assegura que l’autobús passarà per aquí. Respirem tranquils, ingènuament. Són dos quarts de deu.
Un matí esperant infructuosament l’autobús en una situació de caos i sense informació
A la parada de Francesc Macià, comprovem, en qüestió de minuts, que ens informa millor un avi atent al trànsit que no pas la treballadora de l’EMT. «Ahora está dando la vuelta uno», ens diu l’home, cada vegada que albira que s’acosta un vehicle blanc i vermell des de la Torre dels Vents. Del 34, ni rastre. Són tres quarts de deu. «Que vendrá el 34?», pregunta la meva mare, intranquil·la. «Sí, senyora», respon, escaridament, la dona. Són les deu. Ja hem vist passar el 5, el 6, el 22, el 54 i el 85 (aquest darrer, dues vegades). No sé si cantar línia o cagar-me en tot. Bé, sí que ho sé, opto per la segona opció, és clar. «I el 34?», pregunta, de nou, la meva mare, certament indignada. «¡Pos cuando vingui!», respon la representant de l’EMT, en catanyol. «Estas cosas ya pasan, señora», hi afegeix. La dona s’està menjant un bon gripau del quilòmetre zero tarragoní. «¡Vaya huevos tenéis, aquí!», li dedica un home de mitjana edat, que sembla turista, i que protesta per la manca d’informació.
Els que venen dels barris de Ponent no són gaire més afortunats que nosaltres. Quan un dels autobusos es deté a Francesc Macià i s’obren les portes, els usuaris són advertits de la situació caòtica. «¿Alguien va al centro de Tarragona? Que baje aquí. Está cortado». «Tamo arreglao», diu un avi, baixant-ne. «Ostres, senyor, que no ho entén? A la magna i mil·lenària ciutat del Seat Tarraco, a la rutilant capital dels Jocs del Mediterrani que havien de fer-se el 2017 però que es faran el 2018, el transport públic s’ha vist desbordat per la Bicicletada», penso jo. Un home que espera el número 8 durant uns deu minuts, fins que li comuniquen que ha d’agafar aquell autobús al carrer de Pere i Martell, examina la meva cara de pomes agres, capta la meva atenció i proclama: «És el país que tenim».
“Què en seria, de la vida del tarragoní, sense un bri d’humor?”
Quan són les deu i deu, toco l’ase per darrera vegada i li prego a la meva mare que tornem a casa. Tant hi fa. Havíem de ser a les deu a la Floresta i ni tan sols sabem del cert si hi arribarem. Ja n’he tingut prou, de gimcana. De tornada, però, després de tants renecs i esbufecs, una situació canvia, per uns instants, el meu estat d’ànim. Ben a prop de casa, al carrer de Manuel de Falla, ens trobem en Tarracus, ballant, despreocupat. La meva mare i jo ens mirem i riem. History making history! I aleshores rememoro aquells vespres a Nou Barris, a tocar del passeig de Fabra i Puig, brindant, amb els amics, al bar Ibles, amb una copa de cervesa de Tarragona 2017, entre rialles. Què en seria, de la vida del tarragoní, sense un bri d’humor?
