Paul Válerie: «La guerra és una massacre entre gent que no es coneix en benefici de gent que sí que es coneix però no es massacra». En Toni Álvarez fa servir aquesta cita durant la xerrada de vora dues hores que compartim. Ell, juntament amb Joan Clua, formen part de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, una entitat amb vint anys d’història que, a finals d’aquest juliol, va anunciar la seva dissolució.
TARRAGONA PATRIMONI DE LA PAU S’ACOMIADA AQUEST DIUMENGE AMB UNA TROBADA A LA PLAÇA DE LA FONT
El cansament d’anys d’activisme, qüestions de la vida personal, i, sobretot, la «falta d’espais de confluència i de complicitat», han dispersat la quinzena d’integrants del nucli de l’organització. «Hem caigut en la trampa d’estar molt a les xarxes socials i deixar de banda les trobades», admet el Toni. En Joan afegeix: «L’antimilitarisme ja no està de moda. El pensament hi és, però una altra cosa és anar més enllà». «Tothom està d’acord amb la part final de l’antimilitarisme, però abans que caigui la bomba, passen coses. I tot això s’obvia i, el que es pitjor, es normalitza», reflexiona el Toni.
La Coordinadora va sorgir amb l’objectiu d’agrupar les diferents entitats -sindicats, col·lectius, partits- amb un element comú que les unia: la lluita antimilitarista. A través de la iniciativa Paraules per la pau, fa 17 anys que els membres i simpatitzants de la Coordinadora porten el seu missatge a la plaça de la Font cada primer diumenge de mes a les 12 del migdia amb actuacions musicals, recitals de poemes, obres de teatre, espectacles de dansa i performances. En total, 203 diumenges, a l’espera de l’últim.
LA PLATAFORMA ANTIMILITARISTA ES DISSOL PER CANSAMENT I “FALTA D’ESPAIS DE COMPLICITAT”
A més, reparteixen una elaborada revista de contingut antimilitarista que posteriorment pengen al seu blog. «Una de les qualitats més importants és la transversalitat i un dels valors a destacar és la constància». Així resumeix en Toni l’excepcionalitat de la coordinadora tarragonina en relació a «altres moviments antimilitaristes d’arreu del món».
A banda de la lluita en contra de les armes com a eina de resolució dels conflictes, la Coordinadora ha mantingut molta relació amb els moviments socials i sindicals de Tarragona. Al llarg d’una vida d’activisme Toni Álvarez ha detectat un canvi: «Tinc la sensació que la gent es continua movent, però no hi ha tanta reflexió en grup. Arriben convocatòries i les persones, individualment, decideixen adherir-s’hi o no, però les accions ja no es cuinen en l’esfera pública».
ELS PROMOTORS DE LA COORDINADORA CREUEN QUE EL SEU MISSATGE HA DESPERTAT CONSCIÈNCIES
Tarragona Patrimoni de la Pau ha estat el referent de l’antimilitarisme al territori durant vint anys. El moviment contra la presència de vaixells de guerra al Port de Tarragona ha estat, probablement, la campanya amb més impacte ciutadà. Com els papers que cada mes repartien, el seu missatge ha anat calant a la ciutat, paraula a paraula, despertant consciències. Però el benefici ha estat mutu: per a Tarragona, «el foc constant de l’antimilitarisme» i, per als seus membres, «una escola de vida». En Toni reivindica les assemblees com un «espai d’aprenentatge social i polític».
Per dir adéu tornen on sempre han estat, als carrers. Aquest diumenge 7 d’octubre s’acomiadaran amb «un acte digne de tancament de la història de la Coordinadora», a les 12 a la plaça de la Font. Durant un parell d’hores, actuaran una desena de cantants i grups mentre l’artista Cesar Reglero desenvolupa la seva performance per recordar els 17 anys de Paraules per la pau. També es repartirà l’última revista, la número 204.
En Toni adverteix: «Marxem però deixant el gran objectiu per complir: dissoldre l’exèrcit». Tanmateix, assegura que estan «en pau». Tot i les dificultats, els frens i la impotència, Joan Clua remarca: «Sempre hem tingut l’impuls de tirar endavant, de pensar ‘per mi que no quedi’, que som la resistència».
Com a exmembre del moviment dels insubmisos, el Toni sap bé que, de vegades, «hi ha lluites que es guanyen». Amb la mirada posada al futur, els dos activistes tarragonins es mostren pessimistes. O realistes, com ells es defineixen. «Ens han fet creure que tots podem arribar a dalt i així s’han assolit límits impensables: que una persona que treballa una jornada sencera no pugui viure dignament. Això és violència», sentencia en Joan, alhora que lamenta: «Escapar d’aquest sistema té un cost. I és elevat».
