For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Aureli Capmany, folklorista, vist per Maria Aurèlia Capmany

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Imatge d’Aureli Capmany (del Llegat Vidal- Capmany de la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la URV).

La Generalitat de Catalunya dedica l’any 2018 a honorar diverses figures de la nostra cultura de les quals es compleixen anys del seu naixement o de la seva mort. Així, entre els homenatges a Pompeu Fabra, Manuel de Pedrolo, Montserrat Abelló, entre d’altres, comptem també amb els dedicats a Aureli Capmany i a Maria Aurèlia Capmany.

D’Aureli Capmany (1868-1954) commemorem el 150è aniversari del seu naixement i de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), el centenari. La coincidència de les dues celebracions m’ha dut a recordar dos breus escrits biogràfics que Maria Aurèlia Capmany va escriure sobre el seu pare.

    ES COMMEMORA EL 15OÈ ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DEL RONDALLAIRE, PARE DE L’ESCRIPTORA

El primer és «L’Aureli Capmany, el meu pare» amb el qual l’escriptora va prologar el llibre Costums i tradicions catalanes d’Aureli Capmany, publicat el 1982. D’aquesta biografia en podem treure alguns aspectes significatius que van marcar la trajectòria de qui va ser un dels folkloristes més reconeguts del seu temps: la formació al seminari, fins als 14 anys; la decisió de deixar l’ofici de cisteller, per al qual l’havia preparat el seu pare; la varietat d’interessos intel·lectuals que posseïa; l’autodidactisme; els ideals que van impulsar el compromís per la seva terra; i l’interès pel folklore.

Maria Aurèlia Capmany valora així la seva tasca com a folklorista: «tota aquella acumulació de saber popular […] l’inventariava, no sols per registrar tot el que el passat li donava sinó de cara a un futur, al futur d’una col·lectivitat, Catalunya. Fet i fet era l’hereu dels homes de la Renaixença, el mateix personatge de la Renaixença, amb aquell sentit d’una feina urgent que calia acomplir».

El segon és el pròleg al llibre Aureli Capmany explica set rondalles, publicat l’any 1965. En aquest escrit, Maria Aurèlia Capmany parla dels dots que tenia el seu pare com a «rondallaire», és a dir, com «contacontes», que diríem avui: «El meu pare sabia explicar rondalles. Tenia un do especial. Al seu voltant, quan ell contava una història, es feia un silenci atent, viu, interrogant, meravellat. L’atenció no era captada simplement per l’argument de la història […]. Allò que captivava l’atenció, que feia brillar els ulls de la canalla i feia somriure de satisfacció als grans era, precisament, com ell contava la història. Tenia una veu bonica, és clar, i coneixia bé les històries que explicava, però no era sols això. Quan ell explicava una història […] els personatges es feien amics; els llocs, coneguts; les situacions, quotidianes, i l’exemple que de les seves explicacions en podies treure, era sempre positiu i clar i optimista: Era millor ser bo que dolent; era millor dir la veritat que mentides». Tota una lliçó sobre la importància del saber tradicional i de la seva transmissió que cal valorar i reivindicar.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *