El periodista i historiador Antoni Panadès rememorava, en un article intitulat “Els botiguers de la postguerra”, els seus temps d’infantesa, durant els anys quaranta del segle passat, quan ell i els seus amics compraven botons a la merceria Artells, coneguda popularment com Cal Manquet, per tal d’organitzar partits de futbol als bancs de pedra de la Rambla Nova de Tarragona. Aquell record tendre, reviscut amb paraules durant la senectut, quedarà gravat per sempre en la memòria de Panadès, així com Cal Manquet perdurarà, encara, unes quantes dècades en la retentiva popular de la ciutat.
El passat dissabte 29 de setembre, l’establiment, ubicat al carrer de Sant Francesc, va obrir les portes per darrera vegada. Els seus responsables, Jaume Fortuny i Gemma Pàmies, saludaven els clients amb afecte. “Valtros heu estat els autèntics protagonistes de Cal Manquet”, els repetia Fortuny, emocionat. “Dona’m el que vulguis”, assegurava Pàmies a l’hora de cobrar, en actitud d’agraïment. Diverses generacions de tarragonins han comprat en aquest indret replet de fils, cordons, botons i cremalleres de colors, representant d’un petit comerç que cosia les ciutats perquè hi arrelava, i que ara agonitza perquè no pot competir amb les grans corporacions en la farsa del lliure mercat. “Qui mana és el Capital. I cal tenir present que a totes aquestes empreses els és indiferent obrir una botiga a Tarragona que a Zamora”, sentencia Fortuny.
HA TANCAT LA MERCERIA QUE PORTAVEN JAUME FORTUNY I GEMMA PÀMIES
La merceria va néixer l’any 1913, de la mà de Joan Artells Balañà, conegut popularment com “El manquet”, i Dolors Fortuny Gibert. Al llarg dels 79 anys que l’establiment va sobreviure des del número 70 de l’actual Rambla Nova estant, mai no va necessitar un rètol que anunciés el nom de la botiga que s’amagava rere els vidres convexos de l’aparador. A Cal Manquet no li calia ni branding, ni màrqueting, ni tots aquests invents escrits en anglès per tal d’aparentar modernitat. La coneixença amb el client, la conversa reposada i l’assortiment d’una gamma àmplia de productes eren els seus punts forts. Tan sols un cartell, a l’interior del local, indicava, a partir dels anys trenta, que la titular del negoci era la vídua del senyor Artells.
Cal Manquet va viure la seva època d’esplendor a la Rambla de les lleteries, les sastreries i els forns, i ha tancat durant l’apogeu de la Rambla de les franquícies, de la qual es va veure forçada a marxar l’any 2002 per l’increment del preu del lloguer. No obstant això, Fortuny analitza la davallada del negoci amb amplitud de mires. Els tipus de comerços i el cost de l’arrendament al centre de la ciutat han canviat, però també ho han fet el ritme de vida i els hàbits de les persones. “La gent ja no cus tant”, constata Fortuny.
Les dècades dels setanta i vuitanta van ser els moments àlgids del negoci. Aleshores, a Cal Manquet van contractar, fins i tot, personal extern. Pàmies explica que, durant una època, la merceria també va vendre productes de perfumeria, dels quals en quedava una mostra, dissabte, rere el taulell de fusta del carrer de Sant Francesc. Menció especial mereix, en aquest sentit, la colònia a granel, un concepte de ben segur que inconegut entre els més joves, que Cal Manquet també va comercialitzar.
Diverses generacions de tarragonins han comprat en aquest comerç replet de fils, cordons, botons i cremalleres de colors
La decoració del local era un homenatge a la memòria familiar. Hi destacaven un retrat del tiet, Antonio Artells Fortuny, que en tornar del Front d’Aragó es va encarregar del negoci durant anys i panys; el rètol de l’àvia; una portada de diari que recordava la proclamació de la II República; el treball de recerca de batxillerat del seu fill, Santi Fortuny, que tracta sobre la història de l’establiment, i un quadre de José Antonio Esteban que il·lustra com era la botiga de la Rambla, de la qual no es conserven fotografies. Al fons, tot un seguit de capses de botons amb una tapa de color salmó, arrenglerades, a banda d’acomplir la seva funció d’emmagatzematge, embellien l’espai més fotogènic del local.
Buscant entre les prestatgeries també s’hi podia trobar un vinil de l’any 1976, de l’Orfeó Enric Morera, en el qual s’inclouen “Els Segadors” i “La sardana de les monges”. A banda d’una trajectòria centenària lligada a la història de la ciutat, Cal Manquet mantenia viva una tradició catalanista i republicana reivindicada per Fortuny i Pàmies amb orgull. Durant la Guerra Civil, la sastreria va vendre cinta roja al PSUC, que se l’emportava al front, i en els darrers anys l’establiment ha lluït un cartell de l’esquerra independentista que reclama els drets nacionals, socials i laborals.
Entre les situacions anecdòtiques viscudes durant tant de temps treballant a la sastreria, Fortuny recorda el dia que, en plena campanya per les eleccions autonòmiques, l’aleshores president Jordi Pujol va entrar al local rodejat de companys del seu partit i dels periodistes de diversos mitjans de comunicació. Fortuny va aprofitar l’ocasió per demanar-li mesures polítiques que donessin suport al petit comerç. “Em va respondre que fes reformes”, conclou Fortuny.
Malgrat el tancament per jubilació, durant les darreres hores de Cal Manquet, els seus propietaris brinden amb cava. Amb la clausura de la botiga, deixen enrere una part important de les seves vides un barceloní i una reusenca que es van conèixer a Salou i que han format part d’un comerç tarragoní que s’apaga. Amb tot, per a ells ha estat un plaer compartir Cal Manquet amb els clients, i així ho manifesten. Fortuny manté, tan sols, una darrera il·lusió frustrada: la de col·locar una placa al costat del local, en prova de gratitud a totes les persones que han estat clientes o treballadores de la merceria durant aquest segle de vida. De moment, però, des del consistori han desoït la seva petició.
